Terrorisme sense terroristes

El petó, les trenta monedes, l’últim sopar. Hi ha pocs noms més connotats que Judes, pocs que traslladin tan automàticament a una iconografia, a un concepte clau com el de traïció. A qui haurien traït exactament, els encausats del 23-S? Espanya? L’independentisme? Els polítics? Només algú de la Guàrdia Civil sap per què van decidir de batejar amb aquest nom la ràtzia repressiva que va esbotzar portes de matinada dies abans de la sentència de l’1-O. Però, per a trobar-hi un sentit, segurament és molt menys important el significat del concepte que no la força propagandística que té. Per convertir la desobediència civil en terrorisme calia un relat a l’altura, i tota bona història comença amb un bon nom.

L’operació Judes va implicar un desplegament policíac extraordinari, però de res no haurien servit els cinc-cents agents, els fusells amb làser, els helicòpters i els escorcolls que es van allargar durant hores sense l’altaveu d’una premsa fidel, diligent, que no va dubtar a convertir la versió de la policia en la veritat revelada i les infiltracions il·legals del sumari en material periodístic sucós. Set anys després, i amb l’amnistia atorgada, sembla que tot plegat ja és molt lluny, com si “Judes”, “terrorisme”, “violència”, “CDR” no haguessin copat els titulars durant setmanes. Qui no té les eines d’un estat no pot garantir que res similar no es repeteixi, però sí mirar enrere amb calma, analitzar-ho. Terrorisme sense terroristes, terroristes sense terrorisme. Com se sosté, durant anys, l’absurd?

Agents armats en habitacions infantils

23 de setembre de 2019. Cinc de la matinada. Unes quantes cases del Vallès, una altra a Osona. Cops contundents. “Em van despertar uns sorolls estranys i el meu fill Roc em va venir a demanar què passava”, recorda Txevi Buigas, un dels encausats. “Vam sortir al menjador i ens vam trobar tot de focus i crits. Intentaven tirar la porta a terra i malgrat que els vaig dir que podia obrir em van advertir que no em mogués. De cop, tenia tres punts de làser al pit; el meu fill, quatre. Van passar vint minuts esbotzant la porta.”

No tots els escorcolls van ser iguals, però molts es van fer sense la presència de cap advocat –en alguns casos sense secretari judicial– i amb agents armats fins al capdamunt que van entrar al crit de “Guàrdia Civil!” i que semblaven cercar les proves d’un crim terrible regirant àvidament estudis, cuines, habitacions infantils. En Roc tenia onze anys quan va veure com s’enduien el seu pare a Madrid acusat de terrorisme, però no va ser l’únic infant o adolescent que ho va sofrir. En el cas de Xavier Duch, dues criatures de sis anys i vuit van presenciar l’escorcoll. Van haver de fer l’adormit dins el llit i van quedar impressionats pels agents amb pistoles i passamuntanyes. Tant que, dies després, fins i tot els dibuixaven.

A Germinal Tomàs no el van detenir a casa, però igualment la seva família ho va haver de presenciar: “Quan entrava al pàrquing de matinada per anar a treballar, vaig sentir un cotxe que baixava molt ràpidament. Va clavar els frens, va derrapar i van saltar-ne tres homes amb la pistola a la mà. Van dir el meu nom i ‘Guàrdia Civil!’. Jo no entenia què passava, però veia que no m’atracaven ni em raptaven. Van pujar al meu cotxe, i la sensació que algú desconegut el condueixi i tu vagis darrere és molt negativa. Vam entrar a casa, on hi havia la meva ex i la meva filla, adolescent. ‘Però papa, què passa?’ Li vaig dir que em detenien per terrorisme. ‘Però què cony?’”

Bona part dels encausats eren persones de mitjana edat, amb família. També és el cas d’Edu Garzón, que va tenir sort que les seves filles no fossin a casa. Encara recorda amb impressió el moment de la detenció: “Em van despertar uns cops com si caigués l’edifici. Vaig sortir de l’habitació i després de cinc intents van tombar la porta. Hi havia làsers i ells cridaven ‘a terra!’ Van ser uns segons, però el temps es va aturar. Un agent es va posar sobre meu. Després em van agafar del coll, em van empènyer i em van dur al sofà. El cap de l’operació em va demanar ‘què li ha semblat?’ ‘Una puta vergonya’, vaig respondre. I un altre em va donar un cop amb el fusell. ‘A partir d’ara, calli.’”

