L’arquitecte poble-sequí que va portar la volta catalana al Panjab

Fins aquest diumenge, 18 d’octubre, es pot veure a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) de Barcelona la mostra “Modèliques. Ciutats i utopies 1859-1958”, englobada en l’Any Cerdà i la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Agafant el pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona del 1859 com a element de partida, l’exposició repassa nou models més de ciutats modèliques, “propostes que combinen la il·lusió utòpica amb la realitat tossuda, concebudes entre la perfecció dels models i la seva deformació quan es tornen reals”, com per exemple la Ciudad Lineal de Madrid (1894), la Cité Industrièlle de Lió (1904), la proposta City Beautiful de Chicago (1909), Chandigarh al Panjab (1951) i Brasília (1957).

Tot i que no s’hi explicita a la mostra, en els deu models presents hi ha un altre enginyer i urbanista català implicat, a banda Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876) i la seva eixampla barcelonina. Parlem de Domènec Escorsa i Badia (1906-1992), un nom que ha passat força inadvertit a casa nostra, però que va deixar una marca important en el racionalisme arquitectònic de mitjan segle passat. Nascut al carrer de Vila i Vilà, 95, de Barcelona, tal com destacaven fa just un any els membres del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec Àngels Gómez i  Xavier Rodríguez en una conferència a la Biblioteca Francesc Boix, el petit Domènec no es va sentir atret pel món de l’espectacle que irradiava el Petit Moulin Rouge i que impregnava tot el Paral·lel al començament del segle XX, sinó per la tradició familiar: tant el seu avi –originari de Sant Feliu de Codines– com el seu pare eren mestres d’obra i van aixecar no pas menys d’una dotzena d’edificis només al Poble-sec.

L’arquitecte barceloní Enric Tous i Carbó (1925-2017), a les memòries L’arquitectura i la vida (2015), recordava que el pare d’Escorsa l’havia fet treballar en tota mena de tasques d’obra –fuster, manyà, paleta…– perquè aprengués l’ofici i, com que idolatrava Gaudí, no va parar fins que no va fer entrar el fill a les obres de la Sagrada Família. No hi va durar gaire “per la poca religiositat” que mostrava, però se’n va endur una amistat per a tota la vida: la d’un altre aprenent anomenat Josep Lluís Sert, que encara s’hi va estar menys, a les obres del temple expiatori. El jove Domènec es va continuar formant a Tolosa, París i Barcelona, però no va poder acabar mai els estudis superiors d’arquitectura per qüestions econòmiques. Amb fortes conviccions republicanes, d’esquerres i independentista, el 1928 va participar en la fundació del Partit Comunista Català i el setembre del 1937, cridat per l’amic Sert, va participar com a comissariat en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París, on es va exposar el Guernica de Picasso.

Amb la caiguda de Catalunya, un any i mig després, va intentar d’anar a Amèrica, com Sert, però no se’n va sortir i va entrar a la Resistència a la zona de Besiers (Occitània). És en aquesta ciutat, justament, on es va establir després de la Segona Guerra Mundial i on va començar a col·laborar amb “una ànima bessona per ideologia, tarannà i visió arquitectònica”, en termes d’Enric Dilmé: Pierre Jeanneret. La primera gran obra del despatx Jeanneret & Escorsa fou el Liceu Tècnic de Besiers, monument actualment protegit. Era el 1950, just quan Le Corbusier, cosí germà de Pierre Jeanneret, va rebre l’encàrrec de projectar una nova capital federal per als territoris del Panjab i Haryana, tres anys després de la independència de l’Índia. El nom d’aquella ciutat moderna ja era decidit, Chandigarh (fortalesa de la deessa del poder i la transformació), com també l’emplaçament, 250 km al nord de Delhi, a la falda de l’Himàlaia.

Le Corbusier va demanar al seu cosí de poder treballar amb ell al despatx que compartia a Besiers amb Escorsa i, fruit d’aquest contacte directe a l’estudi de l’avinguda de la República, 35, el mestre d’obra català va poder aportar al corpus del famós arquitecte suís la tècnica de la volta catalana, que Le Corbusier ja havia conegut amb Sert i el GATCPAC a Catalunya a la dècada del 1930. Per carta o amb conferències al seu estudi de París, Escorsa li va explicar el funcionament d’aquesta tècnica tradicional de sostres de maó que ell mateix havia fet amb el pare. La volta catalana, Le Corbusier ja la va aplicar a les Maisons Jaoul de Neuilly-sur-Seine a París i la Villa Sarabhai d’Ahmedabad (Gujarat, Índia), amb l’ajut de dos paletes que Escorsa mateix li va anar a cercar a Sardenya. No els va anar a cercar a Catalunya per por de ser-hi detingut pel règim franquista.

Amb aquestes dues aplicacions pràctiques i reeixides, Le Corbusier no va dubtar a traslladar la volta al gran pla urbanístic de Chandigarh, l’anomenada Villa Radieuse de l’Índia. Però els somnis d’aquella obra monumental i definitiva ràpidament es van anar esfumant arran de les demandes constants de les autoritats socialistes índies de construir-hi habitatge en massa i econòmic, en detriment de grans edificis. Le Corbusier va anar perdent interès en el projecte fins a cedir-ne l’execució al cosí i el seu associat, amb postulats ideològics i socials més arrenglerats amb el comunisme. Pierre Jeanneret, de fet, hi va viure molts anys, i Escorsa hi va fer un parell de viatges al començament de les obres i va contribuir a implantar la volta catalana en uns quants edificis, com ara a la casa del mateix Pierre Jeanneret –el primer edifici fet a Chandigarh, ara museïtzat– i sobretot a les Cases dels Peons.

A la dècada del 1960, la feina d’Escorsa es va concentrar molt en Andorra, on va deixar una bona reguera d’edificis i de cases signats per ell. L’obra més interessant al país va ser l’editorial i impremta Casal i Vall a Andorra la Vella (1961), on va aplicar els principis racionalistes de Le Corbusier i el seu cosí. Poc després de la mort de Pierre Jeanneret (1967) va tancar el despatx de Besiers. I el 1979, amb la legalització del Partit Comunista i l’ajut del Col·legi d’Arquitectes, de Josep Lluís Sert i de la Generalitat restablerta, va poder tornar a Catalunya, on es va morir el 18 de gener de 1992, pocs mesos després d’haver acomiadat la seva muller, Laia Farrés Abril.

I una mica més: Sense deixar l’Índia, la volta catalana també és present en alguns grans edificis governamentals a Nova Delhi, com ara als Legislative Buildings i el Secretariat Building. En aquest cas, l’aplicació de la tècnica constructiva es deu a l’arquitecte barceloní Rafael Guastavino Roig, que amb el seu pare ja l’havia implantada amb molt d’èxit per l’Amèrica del Nord al tombant del segle XX.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat