Anna Gual: “Entenc la poesia com un gènere inabastable”

Qui seguia la poetessa Anna Gual habitualment sabia que feia molt de temps que parlava de bestiaris. Els que llegia, com la fascinaven, què hi cercava… Ho anava explicant a amics, coneguts i seguidors. Aquesta poetessa de Vilafranca del Penedès (1986) que va debutar el 2008 amb Implosions ha anat bastint una trajectòria molt sòlida, amb força guardons, traduccions a unes altres llengües i un reconeixement com més va més gran dels lectors. Ara ens ha lliurat Plena de dons, publicat a Proa, un poemari en forma de bestiari on, entre més meravelles, hi podem llegir coses com aquesta: “Cada vers em canvia la veu./ Cap poeta no parla mai/ amb una sola boca.” Doncs amb ella, que parla per mitjà de nombroses bestioles no gens exòtiques, parlem durant la Setmana del Llibre en Català.

—Per què l’elecció d’un bestiari com a forma, i per què l’elecció d’aquests animals concrets, que no solen ser els que més apareixen en aquesta mena de llibres?
—Tenia moltes ganes de donar veu a coses que habitualment no tenen veu, i en aquest procés fa anys que feia tombs a continuar la tradició dels bestiaris i començar a fer-ne un de propi. Hi vaig estar pensant molt de temps, i fent lectures de bestiaris, i vaig veure que hi havia un camí per recórrer i que m’oferia com un marc, aquesta idea de catàleg d’animals. En el moment que vaig decidir de fer-lo, vaig detectar el que tu dius, que molts dels animals dels bestiaris són exòtics: un elefant, una girafa… I, com que al final, tota escriptura és una elecció, és una tria, vaig decidir de triar els animals que ens envolten, els de Catalunya. I vaig investigar els que hi havia aquí i en sortien molts més. Al final han estat quaranta-set, perquè tots els meus llibres tenen quaranta-set poemes, però la tria inicial era molt més vasta.

—En podreu fer un segon…
—No ho sé, podria ser una idea.

—Al llibre hi ha una multiplicitat de formes, des de poemes molt llargs de versos molt curts fins a poemes curts de versos llargs, poemes en prosa… La forma sempre la poseu al servei del poema, o alguna vegada ha estat al revés?
—En aquest cas, els animals dictaminaven bastant, dins la meva concepció del poema. Al final, cadascú es pot aproximar a l’animal de manera diferent, l’animal dictaminava una mica la forma. Hi havia vegades també en què la forma condicionava l’animal que jo volia triar per a fer aquella forma, per tant, jo crec que no estan supeditats l’un a l’altre, sinó que han transitat bastant en paral·lel, la forma i contingut, i de vegades la forma ha dictaminat quin animal era, i unes altres, l’animal m’ha manat quina forma faria servir. De fet, hi ha prosa poètica, però també hi ha vers lliure, o vers amb mètrica, que fins ara no l’havia fet servir. Vaig decidir que, com que aquest llibre era un catàleg d’animals, també podia ser un catàleg de maneres de dir.

—Tot i que la mètrica i vós estàveu una mica barallades…
—Barallades no ho diria, però no en feia servir gaire, perquè a mi el vers lliure em continua semblant interessantíssim. Hi ha com un cert menyspreu al vers lliure, com si fos menor, en el sentit de qualitat, i crec que el vers lliure és molt difícil, perquè tens aquesta llibertat absoluta per a dir, però al final t’adones que és igual de digne o més que el vers formal. No trobo que hi estigués enfadada, amb la mètrica, simplement que aquest llibre em demanava aquesta diversitat de formes, però continuaré fent vers lliure, sens dubte, i vers amb mètrica si em ve de gust.

—El que em sorprèn és que heu dit que de vegades hi havia primer la forma, en algun cas, que no el nom de l’animal…
—És un camí doble. Per exemple, el poema de l’esquirol és prosa poètica. Tenia la idea aquesta d’un poema riu, i a la vegada d’una cosa que saltava, que es movia, i d’aquí el nom de l’animal, que vaig escollir després. Vaig veure que l’esquirol era el digne habitant d’aquella prosa poètica.

