Raül Valls: “El model capitalista té una lògica turistificadora i colonitzadora del territori”

El debat sobre la turistificació ha estat aquest estiu, tal vegada, més present que mai. Rècords de turistes arribant als Països Catalans. Xifres màximes quant al preu dels lloguers. Un sector que, com més va més precari és. I esgotament d’una societat que ha de conviure amb un model que la distorsiona i l’expulsa de ca seva. Per contra, un altre sector de la societat renega que, si no hi hagués turisme, no podria viure. O sobreviure? Qui és que viu realment del turisme? Les masses han de poder fer vacances fora? S’ha de parlar de turistificació i no de turisme en massa? Quines alternatives hi ha? Són possibles, sota el parany del capitalisme? Intentem de trobar resposta a totes aquestes preguntes, i més, amb Raül Valls, tècnic del centre d’investigació Alba Sud, que treballa en favor d’un desenvolupament equilibrat i just, amb una perspectiva crítica i per transformar el turisme tal com s’entén hegemònicament.

—És una sensació o vivim el pitjor estiu quant a saturació?
—Les dades que ens arriben van en aquesta línia. També és veritat que cada cop que hi ha un conflicte internacional en alguna part del planeta, sembla que ens convertim en el lloc refugi. I és un moment en què, malgrat ser conscients que això no pot continuar així, sembla que no tingui aturador. 

—Segons les dades oficials d’arribada de turistes, a Catalunya l’any passat n’hi va haver 20 milions; a les Illes, 19 milions –amb molta menys superfície–; al País Valencià, 12 milions. Tots els territoris van superar rècords i sembla que enguany també. I parlem dels turistes registrats, no tots els que passen per aquí. Hi ha cap límit?
—Hi ha la consciència clara que això ja no pot anar més enllà i que cal el decreixement, que a vegades crec que fa curt. Quan mires les dades de nombre de turistes, penso que podríem ser molt feliços tornant al principi del 2000. I en aquell moment ja ens semblava que hi havia molta gent! A Barcelona, per exemple, veníem d’abans del 1992, una època en què no hi havia turisme. És un cas paradigmàtic, perquè en una generació canvia tot. Aquests anys, sí que s’ha vist que el turisme s’ha convertit en una mena de revulsiu del capital. Ho vam veure amb la crisi del 2008. I continuem reproduint-lo i acumulant-lo. Si hem viscut situacions molt més moderades, com en els anys 2000, per què no hi podem tornar? No dic que no hagi de venir turisme, però no el que tenim en aquests moments, que és absolutament invivible.

“Si hem viscut situacions molt més moderades, com en els 2000, per què no hi podem tornar?”

—Amb el coronavirus, el turisme va ser el gran afectat, però alhora va ser la primera potència que es va poder recuperar. Per exemple, el govern de les Illes ho va encarar gairebé tot al turisme.
—El problema és la manca d’imaginació. A més, les empreses turístiques de Mallorca –els Barceló, els Riu, els Melià–, allò que han fet és exportar el seu model a fora. Vull dir que no sols som els qui n’hem patit les conseqüències, sinó que també les hem exportades. Tenim uns dirigents econòmics i polítics que no creuen que hi hagi alternativa. I uns poders que pressionen perquè no s’aturi. No ens proposem que hem d’optar per l’agroecologia, per una indústria sostenible i de tancament de cicles, que es dediqui a fabricar coses de primera necessitat, els serveis a la societat… El turisme reprodueix el capital i l’acumula d’una manera més ràpida, amb un tipus de treball generalment precari. I això convé a la lògica capitalista. 

—Ara que esmenteu l’expansió hotelera: parlem d’un tema d’abast mundial o els Països Catalans som l’epicentre del problema de la turistificació i l’hem exportat a més llocs?
—Sí que és veritat que hem estat un epicentre, Catalunya, les Illes i el País Valencià. Sobretot aquest eix Costa Brava-Mallorca. De fet, el projecte nazi ja implicava que havíem de complir aquesta funció, que seríem el lloc de vacances de les elits àries que havien de governar a Europa. Per tant, no és una cosa només del 1945 ençà. 

—Defenseu l’accés de les masses al turisme.
—Gràcies a les lluites obreres, una part de la societat que fins aquell moment havia estat fora d’aquestes possibilitats accedeix a les vacances. És a dir, una part important de la societat occidental es pot permetre de fer vacances. Per exemple, a Lloret, als anys 80, qui hi anava a l’estiu era la classe treballadora britànica, alemanya o dels Països Baixos. Fins al punt que l’any 1985 no hi havia britànics, perquè els miners estaven de vaga i no hi havien anat. D’alguna manera, aquesta democratització la podem entendre positivament. El problema és quin model hem desenvolupat, molt extractivista, molt turistificador. I, al mateix temps, no és un model universal: més del 80% de la humanitat no ha agafat l’avió. I no fa vacances. I no fa turisme. Sembla que tothom faci turisme a aquest nivell, i no és veritat. És una minoria. Aquí, a Catalunya o als Països Catalans, hi ha un 30% de la població que no pot tenir una setmana de vacances. 

—[…]
—I després hi ha el context mundial, que és el que hauríem de començar a entendre: la crisi ecològica no és una crisi que afecti només un territori. Tenim injustícies, hi ha extralimitacions en termes ecològics i hem de repensar el turisme. No hem de pensar que manifestant-nos només contra els turistes està tot resolt. Per posar-ne un exemple que va cridar l’atenció: no ho resoldrem disparant amb pistoles d’aigua contra els turistes. Més enllà del simbolisme de l’acció, ho resoldrem si som capaços de tenir un subjecte polític alternatiu, reformular el turisme i tenir en compte la justícia social, l’accés democràtic i també de límits ambientals. Si no, no ens en sortirem. Tot el planeta no pot fer allò que fa un occidental ric. Però, és clar, això vol dir que l’occidental ric ha de continuar fent allò que fa? Aquesta és la pregunta que ens hem de formular.

“No ho resoldrem disparant amb pistoles d’aigua contra els turistes. Més enllà del simbolisme de l’acció, ho resoldrem si som capaços de tenir un subjecte polític alternatiu i reformular el turisme”

—En un article explique que s’han arribat a estigmatitzar les masses i que el “turisme de qualitat” és un eufemisme.
—Hi ha una qüestió que a vegades, inconscientment, repeteixen les esquerres, que és el concepte de massificació o de turisme de masses com una cosa negativa. No és dolent que les masses facin turisme. Això convé a un sector que aspira a anar a un turisme “d’alta qualitat”, que en el fons és turisme d’elit, que ve aquí i gasta més. És a dir, menys turistes amb més despesa. Aquesta alternativa és profundament injusta. És un retorn a un model de turisme de lleure i de vacances, basat en els privilegis d’uns pocs. Si diem que és negatiu que les masses facin turisme, “criminalitzem” les majories socials: ara que resulta que poden tenir la possibilitat d’un lleure turístic, ens fan nosa. És un debat que ja ve dels anys 20. La gran preocupació política de les elits als anys 20 era l’entrada de les masses en política i volien que es quedessin on havien estat sempre, subordinades. Per tant, aquesta és una mica la base de la meva crítica al concepte de pensar en negatiu sobre el turisme de masses. 

—Preferiu parlar de turistificació i no de turisme de masses, per tant?
—Sí, de processos que generen conflictes en un territori, en habitatge, en serveis, en la vida quotidiana. Surts al carrer i no et pots moure. Això és turistificació. I, si vols, saturació de certs espais, però no ens agrada utilitzar el terme massificació perquè automàticament el revers és el turisme de qualitat, ergo turisme d’elit, ergo turisme només per a rics. I aquí hi ha la frase d’Ernest Cañada, que diu que no hi ha rics per a tots. Bàsicament, perquè és veritat. Hi hauria un moment que, si tothom competeix per atraure el turista de més poder adquisitiu, seria una batalla de tots contra tots que no guanyaria ningú. O potser hi guanyaria algú, però hi perdrien molts. Per tant, no és dolent que la majoria social faci vacances i gaudeixi de lleure turístic. El problema és com ho fem.

—I com ho fem?
—Nosaltres parlem de turisme social, de turisme de proximitat, d’espais de lleure assequibles per a la majoria i, evidentment, d’endreçar. Ara, la qüestió és com viatjarem. I quantes vegades podrem viatjar. I si en lloc d’anar amb avió haurem d’anar amb tren. I si en lloc d’estar quinze dies al Japó ens hi haurem d’estar dos mesos i després anar amb el Transsiberià. És una qüestió de justícia i de límits ambientals. Un 8% de les emissions mundials de CO₂ prové del turisme. No és poca cosa. Tenim un problema.

—Hi ha una frase molt estesa, que en podríem dir d’autoodi, per a defensar el model actual: “Vivim del turisme.” Qui viu del turisme, amb aquestes condicions laborals tan precàries?
—Sí, són terribles. Però quan parlem de decreixement hem de tenir en compte que tenim tot un sector de gent que potser no pensa que tingui alternatives i això vol dir que aquesta desescalada turística ha d’anar acompanyada necessàriament de propostes que facin que aquestes persones no es quedin a l’atur, sense cap manera de guanyar-se la vida. Perquè això, a més, alimenta les posicions d’extrema dreta. Hem de ser curosos quan parlem de decreixement. I hem d’explicar-ho bé. Hi ha d’haver una transició que impliqui que la qualitat del treball en el sector turístic sigui una centralitat. No pot ser que donem per fet que sigui un treball precari. I per a decréixer hi ha d’haver propostes de transició justa per als treballadors, que els puguem traslladar als altres sectors que els necessiten. Com diu Enric Tello, haurem de tornar al camp. L’agricultura hauria de ser un objectiu de tornada de la nostra societat. Ens falten pagesos i ens sobra ciment dedicat al turisme.

“L’agricultura hauria de ser un objectiu de tornada de la nostra societat. Ens falten pagesos i ens sobra ciment dedicat al turisme”

—També deia això de viure del turisme perquè, més que viure, per a la majoria és sobreviure.
—És un malviure que, a més, implica unes conseqüències per a un territori i per a la gent que hi viu que no podem validar només pel fet que el turisme ens aporti feina. És un debat constant en moltes més situacions. Cada cop que hi ha una infrastructura que saps que comportarà impactes ambientals, com el projecte del Hard Rock, t’apareix algú que diu que hi ha llocs de feina pel mig. No ens pot valdre, això. És clar que hem de garantir que la gent tingui feina, però no pot ser que això es converteixi en una coacció permanent, una amenaça permanent que, si deixem d’invertir en tot turisme, ens quedarem sense feina i la gent passarà necessitats.

—Quines possibilitats hi ha, en el context econòmic que vivim, de fer polítiques que tendeixin a la desturistificació?
—A la Costa Brava, sobretot la sud, al principi del segle XX el sector del suro donava feina a 15.000 persones. Era un sector sostenible. És un exemple, no dic que s’hagi de tornar al suro. Però no podem pensar que la Costa Brava o Mallorca només es poden dedicar al turisme i que no hi ha una alternativa. I que, en tot cas, allò que podem fer és decréixer, però que no podem generar alternatives d’agricultura, d’indústria, d’utilització dels recursos que tenim, sempre pensant que, evidentment, hi ha límits. El turisme s’expandeix com si fos una taca d’oli. No podem no tenir una alternativa econòmica al turisme. Ara, això també vol dir que ha de ser amb un model social diferent, en què el treball no pot ser el que és en aquests moments, i potser l’hem de repartir. La crisi ecològica és aquí i no podem continuar fent com si no passés res. I això voldrà dir que, en un moment determinat, per exemple a Mallorca, amb un model econòmic diferent, potser no hi podrà viure tanta gent. Crec que el cas de Mallorca o de les Illes és molt més clar que cap altre. Vull dir, una illa té límits. I els límits són claríssims. I aquests límits imposen una petjada ecològica concreta, un nombre d’habitants concrets i unes activitats concretes. Això vol dir que hi deixi d’haver turisme a Mallorca? No, però no pot ser que sigui el d’ara.

—Dieu que hi ha d’haver un model econòmic diferent. Quin?
—Tinc la seguretat que el model capitalista no és l’adequat. I evidentment, en conseqüència, necessitem un subjecte polític que ho capgiri, que en aquests moments no té hegemonia, això ho tinc claríssim. Un subjecte polític transformador, per no utilitzar la paraula revolucionari i no espantar ningú, però que proposi un projecte, un programa diferent, tant del punt de vista econòmic com del punt de vista social, com de tots els punts de vista. Que relocalitzi activitats, que pensi que la sobirania alimentària és una necessitat imperiosa.

“El model capitalista no és l’adequat. I evidentment, en conseqüència, necessitem un subjecte polític que ho capgiri, que en aquests moments no té hegemonia, això ho tinc claríssim”

—Sovint es diu que Eivissa ve del futur perquè és com un laboratori d’allò que passarà a la resta de les Illes. Podem dir també que el conjunt de les Illes també són un laboratori d’allò que passarà a la resta dels Països Catalans, si continuem per aquí?
—Les Illes, sobretot Mallorca, han demostrat una capacitat de resposta important. Amb mobilitzacions que saben ser prou transversals per a no quedar-se només en el no al turisme, sinó que també parlen d’habitatge, de drets laborals, de moltes coses, i que fan que en un moment determinat sindicats o la gent mobilitzada per l’habitatge vagi a la manifestació contra la turistificació, perquè entenen que és el mateix fenomen que els afecta. Les manifestacions a Mallorca fins i tot són molt més grosses i molt més potents que les que hi ha hagut a Catalunya. Mallorca marca el camí de moltes coses. De les coses dolentes i de les coses bones. 

—L’habitatge és el problema principal de la turistificació?
—És una de les conseqüències que afecten més la vida quotidiana de les persones. Com quan a Barcelona un jove no es pot quedar al barri, perquè ha de competir amb els allotjaments turístics o amb uns preus absolutament desorbitats. Tenim molts expats que poden pagar molts diners i el jove se n’ha d’anar del barri, on voldria viure i on ha viscut sempre. L’habitatge és un element molt important perquè la gent entengui el conflicte. Tothom necessita tenir una casa. 

—De l’habitatge, tal vegada, en rebem els problemes de manera més evident que no pas amb la qüestió ambiental. I no és menys important.
—No són tan evidents, tot i que sí que aquest estiu crec que és una obvietat. M’agrada més parlar de crisi ecològica en general, perquè són moltes coses, però el canvi climàtic o l’escalfament global és un problema que és determinat per un model de desenvolupament en què el tipus de turisme que fem afecta en la mateixa direcció. Hi ha qüestions més concretes, com els impactes dels creixements urbanístics en zones de costa, els ports esportius, les artificialitzacions de zones naturals, l’expansió urbanística –que ja no sols afecta la costa, sinó que s’ha expandit cap als interiors… És un model de desenvolupament que afecta el territori, però que a escala afecta tot el planeta, perquè al capdavall tot suma. No podem continuar per aquest camí.

—El turisme pot ser sostenible? No sé si és un oxímoron. Ho dic perquè ja fa força anys que els governs, d’un color o d’un altre, venen aquesta idea. I la conseqüència final és créixer en temporada baixa, però continuar igual en temporada alta.
—El tema del turisme sostenible és un eslògan ideològic, malauradament. Seria possible un turisme sostenible? Amb unes altres condicions, sí. Amb les que tenim en aquests moments, és purament un eslògan, una proclama per a dir que fan alguna cosa. El turisme serà sostenible si respon a les necessitats humanes i no a les necessitats del capital. Aquest creixement indefinit no podrà ser mai sostenible, és absurd.

—En relació amb el creixement desbocat, normalment parlem de ciutats. Però ja s’estén a molts pobles, fins i tot aquells en gens sospitosos de tenir atractius turístics.
—És una ona expansiva. El cas de Mallorca és claríssim. Primer comença la costa… l’interior més o menys se’n salva i, a poc a poc, es va colonitzant, per utilitzar una paraula que ens serveixi per a entendre-ho. Al Principat ha passat fins a cert punt, potser no amb la mateixa força. La primera línia turística era saturada i s’expandia cap a l’interior en forma d’urbanitzacions de segones residències. També hi ha el tema del Pirineu. És un model que sempre ha aspirat a colonitzar i turistificar més enllà: quan té saturat un lloc, en cerca un altre. Igual que va passar amb el gran capital turístic mallorquí, quan va decidir que el Carib era la nova frontera. I ara sembla que és l’Àfrica. El model capitalista té una lògica turistificadora i colonitzadora del territori.

“És un model que sempre ha aspirat a colonitzar i turistificar més enllà: quan té saturat un lloc, en cerca un altre”

—Som a temps de fer aquest canvi?
—No sé si hi som a temps, però no m’imagino cap més alternativa. Vull dir, crec que la crisi ecològica que tenim i que va molt més enllà dels Països Catalans, evidentment, no és un problema que resoldrem aquí. Si no volem arribar a una situació molt pitjor, crec que hem de fer el canvi. Que aquesta transformació s’ha de fer. Per això nosaltres, Alba Sud, proposem no sols construir crítiques molt afinades al model, sinó també començar a treballar alternatives que políticament siguin factibles i que les organitzacions polítiques que vulguin puguin fer seves. No es tracta d’estar tot el dia bramant contra el capitalisme, sinó proposar solucions en direcció de turisme postcapitalista, de recuperació de formes socialistes de viure, digues-ne com vulguis. Podem tenir un turisme que no sigui depredador, que no sigui un turisme que ens dugui a la catàstrofe com el d’ara. I això no vol dir canviar només el turisme: vol dir canviar el model de societat.