Una cita amb Macià: gràcies, Lluís Puig

Avui fa cent anys dels fets de Prats de Molló, l’intent d’invasió armada que Francesc Macià i Estat Català van organitzar com a resposta al dictador Primo de Rivera. I, finalment, gràcies a la tenacitat i esforç de més d’un centenar de persones, encapçalades pel conseller Lluís Puig, s’ha recuperat la Casa Macià i s’ha donat dignitat a la memòria històrica d’aquest fet fonamental de la història de Catalunya. Cap a quarts de vuit del matí, coincidint amb els cent anys de la detenció de Macià, el seu estat major i soldats de l’exèrcit català, ressonaran les campanes i espetecs de pirotècnia en homenatge a tots els qui van participar en aquella revolta.

Que la casa, aleshores anomenada Vil·la Denise, que va llogar Francesc Macià i va ser el centre d’operacions on es va preparar el complot militar, s’hagi salvat de la destrucció i l’oblit és una victòria. Que s’hagi fet amb voluntat documental i museogràfica encara ho és més, sobretot pel memorial de tot el voluntariat implicat en la preparació del complot, que ara com ara ja aplega 350 persones. Per això el 8 de novembre, a la Casa Macià de Prats de Molló hi haurà festa grossa durant tot el dia.

Però com s’ha fet també compta molt. S’ha convertit una visió, un desig en una realitat des de la força d’un altre exili que s’ha negat a ser terra erma i ha sembrat nova llavor. Comprar la casa, arranjar-la, reconstruir-la, fer-hi el projecte museogràfic, fer la recerca, aconseguir els diners imprescindibles no ha estat cosa d’un dia, han estat sis anys de no parar. Lluís Puig explicava un dia que per a ell tot allò que es construeix al voltant de la Casa Macià és fer política cultural i de país, i així ha estat. Perquè Lluís Puig tot allò que té discret ho té d’empàtic, amb capacitat de fer vincles. La seva humanitat és la política de recosir un país a través de les persones i la cultura.

La Casa Macià exemplifica que la voluntat és imprescindible, però també que la bona gent suma. Vaig tenir la sort de compartir un d’aquells dilluns de treball, que durant aquests sis anys han estat el punt d’encontre de la reconstrucció de la Casa Macià. Era un dia que feia fred i una bona colla de gent no parava d’anar amunt i avall fent feina. Tothom sabia què havia de fer, hi havia feines de tota mena, ningú no podia estar aturat. Mentre ens escalfàvem a la vora del foc després de dinar, va tocar tastar la ratafia de la Casa Macià. Allà, col·laborant-hi, hi havia un dels grans mestres de la ratafia del nostre país, Àngel Portet, que havia portat de la Pobla de Segur tot d’elaboracions fetes amb castanyes, collides allà mateix, per triar quina seria la definitiva. Va ser un dinar sensacional, amb un tast exquisit ple de saviesa. Fins i tot es va acabar esbossant el disseny de l’etiqueta. Amb Lluís Puig no es perd mai el temps.

Això no és tan sols una anècdota sobre una sobretaula, sinó una manera d’explicar que tot ha estat possible perquè s’ha fet així, amb gent de Catalunya Nord que no han fallat mai i gent que de tot arreu que hi ha anat a aportar allò que podia ser útil. Refer la Casa Macià ha estat una conquesta de la memòria, però també del fet col·lectiu que retrata un país i una manera de fer. D’una política que sap sumar.