—Heu escrit unes quantes poètiques en aquest llibre i ara ve, de manera obligada, la pitjor pregunta i la més tramposa que us podria fer: què és per a vós la poesia?
—Dir què és la poesia és gairebé impossible, fins i tot explicar què és per a mi. És allò que em permet desocultar, d’aquí el títol del darrer llibre, Les ocultacions. Vaig intentar de mostrar allò que era als marges de les zones més fosques de la vida i aquí, en aquest bestiari, tenia ganes de donar veu a aquests éssers no humans, als quals habitualment no se’ls en dóna. Sí que tenen llenguatge i, de fet, els llenguatges dels animals són iguals o més rics que els nostres, però tenim aquesta idea antropocèntrica. Aquí he intentat de deixar l’humà al marge i centrar aquesta mirada i que no siguin l’objecte sinó el subjecte del poema.

—Heu optat perquè en cada poema l’animal que hi surti sigui femella, i això també és subvertir la tradició del bestiari…
—Al final és la inèrcia, quan penses en el genèric sempre et ve el mascle, i la femella està com supeditada o relegada a un segon terme. I jo havia decidit que els humans passaven del centre a un costat i que els animals passarien a ser els protagonistes dels poemes. Quan vaig començar a escriure em vaig plantejar això, qui escriu, un gos o una gossa, i vaig dir “espera, espera”, era com un deure posar la femella al centre, perquè històricament en la tradició dels bestiaris tot ha estat una visió masculina, no masclista, sinó masculina, qui deia era un home que sempre anava a buscar el mascle. Però no vull que es llegeixi com si això fos un llibre feminista, no vull que sigui així, sinó com una normalitat. Ja que estem desplaçant coses, posem-les al centre d’una manera que hagués pogut fer un home perfectament, no perquè jo sigui una dona he de fer això.

—És clar, però a mi m’ha agradat molt que hi ha determinats animals que, quan són femella, tenen uns problemes propis de femella, i com a lector ben poc sovint hi havíem pensat…
—També hi ha el fet que els bestiaris tradicionalment sempre han tingut aquesta visió moral, sempre han volgut ensenyar per mitjà de l’animal com l’humà s’ha de comportar, i això sí que jo no tenia cap intenció de fer-ho. He volgut subvertir aquesta tradició més clàssica, perquè el que jo volia era intentar que els animals simplement parlessin.

—Tot i això, hi ha una gran reflexió moral en aquest llibre, més ètica que moral…
—Sí, m’agradaria molt que hi hagués aquesta reflexió sobre si és cap aquí que hem d’anar, és aquesta visió posthumanista, en què és un món repoblat per animals perquè els humans ja han desaparegut. Hi ha la sensació que, quan els humans no hi siguem, ja no hi haurà res al món, i en realitat abans de ser-hi nosaltres segurament el planeta Terra era un lloc fascinant, i si això en el futur acaba passant, perquè totes les espècies s’acaben extingint i no veig per què nosaltres n’hauríem de ser l’excepció, no passarà res.

—Formeu part d’aquesta generació de dones poetes de menys de cinquanta anys de la qual s’ha parlat molt darrerament, que heu agafat una gran potència i rellevància aquests darrers deu anys o quinze. Com és la relació entre vosaltres –des de fora sembla que és prou bona– i amb les generacions anteriors, que totes reivindiqueu molt?
—Cap a totes elles tinc admiració absoluta. M’agrada molt el que fan i tinc un respecte per les seves trajectòries poètiques, i orgull de formar part del grup, en el qual al final el que ens uneix és el gènere i l’edat de naixement, i això també és relatiu. Potser estilísticament puc tenir més parentesc amb uns altres autors o autores. Hi ha molt de respecte i bona amistat amb una bona part d’elles, i és clar que reivindiquem les generacions anteriors, perquè som prou conscients que el lloc que ocupem és gràcies a autores com Dolors Miquel, Susanna Rafart, Gemma Gorga, Maria Josep Escrivà, Teresa Pascual… Generacions anteriors que continuen escrivint i fent una carrera impressionant, però que no ho han tingut igual de fàcil que nosaltres. Potser se les llegia més com a dones, i a mi m’agradaria pensar que a nosaltres, de mica en mica, se’ns llegeix pel que som, per escriptores, per poetes, independentment del gènere, i per això és important reivindicar-les a elles, i ja ni t’explico les generacions anteriors. En els últims quinze o vint anys ha canviat molt aquest panorama, ara ja ningú no et trucaria i demanaria d’anar a un recital perquè “hi falta una dona”, i ara el tret que ens uneix és el gènere, però espero que això sigui un període de transició i que d’aquí a unes generacions hi haurà recitals tots d’homes o tots de dones i no passarà res.