Edu Garzón

Detingut el 23-S56 anysCerdanyola del VallèsAdministratiu

Edu Garzón té 56 anys i dues filles de 24 i 27. S’ha criat a Esplugues de Llobregat, però fa molts anys que viu a Cerdanyola del Vallès. És administratiu, però no treballa a causa d’una discapacitat. A banda l’operació Judes, també era dins la causa dels Nou dels Lledoners, en què nou persones van ser acusades d’uns quants delictes per la protesta contra el trasllat dels presos polítics a Madrid pel judici al procés. De fet, la seva participació en aquella protesta ha estat, d’alguna manera, perseguida doblement, perquè és un dels elements que més es repeteixen en el sumari de l’operació Judes a l’hora de justificar-ne el processament. El sumari també recull com a sospitosa la venda d’unes samarretes per a recaptar diners, precisament, diu ell, per a la caixa de solidaritat dels Nou dels Lledoners. Malgrat que va quedar absolt d’aquesta causa –com la resta d’acusats–, en cap moment no li ha servit perquè el cas del 23-S també caigués.

Garzón assegura haver estat sempre implicat socialment: “Era més aviat comunista, però amb el temps em vaig anar adonant de com és Espanya, de la ràbia contra Catalunya i de l’enganyifa de la transició.” “Sóc fill d’andalusos, però volia defensar la terra que va acollir els meus pares quan fugien de la misèria.” A partir del Primer d’Octubre es va implicar molt en les assemblees dels CDR de Cerdanyola i després hi va continuar anant, ajudant a fer arrossos o a dur taules i cadires als sopars solidaris, i també organitzant talls en carreteres i obertures de peatges. Ara continua mobilitzat, la repressió no l’ha aturat. Ha creat un casal popular independentista i s’ha fet militant de la CUP.

I.Edu Garzón a casa seva, a Cerdanyola del Vallès.

II.Cartes que va rebre a Soto del Real. Moltes van ser intervingudes i retornades; la gent les hi va tornar a donar quan va sortir de la presó.

La meva fillola em va enviar una carta i la hi van retornar amb el llaç groc trencat. Simplement, hi deia ‘T’estimo, Edu’

Edu Garzón

Andròmines, armes d’airsoft i senyeres

El segon pas era trobar alguna cosa, i el material requisat als escorcolls va ser clau per a sostenir l’acusació de terrorisme, si més no durant els primers dies. Els periodistes Ana Rosa Quintana, Susanna Griso i Antonio García Ferreras hi van tenir un paper destacat. Parlaven, entre més, d’uns precursors d’explosius que suposadament s’hi havien trobat. Per exemple, van anar repetint un vídeo enregistrat en un dels locals escorcollats on es veien tot d’andròmines, com ara un sac que semblava que tenia serradures i una olla.

“Van agafar uns papers del futbol del meu fill en què hi havia marcats uns dies, gairebé com si fossin els llocs i les hores dels atemptats”, diu Buigas. “Suposo que quan van trobar el meu carnet d’ERC van veure que amb allò podrien establir el contacte amb els polítics i quan van trobar una lletra de Kortatu, l’enllaç amb ETA.” En algunes altres cases també van analitzar objectes peculiars i personals –discs durs amb records– que els encausats ja no van tornar a veure mai més. “Agafaven ara una samarreta del Barça, ara una senyera, ara una foto de l’1-O, ara un llibre de Cuixart, ara pintura groga…”, explica Garzón. “Ho posaven tot en capses de cartó i bosses de color verd i semblava que s’emportaven vés a saber què. El gos ensinistrat per a explosius l’única cosa que va trobar va ser menjar.”

Molts objectes no els van ser útils, però alguns sí. Feia temps que tenien telèfons intervinguts i feien seguiments; per tant, sabien que alguns dels encausats –Ferran Jolis, Alexis Codina, Germinal Tomàs, Jordi Ros…– eren afeccionats a la informàtica, a la química o als esports de simulació militar, i que tenien a casa una sèrie d’elements que els podien servir per a parlar de violència. “Van endur-se pràcticament tot el material informàtic i totes les rèpliques d’armes d’airsoft que tenia”, assenyala Germinal Tomàs. “El meu perfil a Facebook, bàsicament sobre airsoft, era obert, i la meva afició a les coses militars els anava de conya. Jo m’esperava poder ser detingut en una manifestació, però no això…” De fet, una fotografia d’Alexis Codina amb un fusell de paintball –tal com ell mateix va aclarir– va circular descontextualitzada i va servir per a reforçar el relat de la violència.

Ni els especialistes TEDAX ni els gossos no van trobar explosius i, de fet, l’informe de la Guàrdia Civil ni tan sols parlava de precursors en bona part de les cases. Igualment, res no deslliuraria set dels nou detinguts de passar més de tres mesos a la presó vella i freda de Soto del Real.

Germinal Tomàs

Detingut el 23-S46 anysSanta Coloma de GramenetTècnic de manteniment

Germinal Tomàs té 46 anys, és pare de dos fills de 23 i 29 i és tècnic de manteniment. En el moment de les detencions vivia a Mollet del Vallès i també militava al CDR del municipi. Ara viu a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on es va criar i es va formar políticament. És fill d’una família molt implicada en el teixit associatiu. El pare, anarquista, va ser president de l’associació de veïns unes quantes vegades. I la mare també va ser una activista molt implicada en el barri: la sala de lectura d’una de les biblioteques de Santa Coloma en porta el nom, Mar Aubeso.

Abans del Primer d’Octubre no havia militat mai enlloc, però, malgrat ser anarquista com el pare, sempre havia estat pròxim a l’independentisme. “Jo no vull un estat, però veig clarament el greuge de l’estat espanyol i el francès amb Catalunya, i per això sempre he defensat que pugui decidir. Per això vaig decidir d’aportar el meu granet de sorra als CDR”, explica. “Vam cometre l’error de passar la pilota als polítics i deixar de pressionar.”

I.Germinal Tomàs a casa seva, a Santa Coloma de Gramenet, entre les pintures per a miniatures que no li van deixar fer servir a la presó.

II.La Guàrdia Civil li va requisar totes les rèpliques d’airsoft. Temps després, els amics li van regalar un fusell de la mateixa marca i model.

Van ser tres dies sense veure la llum del sol, sense ulleres, sense cordons, sense cinturó

Germinal Tomàs

Gandalf, Lisa i un ‘segrest’ del parlament

La veu dels detinguts es va apagar a partir de llavors i el soroll mediàtic va envair-ho tot. Mentre els advocats defensors, d’Alerta Solidària, tenien entrebancs per a accedir al sumari, en alguns mitjans espanyols el degoteig de filtracions no s’aturava, una de les moltes irregularitats de la causa. Cada detall era més suculent que l’anterior i la tesi de la Guàrdia Civil i del fiscal Miguel Ángel Carballo, avalada pel jutge instructor Manuel García-Castellón, va anar adquirint influència: els encausats formaven part dels ERT, un grup clandestí dins els CDR que tenia la intenció de prendre el Parlament de Catalunya després de la sentència, amb la possible complicitat de Quim Torra. Segons aquest relat, alguns dels encausats també treballaven per establir canals de comunicació segurs entre Torra i Carles Puigdemont, amb la presumpta intermediació de la seva germana, Anna Puigdemont, que ho va desmentir. Uns suposats àlies de Gandalf i Lisa s’haurien fet servir dins dels ERT per parlar de Torra i Puigdemont, respectivament.

L’ABC va treure tota l’artilleria amb aquesta teoria, igual que alguns altres mitjans. En una portada apareixia el perfil de Torra enfosquit, com el d’un criminal, i s’hi deia: “Torra va planejar amb els CDR de prendre el parlament després de la sentència.” En una altra directament parlaven de “segrestar el parlament”. “Quan vaig veure la portada de Torra vaig al·lucinar”, recorda Sònia Pascual, també encausada, però mesos més tard. “Els meus amics eren a la presó perquè havien estat utilitzats per atacar-lo a ell, que no tenia res a veure amb nosaltres.”

Però d’on sortien aquestes teories? Hi havia cap pla de desobediència civil davant el parlament que l’Audiència espanyola va magnificar? Cap dels CDR consultats no diu haver tingut relació directa amb dirigents polítics, ni tan sols tenir una idea clara de què es faria després de la sentència. Quant al suposat assalt al parlament, els encausats parlen, a tot estirar, d’idees sobre accions de desobediència civil pacífica. Txevi Buigas va parlar-ne per telèfon amb Ferran Jolis. “La idea era tenir alguna acció preparada per si el govern pretenia desobeir”, assegura Buigas. “Sense una bona resposta del govern no es feia res. Volíem entrar tranquil·lament al parlament, no assaltar-lo. Necessitàvem algú que s’ocupés de les emergències, bombers, de muntar parades per a assemblees… I prou, era tot molt a les beceroles i a partir de rumors; no sabíem si els polítics pensaven fer res.” Germinal Tomàs hi coincideix: “Plantar-nos davant del parlament ho hem fet mil cops, però això no és ocupar-lo. No hi havia cap pla d’aquesta mena. Buscàvem maneres de blindar-nos dels cops de porra, però no ho vam arribar a aconseguir.”

A Edu Garzón i Sònia Pascual aquestes idees ni tan sols els havien arribat de manera concreta. “Algú parlava d’ocupar el parlament, però hauria estat simbòlic, o una acampada al parc de la Ciutadella. Als CDR sempre es feien activitats no violentes”, deixa clar Garzón. “Les assemblees eren obertes i tothom hi participava. Aquesta organització popular no l’han entesa mai”, opina Pascual. “Jo em vaig començar a distanciar dels CDR, entre altres coses, perquè no hi havia cap idea per a la sentència. No paraven de donar tombs al que farien els polítics, com si haguéssim d’esperar-los. Jo entenia que hi érem per a collar-los, precisament…”

El que sí que es preparava amb més claredat des dels CDR eren les Marxes per la Llibertat –en col·laboració amb Òmnium i l’Assemblea–, i algunes persones també donaven forma a Pícnic per la República, un grup que va impulsar accions pacífiques esporàdiques. Des que s’havien creat, els CDR havien organitzat desacomplexadament talls de carretera i aixecament de barreres als peatges, accions que no tenen res a veure amb el terrorisme de què parlava la fiscalia, ni tan sols amb les interpretacions menys garantistes del delicte.

“Van tergiversar moltes coses”, diu Tomàs. “Per exemple, adjunten una fotografia d’un experiment que vam fer amb l’Alexis. Tots dos som tècnics de manteniment i volíem reparar una màquina. Res que fes mal a ningú perquè no era res que explotés, i no hi havia voluntat d’utilitzar-ho per a l’activisme.” “A tot estirar, s’havia parlat, com a idea, d’intentar fondre metall d’alguna manera per agilitar els talls de carretera”, afegeix Pascual. “Es buscava la manera de treure guarda-rails i posar-los davant les furgonetes dels Mossos, només per evitar que ens fessin mal. Crec que van fer unes detencions precipitades perquè tenien la sensació que hi havia alguna cosa preparada i no l’havien enxampada, però no.”

Denúncia d’amenaces i maltractaments

El silenci dels acusats es va trencar a mitges amb la filtració dels vídeos de les seves declaracions a l’Audiència espanyola, quan ja feia dies que estaven empresonats. Això es va utilitzar encara més en contra seu, perquè algunes declaracions semblaven avalar parts del relat de la fiscalia. Però cal tenir en compte un element important. Segons que van denunciar les famílies, algunes declaracions es van fer després de dies d’haver estat objecte, si més no, de coaccions i amenaces, i, en el pitjor dels casos, maltractament. Això hauria pogut condicionar allò que els encausats van dir davant el jutge.

El dia de les detencions, després dels escorcolls, van ser traslladats amb furgoneta cap a la comandància de Tres Cantos. Ni els seus familiars ni el conjunt del moviment independentista en sabrien gairebé res durant dies, amb el fantasma de les tortures de l’operació Garzón del 1992 més present que mai. “Durant el trajecte em van amenaçar”, denuncia Buigas. “‘Tu tens dos fills, oi? Roc i Guim’, em van dir. ‘Et demanen molts anys de presó, no els podràs veure créixer.’ ‘Si parles amb mi parlaré amb el fiscal i…’ En els tres dies que vam passar al calabós de Tres Cantos sabies quina hora era perquè ho podies intuir quan et portaven l’esmorzar. Dormies en una superfície més dura que una pedra i quan t’adormies et despertaven.” “A mi em van dir que pararíem i parlaríem del govern, em feien comentaris irònics sobre Intxaurrondo…”, recorda Garzón. Tomàs va tenir una experiència semblant: “Van ser tres dies sense veure la llum del sol, sense ulleres, sense cordons, sense cinturó… Fins al segon dia no vaig poder veure l’advocat, i sense privadesa.”

