Trump va dir als votants: “Feu veure que jo sóc a la butlleta.” Li han fet cas

El president Donald Trump s’ha passat dos mesos demanant els nord-americans a fer veure que ell era a la papereta de cada elecció que tenia lloc ahir. Els votants ho van fer.

Ho van fer inflingint al partit de Trump un càstig contundent, sense punt de comparació possible amb allò que els ha passat els darrers anys: derrotes en feus que Trump va guanyar amb comoditat fa només dos anys, on el Partit Republicà domina la política des de fa dècades i davant de candidats que en alguns casos ell mateix havia triat personalment i els havia donat suport públic.

Els demòcrates no només han arrabassat escons al Senat i governs estatals en estats tradicionalment republicans, sinó que de vegades ho han fet amb marges espectaculars.

“El missatge és molt clar i molt senzill d’etendre. Això és un repudi absolut del partit Republicà tal com l’ha definit Donald Trump”, diu Mike Murphy, un consultor republicà establert a Los Angeles que va treballar per a candidats del partit d’abans de Trump, com Jeb Bush o John McCain. “Al món de l’espectacle tenen una dita: ‘ser verí per a la taquilla’. I això és el que ha esdevingut Donald Trump.”

Aquest diari ha contrastat més de 41 vegades en les últimes setmanes en les quals Trump va dir als votants que aquest novembre actuessin com si les eleccions de mig mandat fossin un referèndum sobre ell. Una aposta agosarada per a un president els índexs d’aprovació del qual havien tocat mínims històrics, mentre un nombre creixent de nord-americans deien que s’oposaven a les seves polítiques i al seu comportament en el càrrec.

En només dos anys, des de la seva notable victòria presidencial al 2024, en què va prometre abaixar els preus al consum, Trump ha generat un profund ressentiment envers les seves polítiques. Els votants culpen de l’encariment de la vida la seva decisió d’entrar en guerra contra l’Iran i la seva política d’aranzels.

De fet al president no li queden arguments perquè no el facin responsable del malestar dels votants, ja que durant l’última dècada havia modelat el partit a la seva imatge, fent i desfent. Va exigir una lleialtat absoluta als republicans i va intentar expulsar els qui s’hi oposaven. Després es va convertir en la cara del missatge del partit per a les eleccions de mig mandat: no només va demanar als seus assessors que el féssin sortir als anuncis de televisió, sinó que va exigir que el GOP organitzés una convenció de mig mandat, una cosa mai vista, per exhibir-ne les polítiques.
Trump “ha causat un desastre a escala de Txernòbil al Partit Republicà”, diu Murphy, “la pitjor pallissa que ha rebut el partit des del 1974, després del Watergate”.

Aquell any, els demòcrates van guanyar 49 escons a la Cambra de Representants i quatre al Senat, arran de l’indult de Gerald Ford, acabat d’arribar a la presidència, a Richard M. Nixon, i enmig d’una escalada del preu de la gasolina i de la inflació general.

De moment aquest any, amb algunes curses encara pendents de ser decidides, els demòcrates han capgirat set escons del Senat i no pas menys de 25 d’una Cambra de Representants amb molts menys districtes disputats. També han arrabassat diversos governs estatals i diverses cambres legislatives estatals.

Dimarts, a Texas, l’avantatge de dos dígits de James Talarico sobre Ken Paxton, el candidat al Senat triat per Trump, va ser especialment simbòlic, perquè es va produir en un estat considerat de fa temps el cor del moviment conservador a Amèrica.

A Carolina del Nord, un estat que Trump ha guanyat tres vegades, el demòcrata Roy Cooper va capgirar un escó del Senat amb gairebé vint punts de diferència. Els demòcrates també van prendre escons del Senat en altres estats profundament republicans, com Carolina del Sud i Kansas.

A Pennsilvània, l’estat decisiu que va segellar la victòria de Trump en les eleccions de fa dos anys, el governador demòcrata Josh Shapiro ha estat reelegit amb 22 punts d’avantatge.