—En el vostre llibre, gràcies a aquesta divisió que heu fet en quatre parts, hi heu pogut posar molts paratexts, moltes referències i citacions de poetes que heu unit. És un cànon subterrani, és una elecció lliure, com els heu escollit?
—És posar sobre la taula el fet que no escrivim des de zero, sinó que partim d’un llegat, d’una genealogia, i al final no els cito perquè siguin col·legues o deixin de ser-ho, alguns ho són, alguns altres, en cap cas. Els cito perquè quan vaig fer la tria dels animals, que també és una tria política, vaig fer el mateix amb aquests autors. Les meves lectures de bestiaris abans d’escriure el llibre van ser de múltiples orígens, però sí que vaig pensar que si aquesta riquesa de fauna era indubtable, també era indubtable la riquesa de fonts d’aquí, dels Països Catalans, i per això vaig escollir aquests poetes, que han parlat de la nostra natura.

—És un poemari amb alguns moments de duresa, però ple d’optimisme, diria que fins i tot és el més optimista dels vostres llibres, l’acabes de llegir i alguns dels poemes fins i tot et conhorten. Acabes de llegir i fa la sensació d’estar bé, d’haver gaudit…
—La voluntat no era aquesta, ni generar cap sentiment concret, però el que tu dius sí que és cert: és lluminós perquè parla del cicle de la vida i d’aquests animals que viuen en aquest món postapocalíptic i la vida, al final, amb la mort inclosa, té coses molt belles, i si aquesta és la conclusió que n’has tret, és la conclusió de la pròpia vida, perquè ja et dic que no era res buscat en cap cas, però he volgut fugir de fer poemes d’eslògan, d’etiquetes, poemes reivindicatius, volia que parlessin els animals de les seves preocupacions, i al final, això, quan vivim tan desvinculats la natura, permet veure que hi ha coses precioses al nostre voltant.

—Hi ha una part vostra més pública, la vinculada a projectes culturals, a la gestió. Com es combina amb la creació?
—És complicat, tots tenim molts barrets. Ara sóc la codirectora del Festival de Poesia de Barcelona amb en Manel Forcano i això ja porta temps, però a més a més la feina no és aquesta, o sigui, és aquesta perquè al llarg dels anys he organitzat molts festivals de poesia i projectes grans, però la meva feina és, des de fa deu anys, ser la directora de comunicació dels cellers que elaboren cava, això són moltes hores poc poètiques, però a la vegada, com que m’ho passo molt bé i perquè vinc de família de pagesos i de treballadors, per a mi sempre ha estat alguna cosa molt normal i sempre he intentat trobar els espais de creació, que és complicat però no impossible. A mi m’agrada molt crear, m’agrada molt fer ceràmica, m’agrada molt brodar, i hi ha moments al dia per a fer això. Fa molts anys que no miro una sèrie, és una mica on vols focalitzar el teu temps. També és cert que l’estructura principal d’aquest llibre la vaig escriure gràcies a una beca de l’Institut Ramon Llull per a una residència literària. A més a més, si vols dedicar temps de qualitat a la vida familiar i a la criança tot es complica encara més, però hi ha temps per a tot, i que la parella ajudi i entengui que necessites temps per a crear és indispensable, que cregui en tu.

—En un dels vostres poemes afirmeu: “Qui em salvarà de mi/ si he arribat a assolir/ tot allò que anhelava.” Ho heu assolit?
—Bona, aquesta. En cap cas, no. No he escrit tot el que volia escriure, qualsevol persona que crea sempre té una petita insatisfacció dins seu que fa continuï creant, i en el meu cas personal escriure llibres com aquest em fan encendre encara més la flama d’escriure i em fan emprendre més projectes i entendre la poesia com un gènere inabastable. Potser canviaré d’aquí a anys o dècades, però sempre penso que em quedaré fent poesia. No toco uns altres gèneres perquè em sembla apassionant escriure poesia!