Moha Amazian: “Ens atrevim amb propostes com les d’Angélica Liddell, però no a fer un ‘Terra baixa’ amb un protagonista negre”

Moha Amazian (Vic, Osona, 1995) és actor de teatre, cinema i televisió, conegut pel gran públic pel paper de Karim a la sèrie de TV3 Com si fos ahir. També ha participat en ficcions com Jo mai mai, El mal invisible i Marbella. La seva trajectòria combina la interpretació amb la ciència: es va graduar en química a la Universitat de Barcelona, va cursar un màster i es va doctorar en aquesta disciplina.

En teatre, ha treballat en muntatges com Alhayat o la suma dels dies, La font de la pólvora, Carrer Robadors –que li va valer una nominació als premis Butaca com a actor revelació–, Bonobo, Macbeth, Tirant lo Blanc, Hannibal, Èdip i Antígona i Dones valentes, entre més. Ara comparteix escenari amb Júlia Genís a Júlia – 15 anys més tard, una proposta de la directora brasilera Christiane Jatahy que parteix de La senyoreta Júlia, d’August Strindberg, i trasllada els conflictes de l’obra a la Catalunya actual. El muntatge combina teatre i cinema per tractar qüestions com ara els prejudicis, la intolerància i la misogínia. Es pot veure al Lliure de Gràcia fins el 15 de novembre.

—Com molts actors del país, vau descobrir el teatre fent els Pastorets. Com va anar?
—Sí! De fet, molt abans: amb set anys ja vaig fer de drac de Sant Jordi! Més endavant, a l’institut, vaig voler-ho provar per curiositat amb un professor, en Xevi Font, amb qui ara tinc una gran amistat. Però van ser els Pastorets, que em van acabar d’ensenyar què volia dir fer teatre: fer comunitat, fer cultura… Els Pastorets són el planter. Després, a poc a poc, em vaig anar embolicant en projectes municipals i comarcals, fins a arribar on sóc avui.

—I què va passar, pel camí, que us va dur a acabar estudiant química i doctorar-vos-hi?
—El doctorat va ser una decisió condicionada per la pandèmia i per aquesta idea, una mica malaltissa, que sempre has d’estar preparat per allò que pugui venir. Et diuen que t’has de preparar molt, però, quan ho estàs, ningú no t’ensenya a decidir. A divuit anys estava perdut, com tothom, i em trobava entre dos camins: el teatre o la ciència. Al final, vaig optar per la ciència, perquè sempre he escoltat molt els meus pares i també, en part, pel desconeixement que tenien sobre què implica dedicar-se al teatre i a les arts escèniques. Vam arribar a una mena de pacte: estudiaria química i, quan acabés, seria jo qui decidiria què volia fer. Així va ser com, a vint-i-dos anys, vaig prendre la decisió de professionalitzar-me en el món del teatre. El fet d’haver mantingut sempre un vincle molt estret amb Vic, amb la seva gent i amb la seva vida cultural em va permetre de mantenir viva la flama del teatre durant tots aquells anys. Si no, crec que ho hauria acabat deixant, perquè la carrera de química és molt exigent.

—Com us influeix la química en el teatre, i el teatre en la química?
—Un dia, Julio Manrique em va dir que havia de barrejar-ho tot, i després vaig arribar a la conclusió que, en realitat, ja ho feia. Potser no pel que fa al contingut, però sí a la manera de treballar. Per exemple, sóc molt metòdic a l’hora d’estudiar un text. Alhora, crec que la bellesa que trobem en l’art també la podem trobar en la ciència. Hi ha escletxes que permeten d’acostar les dues disciplines i trobar-hi punts de connexió.

—Heu dit que els pares us van influir a l’hora de triar carrera. Ara que veuen que us dediqueu al teatre i que us va bé, què hi diuen?
—Intento explicar-los com funciona tot plegat. Ells veuen que estic content amb la meva feina perquè els explico les anècdotes que em passen i com em sento. Vull que entenguin que és una forma de vida, que no es tracta simplement d’una feina en el sentit més tradicional, amb un horari d’entrada i de sortida i un salari a final de mes. A casa meva, no hi ha gaires referents de persones que hagin pogut triar a què volien dedicar-se, perquè la feina sempre s’ha entès com un mitjà per guanyar-se la vida. Com si no existís la possibilitat de tenir una feina que t’ompli. Per això, quan veuen que m’agrada el que faig i que, fins i tot, de vegades sacrifico temps amb ells per fer determinats projectes, entenen que tot va bé.

—Heu aconseguit que els vostres pares vagin més al teatre?
—Sí! Em vénen a veure a mi, però també s’interessen per les coses que es fan! Fins fa quatre dies, el meu pare sabia què era el Teatre Romea perquè era al carrer de l’Hospital, però poca cosa més. Ara, en canvi, comencen a consumir més cultura. L’altre dia, amb la Júlia Genís [actriu amb qui protagonitza Júlia – 15 anys més tard], comentàvem que és molt bonic veure els teatres plens, però que encara ho és més saber que hi ha persones que, d’una altra manera, probablement no haurien anat mai al teatre. I això és una cosa que m’emociona molt.

—Moltes vegades tinc la sensació que, així com en la lectura tenim molt clar que, perquè ens agradi, hem de llegir i que, com més llegim, més afinem el nostre gust lector, ningú no ens ho ensenya del teatre.
—Totalment. Sovint associem el teatre a l’entreteniment: musicals, comèdies… Propostes que ens arriben, en gran part, dels Estats Units. A això, s’hi afegeix el ritme malaltís amb què vivim, que no ens deixa temps per a aturar-nos i, sovint, tampoc per a anar al teatre. Ara bé, no podem obviar que el teatre té un cost i que no tothom se’l pot permetre. Per això crec que és fonamental acostar-lo a les escoles amb assignatures específiques. De la mateixa manera que les matemàtiques són importants, el teatre també ho és: fomenta la cohesió de grup i permet de fer una gran tasca preventiva en molts àmbits.

—Amb què us ha canviat, en el vostre?
—Encara que costi de creure, abans era una persona molt tímida, molt tancada en mi mateix. A casa sobrevivíem amb el que teníem i no ens podíem permetre projectar gaire més enllà. El fet que el teatre t’obligui a exposar-te, a equivocar-te i a dir “no m’ha sortit, però demà ho tornaré a provar” el converteix en un espai molt segur. T’ajuda a resoldre qüestions que potser tens pendents. A mi, personalment, m’ha canviat la vida radicalment. Crec que, si m’hagués dedicat només a la ciència, hauria estat una persona molt avorrida.

—La vostra família ve del Rif, són amazics. La realitat de Catalunya, amb una llengua i cultura oprimida i minoritzada, va fer-los entendre més el lloc? Els va ser més fàcil arrelar-hi?
—Sens dubte. Quan arribes a un lloc nou, la primera cosa que fas és buscar-hi similituds per poder sobreviure. Després, mires d’entendre quina és la realitat d’aquell indret. Catalunya i el Rif comparteixen moltes similituds. I no cal que ens remuntem a l’època en què el meu pare va arribar aquí, l’any 1970; podem situar-nos al 2017. Recordo que, mentre aquí vivíem tot el moviment del Primer d’Octubre, al Rif també hi havia moltes manifestacions. Això em generava una certa contradicció, perquè em trobava entre dues realitats.

—…
—Al Rif, la gent reclamava hospitals i universitats. Quan hi anava i parlava amb els meus cosins, els explicava que estudiava a la Universitat de Barcelona, a només una hora de casa meva. Ells, en canvi, si volien anar a la universitat, havien de desplaçar-se sis hores i anar-se’n a viure a la zona àrab, perquè al Rif pràcticament no hi ha oferta universitària. La revolta del 2017 va esclatar, precisament, en un context de marginació. No cal entrar en sensibilitats polítiques: només cal mirar un mapa i comparar quantes carreteres hi ha al Rif amb les de la resta del país. Aquesta manca d’infrastructures dificulta enormement l’accés a la universitat i a drets tan bàsics com l’assistència sanitària. Per això, una persona del Rif que viu a Catalunya inevitablement estableix paral·lelismes entre les dues realitats.

—Suposo que per això hi ha una comunitat tan gran: l’amazic és la tercera llengua més parlada a Catalunya!
—Imagina’t! Mira: fa un temps, el Museu Industrial del Ter em va trucar per proposar-me de fer visites guiades en amazic, perquè és una de les llengües més parlades de Manlleu. El problema era que no tenien subvencions per a traduir els plafons informatius en aquesta llengua i, en canvi, en francès, sí. M’agradaria saber quin lloc ocupa realment el francès en l’escala de llengües més parlades a Manlleu! Per tant, sí: una persona de la diàspora rifenya que viu a Catalunya hi troba inevitablement connexions.

—No sé si us trobeu gaire sovint amb el fet que us demanen de representar personatges àrabs, encara que no ho sigueu.
—Assumeixo que és un procés lent. No pretenc passar de zero a cent: hem de fer una mica de cavall de Troia. Primer de tot, hem d’aconseguir arribar a aquests espais; després, als relats. I no només als relats d’aquí, sinó també als de fora. Un cop hàgim fet aquest pas, podrem endinsar-nos en l’heterogeneïtat de cada realitat, perquè són societats tan complexes com la nostra. Vull dir que els conflictes que pot viure un noi jove perquè se sent marginat a l’aula, la disfòria de gènere o qualsevol altra qüestió també existeixen en uns altres contextos. Des d’aquí, de vegades tendim a homogeneïtzar aquestes realitats i pensem que l’únic problema que tenen és que són pobres. I no és així: al darrere hi ha tota una complexitat que sovint no sabem veure.

—…
—Per arribar-hi, necessitem tenir un altaveu que ens permeti de generar referents i engrescar la gent, perquè vegin la cultura i el teatre com un camí possible. No cal anar gaire lluny: només cal pensar en la Bea Duodu [periodista i primera dona negra a presentar un programa informatiu a la televisió pública catalana] i en l’impacte que va tenir simplement el fet de ser-hi i fer exactament la mateixa feina que els seus companys. M’ho plantejo com un full de ruta. Hi arribarem, tal com demostren els precedents d’Anglaterra i França, però serà un procés llarg. I, sobretot, necessitem el suport de l’entorn i de l’administració. No pot ser una lluita individual, perquè, si no, està destinada al fracàs.

—La diversitat als escenaris afavoreix la diversitat a les platees?
—I tant! Si visc al Raval i vaig al Teatre Romea a veure una obra en què a l’escenari només hi ha persones blanques, de classe mitjana i que parlen de problemes que no m’interpel·len, difícilment m’hi sentiré identificat. Probablement no hi tornaré, perquè no reconec ni entenc aquella realitat. I no és una qüestió lingüística, sinó de trajectòria vital.

—La primera vegada que us vaig veure actuar va ser a Carrer Robadors, el 2021. Creieu que, si es fes ara, també seria protagonitzada per Guillem Balart? Hi va haver gent que va criticar que el protagonista de la història, que és un noi marroquí, l’interpretés un actor que no ho era.
—Això ho hauria de dir en Manrique… No ho sé. Si es tornés a recuperar el projecte, seria meravellós. Des d’aleshores hem fet feina i s’han fet passos endavant. Crec que, internament, ens trobaríem amb un conflicte, tot i que en aquell moment va ser una molt bona idea. Ara bé, si cinc anys després continuéssim treballant amb el mateix format, voldria dir que no hem avançat prou. Crec que en Guillem mateix també tindria el dilema de si voldria tornar a interpretar aquell personatge o no. I també t’he de dir que hem suspès l’assignatura de crear nous intèrprets que puguin assumir aquest paper, perquè jo continuo estant ben sol. I això és una cosa que em sorprèn.