Durant mesos, els assessors de Trump van insistir que ell era la clau perquè els republicans poguessin desmentir els mals pronòstics que s’apuntaven de cara a les eleccions de mig mandat. Argumentaven que Trump podia mobilitzar els republicans com ningú i que havia estat el responsable de bastir una coalició que incloïa votants joves i diversos que el partit mai no s’havia atrevit a somiar d’aconseguir.

El president del Comitè Nacional Republicà, Joe Gruters, va batejar la convenció de mig mandat del GOP, el setembre a Dallas, com a “Trumpapalooza”. “Tot el que ha fet el president en matèria d’economia i pel que fa al treballador nord-americà mitjà crec que es traduirà en vots al novembre”, va dir Gruters a Newsmax a finals d’aquell mes.
Els vots, però, han anat als demòcrates.

“Les eleccions de mig mandat van de gestió de la ràbia i d’expectatives fallides. Són el que determina l’aritmètica de la participació”, afirma Paul Shumaker, estrateg republicà a Carolina del Nord, on els demòcrates han capgirat l’escó del senador republicà Thom Tillis, que es retira.

“És evident que Trump no va complir les expectatives econòmiques i que, en no complir-les, va atiar la ràbia”, afegeix.

A mitjans d’octubre, l’aprovació de Trump entre els votants havia caigut a nivells que no es veien des de Harry S. Truman. En una enquesta de The Washington Post, ABC News i Ipsos, el percentatge d’adults dels Estats Units que aprovaven la seva gestió global va caure al 33 %, mentre el 66 % la desaprovava; el 52 % d’entre ells la desaprovava amb fermesa. Només el 28 % aprovava la seva gestió de l’economia i el 27 %, la “situació amb l’Iran”.

Encara menys, un 28 %, aprovaven el moviment MAGA de Trump. Per més de dos a un, els nord-americans consideraven que Trump havia “sobrepassat les seves atribucions” com a president.

L’enquesta va revelar també que els votants registrats, per 58 % contra 39 %, preferirien un Congrés dirigit pels demòcrates que actués com a contrapès de Trump que no pas un de republicà que n’avalés l’agenda. Aquest marge era aproximadament el doble del que era un any enrere.

A diferència de les derrotes notables de mig mandat del 1994 i el 2006, quan els presidents Bill Clinton i George W. Bush van acceptar públicament la responsabilitat de la desfeta dels seus partits i es van comprometre a canviar de rumb en la manera de governar, Trump no ha fet res d’això.

“No m’agrada considerar-ho una derrota per a mi. Jo no era pas a la papereta”, va dir Trump a Fox News ben entrada la nit de dimarts, un missatge que era exactament el contrari del que havia repetit durant setmanes en la campanya. “Hi havia un cert ambient, suposo”, va continuar. “No m’hauria de sentir culpable perquè… per bo que sigui el president, en les eleccions de mig mandat sempre perds.”

De la mateixa manera que Trump, els assessors de la Casa Blanca han atribuit les pèrdues únicament als candidats republicans, i han insistit que, més que un rebuig a Trump, el resultat era simplement una conseqüència que ell no fos a la papereta. La Casa Blanca va distribuir dimarts a la nit un comunicat en què afirmava que Trump “va promoure molts dels candidats que eren a la papereta millor del que ho van fer els mateixos candidats”.

“L’expressió ‘massacre’ no arriba ni a descriure” la reacció dels votants als republicans, explica Barrett Marson, estrateg del Partit Republicà establert a Arizona. Ha estat “un repudi complet i total d’un home i de les seves polítiques”, va afegir, per part d’”un electorat que està molest perquè el president Trump li diu que li va millor del que li va en realitat”.

A més, el president no haa sabut explicar al públic algunes de les seves polítiques, afirma el representant Ralph Norman (republicà, Carolina del Sud), que va perdre unes primàries davant la senadora Darline Graham, la candidata avalada per Trump que anit va ser derrotada.

“La guerra de l’Iran, per exemple: ha d’explicar el per què”, afirma Norman. “Quan li vaig sentir dir que la guerra s’acabarà quan jo digui que s’acabi, em va saber molt greu, perquè això és supèrbia.”. I els electors sembla que ho han entès.

Subscribe to The Washington Post

Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb