No li feu cas, està menopàusica

Aquest diumenge és el Dia Mundial de la Menopausa. Senyors lectors, no se’n vagin, si els plau, perquè malgrat que vostès no sagnen durant dècades, els necessitem informats i conscienciats d’aquesta fase de la vida de les dones que els envolten. Com que la menopausa ha estat un tabú, un silenci íntim d’elles i una autèntica realitat desconeguda per als homes durant centúries, ens costa molt de trobar literatura que versi sobre l’assumpte. Malgrat tot, fa anys, en un dels meus llibres de poesia preferits, Cares a la finestra, de l’editorial Galaxia Gutenberg, hi vaig trobar un poema que parlava del final de la sang menstrual. L’antologia és un recull de poemes de vint dones de parla anglesa del segle XX traduïts per l’enyorada Montserrat Abelló. Lluny de caure en sentimentalismes, els textos que hi trobem despleguen amb cruesa i tendresa els temes que han remogut per dins moltes dones. Un bon exemple és el poema titulat “Una cosa a esperar amb il·lusió” de la poeta i activista nord-americana Marge Piercy (Detroit, 1936). Comença així: 

Menopausa, paraula usada com a insult:
una dona menopàusica, ment o poema
com si no gotegés regularment o a caprici
de la lluna, la col·lisió d’òvul i esperma,
era la regla, que és com vam aprendre a dir-ne, d’aquella sang.
[…]
Quantes vegades, amunt a mig camí d’una muntanya,
durant una manifestació, amb les forces d’assalt
de la policia dins dels tancs entre jo i els lavabos;
en una interminable i tediosa taula rodona amb quatre mascles,
jo la dona per mostra i ells amb bufeta de ferro,
m’he sentit molla així i he desitjat escanyar-me
les entranyes com una rata.

L’autora fa gala del seu humor incisiu i tanca el poema dient: 

La meva amiga Penny de dotze anys, en donar-li un drap
gran com per a una post de planxar, va exclamar
I hauré de fer això des d’ara fins que em mori?
No, va dir la seva mare, s’atura a mitjana edat.
Bé, va dir Penny, ja hi ha una cosa a esperar amb il·lusió.

Avui, ajupida, queixant-me amb endimoniades potes de cranc
que se m’aferren al ventre, us dic que ballaré en secret
i abocaré una copa de vi damunt la terra
quan el temps aturi aquest degoteig per sempre,
i cremaré els darrers tampons com a ciris votius.

Perquè amb la menopausa passa allò mateix que passa amb la resta d’assumptes que afecten les dones, amb tots els nostres processos fisiològics: hi ha un absolut desconeixement del què, del com i, sobretot, dels efectes que produeix el fet que un sagnat que hem sofert durant dècades desaparegui del nostre cos. Com en tants aspectes més (endometriosi, embaràs, postpart…), topem de cara amb el famós biaix de gènere que explica que no s’hagi estudiat gens o molt menys tot allò que té relació amb el nostre cos i amb la nostra salut mental: menys diners dedicats a investigar sobre nosaltres, ergo menys professionals qualificats per a tractar-nos, ergo més desconeixement, ergo menys dades fiables, menys acompanyament psicològic i, per tant, més desinformació i més solitud. Tant és així, que nosaltres mateixes ens sorprenem de descobrir, per exemple, que socialment fem un ús metonímic del terme, que en fem una generalització semàntica: n’hi diem menopausa, però en realitat la menopausa és el final d’un camí, és un moment concret d’una llarga transició hormonal anomenada perimenopausa. Tan poc ens han permès de parlar del tema, que no sabíem que la menopausa descriu el moment en què han passat dotze mesos consecutius sense menstruació. 

Deia Piercy, al poema, “paraula usada com a insult”. Quantes vegades hem hagut de sentir i de viure vexacions i humiliacions camuflades de normalitat en aquest sentit? La societat ha permès que ens menystinguessin prenent-se els nostres processos naturals amb burla i menyspreu: “No li facis cas, té la regla.” O bé: “Aquesta està menopàusica!” Frases com aquestes, les hem rebudes totes. I totes portaven una càrrega de judici implícit vers els efectes que la regla i la perimenopausa tenen en nosaltres: ens deien boges, desequilibrades i inestables, insultant-nos amb mots que descriuen fets que haurien de ser venerables. Si se me’n va la regla i tinc fogots o estic malhumorada és perquè he sagnat durant dècades, i gràcies a aquests sagnats he pogut portar vida a la vida i allargar la continuïtat de l’espècie. I durant tots aquests processos, el meu cos ha viscut revolucions hormonals que ningú no ha comprès prou bé. 

A poc a poc, ginecòlegs i equips mèdics van obrint els ulls a aquest període de la vida de les dones, però el magma de desconeixement encara ens demostra que hi arribem tard i que deixem massa dones soles i desemparades amb tot el trasbals químic que viuen quan, a partir dels quaranta anys, els seus cossos comencen una batalla silenciada. 

Darrerament, potser heu sentit a parlar d’aquesta paraula als mitjans de comunicació, perquè a l’estat espanyol hi ha hagut una crisi important de desproveïment de tractaments hormonals utilitzats durant aquest període, sobretot dels que contenen estradiol, cosa que ha deixat a la intempèrie mèdica aproximadament 400.000 persones. Segons l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), es tracta d’un problema de subministrament internacional relacionat amb un augment de la demanda i dificultats de producció i d’administració del producte. Entre les explicacions, n’hi ha una de clara: sortosament, les dones comencem a parar més atenció a aquest fenomen i als seus efectes en la nostra vida, ens n’informem més i exigim més als ginecòlegs que ens atenguin. L’alta demanda actual d’aquests medicaments demostra que durant massa anys milers de dones han viscut la desaparició de la regla amb mals físics i psíquics, absolutament desateses i amb incomprensió i judicis.

Per tot plegat, tanco l’article amb una reivindicació: dones, fem caure entre totes el silenci que soterra aquesta realitat. Fem caure dues enganyifes estretament relacionades amb la nostra perimenopausa. La primera: ens han volgut sempre primes, la pressió estètica així ens ho ha imposat, i és molt important que estiguem fortes també físicament. Ens cal entrenar la força aixecant pesos que sempre ens han fet creure que només ells podien alçar. Són molts els estudis que demostren que la massa muscular és una protecció per als ossos i per a la prevenció de l’osteoporosi; i, tal com se’n va la regla, els nostres ossos es comencen a debilitar. És clau, per tant, que tinguem músculs forts! La segona: la societat ens diu que ens hem de cuidar, però compte amb el parany! Cuidar-nos no sols vol dir anar-nos a fer les ungles, a depilar-nos, a tenyir-nos els cabells, anar de compres o fer rituals de bellesa. Cuidar-nos vol dir imposar-nos temps de qualitat per a nosaltres, informar-nos de nutrició i aprendre quina alimentació convé més en cada etapa vital; llegir molt per entendre el nostre cos i els seus processos; anar al metge i reclamar que els nostres símptomes siguin escoltats i tractats, anar al gimnàs i enfortir-nos. 

Per sort, en el procés de la perimenopausa el cos fa una mena de poda neuronal que ens ajuda a deixar de ser les dones cuidadores de tothom i passar a un nou estat de “tant se me’n fot allò que abans m’angoixava perquè ara em toca pensar en mi en compte de pensar primer en la resta”. I cuidar-nos també vol dir fer callar i posar al seu lloc aquells qui ens diguin menopàusiques amb to burleta o exigir als nostres marits, fills, germans i familiars homes que s’informin per comprendre millor que dur que pot ser, també, el procés de dir adeu a la menstruació.