Benzina pels núvols: només és culpa del petroli i dels imposts?

Els ministres europeus es van reunir divendres i dissabte a Dublín en les reunions del Consell d’Afers Econòmics i Financers i de l’Eurogrup per a debatre, entre més coses, la possible introducció d’un impost sobre els beneficis excepcionals per a les empreses del sector energètic. La proposta, feta a final d’agost, prové de sis països –Alemanya, Àustria, i l’estat espanyol, Itàlia, Polònia i Portugal– i es produeix en un moment en què els costs de l’energia són impredictibles i continuen amenaçant l’estabilitat econòmica de la regió.

En realitat, la proposta recuperava una fórmula que la UE ja va utilitzar després de la invasió russa d’Ucraïna. Llavors va establir una contribució temporal de solidaritat per a empreses de petroli, gas natural, carbó i refinament. Aquell mecanisme considerava extraordinària la part dels beneficis fiscals del 2022 i el 2023 que superés de més d’un 20% la mitjana obtinguda entre el 2018 i el 2021. Sobre aquesta quantitat es va establir un tipus mínim del 33%, encara que els estats membres podien imposar percentatges superiors.

Els diners s’havien d’utilitzar fonamentalment per a fer costat a llars i empreses afectades pels preus energètics elevats, reduir el consum d’energia i finançar inversions relacionades amb renovables, eficiència energètica i descarbonització. Els sis països partidaris del nou impost volien que qualsevol mecanisme futur tingués en compte l’experiència d’aquell sistema.

Però sembla que no serà així. La decisió final de Valdis Dombrovskis, el comissari d’Afers Econòmics europeu, apunta que, malgrat la proposta dels sis països, el paper de la Comissió consisteix principalment a donar assessorament i compartir estratègies eficaces amb els països que opten per aplicar aquests imposts per iniciativa pròpia. És a dir, que cadascú faci allò que vulgui, sota la seva responsabilitat. El comissari no ha volgut un maldecap addicional, entre més coses, perquè els dos membres més importants, Alemanya i França, defensaven opcions oposades a l’hora d’activar una mesura com aquesta.

Té sentit allò que demanaven els sis països? Jo crec que sí. Vegem-ne els números. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, el Brent cotitzava entorn de 105 dòlars el barril (avui és a 102) en el moment d’elaborar l’últim informe i acumulava una pujada del 45% respecte dels nivells anteriors al conflicte. Però l’encariment no s’acaba aquí. Les refineries van processar a l’agost 4,2 milions de barrils diaris menys que un any abans i els marges de refinament van assolir nivells rècord. Això és clau. No sols es paga més per extreure o comprar petroli, sinó que també s’ha encarit extraordinàriament el procés per a convertir-lo en gasolina, dièsel i més derivats.

En realitat, la gasolina ja acumula dotze setmanes consecutives de pujades i assoleix nous màxims anuals, i el dièsel també s’ha tornat a disparar després dels últims canvis fiscals. El fet és que, així com les llars i empreses assumeixen costs energètics més elevats, determinades activitats de les grans petrolieres registren una forta millora de resultats gràcies, precisament, a marges de refinament elevats. Aquest marge indica la diferència entre el preu del petroli cru que compra la refineria i el preu mitjà ponderat dels productes finals que ven (gasolina, dièsel, gasoli, querosè…).

Doncs bé, segons el BCE els marges corresponents al gasoli a la zona euro van augmentar fins a 0,35 euros per litre del preu al detall durant les tres primeres setmanes de juliol (període analitzat a l’informe), respecte de 0,10 euros per litre abans de la guerra entre els Estats Units i Israel a l’Iran. I els marges de la gasolina van passar de 0,04 euros al febrer a 0,23 al juliol.

En el cas concret del marge de refinament de Repsol a Espanya, per exemple, va passar de 5,3 dòlars per barril el primer trimestre del 2025 a 10,9 dòlars durant el mateix període del 2026. L’increment representa un espectacular 105,7%. En conseqüència, en el conjunt del primer semestre Repsol va obtenir un resultat net de 2.201 milions d’euros, respecte dels 603 milions del mateix període de l’any anterior. El resultat ajustat, que elimina determinats efectes comptables i reflecteix millor l’evolució operativa, va arribar a 2.711 milions.

Queda clar que els marges de refinament augmenten excepcionalment quan la capacitat disponible és escassa i té al davant una forta demanda de productes acabats. I, també, que permeten d’identificar els principals beneficiaris econòmics del context bèl·lic actual: es tracta de les companyies capaces de refinar i comercialitzar els combustibles, que obtenen molta més rendibilitat per cada barril processat.

En realitat, la desaparició –per destrucció i tancament– de refineries operatives a tot arreu experimenta una acceleració sense precedents. Aquest fenomen va relacionat amb dos grans factors: els atacs militars en els conflictes geopolítics i també els tancaments estructurals deguts a la transició energètica que es van fer a Europa (sobretot a França i Alemanya) per la competència de les noves grans refineries asiàtiques aquests últims anys. El resultat és que la capacitat de refinament mundial efectiva ha baixat al nivell històricament més baix, d’uns 104 milions de barrils al dia.

Resumint: si paguem més diners per omplir el dipòsit del cotxe és degut a unes quantes causes.

La primera és que la crisi internacional del Llevant i la guerra d’Ucraïna han reduït l’oferta i han disparat el preu del petroli. Això fa que l’activitat més baixa de les refineries i l’escassetat de determinats productes hagin elevat els marges fins a nivells extraordinaris. Recordem, a més, que la Xina ha prohibit les exportacions de productes refinats, la qual cosa afegeix llenya al foc del mercat. El resultat és que les petrolieres que tenen capacitat de refinament obtenen ara importants beneficis d’aquesta situació.

El govern espanyol, per la seva banda, també té capacitat per a modificar una part significativa del preu per mitjà dels imposts. La reducció del descompte fiscal de la gasolina de 10 a 5 cèntims al setembre ha afegit pressió respecte a l’agost, però els imposts continuen per sota del nivell ordinari. I també a escala internacional són baixos, en termes relatius. Avui representen entorn del 40,6% del preu de la benzina espanyola, respecte del 46,2% calculat per a la mitjana dels països de la UE o gairebé el 50% a l’estat francès. Cal no oblidar que l’estat espanyol té actualment una gasolina més barata que no pas el francès, Alemanya, Itàlia i Portugal. Només cal veure les cues a les fronteres de conductors del nord de l’Albera que van a posar benzina al nord del Principat.

De cara a un tercer paquet de mesures per a alleujar la situació, el ministre espanyol Carlos Cuerpo s’hi mostrava predisposat dijous passat i assegurava, en una reunió amb els agents socials, que s’atendrien “especialment els sectors professionals més afectats”, com el transport i l’agroalimentari. Recordem que el paquet d’ajuts en vigor s’acaba el 30 de setembre.

En definitiva, les butxaques dels consumidors noten l’efecte brutal del preu dels carburants. Per això és important no perdre de vista que la situació actual neix principalment de la tensió creada per les guerres als mercats internacionals de petroli i productes refinats; però les petrolieres, que disposen de capacitat de refinament, converteixen aquesta tensió en marges i resultats molt superiors als habituals.

Per això, els sis governs esmentats volien aprofitar la reunió de Dublín per a encetar un debat europeu sobre qui ha d’assumir el cost de la nova crisi energètica. Amb els preus de l’energia novament condicionats per un conflicte geopolític i amb els governs destinant recursos públics a contenir-ne l’impacte, sembla de justícia que el repartiment del cost de la crisi sigui al centre de la política econòmica europea. I sí, crec que les petrolieres que refinen haurien de pagar un impost especial sobre els beneficis extraordinaris que els cauen del cel a causa d’una situació tan dramàtica com és la guerra.