—Què ha fallat?
—Que continuen essent històries que no es representen a la cartellera de teatre. Vull dir, continuem fent clàssics amb molta rigidesa. Ens atrevim a fer propostes com les de l’Angélica Liddell, que són meravelloses i extremes, però no a fer un Terra baixa amb un protagonista negre. Ara bé, no només depèn de qui surti allà, sinó des d’on s’expliquen les històries. Per exemple, si jo surto a l’escenari a parlar del Rif, però ho faig a partir d’un relat blanc i colonial, què aconsegueixo? Res. És molt més important el relat. I, en aquest sentit, Carrer Robadors es va fer molt bé: la mirada, la voluntat, la intenció. Qui ho representi o no… Això ja ho anirem aconseguint amb el temps.

—Parlem de Júlia – 15 anys més tard. És una proposta estimulant, tant per la temàtica com per la manera de portar-la a escena. Com heu viscut aquestes primeres setmanes de funcions?
—És una proposta arriscada, sí. Després de dues setmanes de funcions, allò que més ens destaquen les persones properes és precisament això: el risc, la intensitat i el fet de portar l’ofici a flor de pell.

—Un dels temes centrals de l’obra és que l’amor també és polític. Hi veiem dues persones de classes socials molt diferents que, per molt que es desitgin, semblen condemnades a no poder estar juntes. Què us ha fet reflexionar aquesta història?
—Em sembla molt interessant que, gairebé 140 anys després que Strindberg escrivís l’obra, continuem reproduint les mateixes desigualtats. De fet, l’obra combina text contemporani amb fragments de l’original, i de vegades costa distingir-los, perquè el contingut continua essent plenament actual.

—L’adaptació original es va estrenar al Brasil el 2011 i partia d’una realitat social molt diferent de la nostra. Tot i això, hi heu trobat moltes similituds?
—Sí. Al Brasil, la proposta es nodria de la realitat de les persones afrodescendents que treballaven al servei de famílies blanques benestants. Malgrat la distància geogràfica i les diferències socials, nosaltres també hi hem trobat patrons molt semblants. Això demostra fins a quin punt el classisme continua travessant les nostres societats. Quan una obra ens parla d’una realitat llunyana, podem empatitzar-hi, però també tendim a protegir-nos i a mirar-la superficialment. En canvi, quan veiem representades realitats que reconeixem com a pròpies, ens costa molt més mantenir aquesta distància. En aquest cas, portada a la realitat catalana, la relació entre un noi d’origen àrab i musulmà i una noia catalana ens obliga a mirar-nos de prop i a fer un exercici d’empatia. Per això crec que té sentit recuperar aquesta peça: perquè ens confronta amb unes ferides que continuen obertes.

—Per acabar: ens heu citat a la plaça de Can Fabra del barri de Sants. És el barri on heu viscut sempre després de Vic?
—No. De fet, m’he passejat per tot arreu: les Corts, Sants, Eixample dreta i esquerra i ara Sant Andreu, que és el primer lloc de Barcelona on firmaria viure vint anys més si m’ho demanessin.

—Per què? Quina particularitat té respecte dels altres barris?
—Té l’equilibri perfecte entre un ambient molt local –que és el que he mamat des de petit a Vic– i l’accessibilitat. A més, està molt ben connectat amb el tren per tornar al poble i veure la família. És un tema de pertinença.

—Què el crea, aquest sentiment?
—Tenir una xarxa: amics, comerços de proximitat on coneguin els teus gustos… La impersonalitat que ha anat adquirint el centre de Barcelona i altres zones de la ciutat on he viscut ha fet que persones com jo, que venim de Vic o d’altres pobles, hàgim hagut de justificar constantment per què passem tant de temps a la ciutat: “És que hi treballo”, “Hi he vingut a estudiar”… Tot plegat genera enyorança i una certa distància.

—Necessiteu tornar-hi sovint, a Vic?
—Més aviat és el plaer de tornar-hi: anar al mercat el dissabte al matí, visitar la família, quedar amb la colla de tota la vida… Tot això m’agrada i m’hi manté molt connectat.