A Ros i Jolis els van imposar una advocada d’ofici i, tal com va transmetre Ros després, la vulnerabilitat, les amenaces i el fet de no tenir una bona defensa els va dur a declarar davant la Guàrdia Civil abans de declarar a l’Audiència, i a ratificar, després, aquesta declaració. “Em van dir: ‘Si no cooperes, ja sabem què té el teu germà i ja sabem com fer-ho’, ‘detindrem els teus pares’”, explicava Ros en una entrevista a VilaWeb. En ambdós casos, els detinguts sospitaven que els havien posat alguna substància a l’aigua.

Un règim penitenciari molt sever

Mentrestant, a Catalunya, l’independentisme clamava al carrer, convençut que es tractava d’un muntatge. L’entorn dels detinguts maldava per lluitar contra l’estigma i perquè la denúncia de vulneració de drets arribés arreu. “Encendre el televisor i veure el meu germà detingut va ser el començament del malson”, recorda Llibertat Tomàs, germana de Germinal Tomàs. “Al cap d’uns quants dies, un article d’Ok Diario em va originar un atac d’ansietat. El meu pare feia dies que era a Madrid, dormint en cases okupes i de gent solidària, i encara no l’havien deixat veure’l.” Concretament, l’article d’Ok Diario parlava de Germinal Tomàs com el “comandant dels terroristes CDR”, un “amant de les armes que es va casar d’uniforme”. A més de criminalitzar la seva passió per l’airsoft, adjuntaven fotografies de la seva vida personal.

Els detinguts van ser empresonats sota el règim FIES 3, un dels més severs, que s’acostuma a dictar en casos de terrorisme. Implicava un control absolut de totes les comunicacions i una gran tardança en la recepció de les cartes. En alguns casos, al cap d’un mes amb prou feines havien pogut contactar amb la família, i en alguns altres, com el de Ferran Jolis, la cel·la ni tan sols tenia un llum elèctric que funcionés. Jordi Ros i Xavier Duch, a més, estaven en règim d’aïllament individual i podien sortir al pati solament tres hores diàries. També van dispersar els presoners en mòduls.

“Entres allà i no coneixes ningú, però, en canvi, tothom sap qui ets i et miren. Això és molt dur”, recorda Buigas. “Era un privilegiat perquè cada setmana tenia cent euros, però igualment vaig haver-me de fer l’antena de la ràdio amb molles d’encenedor. Un funcionari em deia terrorista, però uns altres tenien molt clar que no ho era. Allò d’alguna manera va acabar essent casa meva. El soroll de la porta de la cel·la tancant-se encara el sento cada dia.”

“El fet més traumàtic va ser no saber pràcticament res de què passava fora”, explica Garzón. “La meva fillola em va enviar una carta i la hi van retornar amb el llaç groc trencat. Simplement, hi deia ‘T’estimo, Edu’. Els altres presos, que em deien ‘el catalán’, al·lucinaven. Ens deien: ‘Segur que allò de la tele són explosius?’”

“Vaig tenir la sort de coincidir amb el Miguel, pres de Resistència Gallega, que li acabava de passar el mateix que a mi”, recorda Tomàs. “Em van fer conyes de si portava explosius als mitjons. Van voler fer la pilota tan grossa que ningú no s’ho va creure. Un carceller de Vox em va reconèixer que allò no tenia nom.”

A la presó, els encausats van viure dos moments clau. Per una banda, la primera vegada en què es van retrobar amb els seus familiars. Per una altra, les notícies que van anar tenint sobre les mobilitzacions. Si l’objectiu de la causa era atemorir l’independentisme, l’aeroport i Urquinaona demostraven que no ho havien aconseguit. “Els meus pares em van dir que estaven molt orgullosos de mi i vaig plorar”, recorda Garzón. “El meu pare, andalús i ex-sindicalista, va entrar a Soto amb el llaç groc. Em van explicar que els havien aplaudit al tren el dia de la manifestació de Sabadell, i em vaig engrescar.” “La primera vegada el vam poder veure només a través del vidre i estava consumit”, explica Llibertat Tomàs, de la perspectiva d’un familiar.

De fet, la pitjor part sempre se l’acostuma a endur la família. En aquest cas és especialment clar perquè la duresa del càstig en una presó llunyana i la incomunicació afegia molta incertesa i molta por. “Jo tenia un inici de depressió per la mort de la meva mare i el meu pare també estava molt trasbalsat, només ens va faltar això. A més, t’has de gastar un dineral per anar a Madrid a veure’l només una estona”, afegeix Llibertat Tomàs. Buigas destaca com ha afectat la causa el seu fill i la seva mare. “La meva mare va envellir deu anys de cop i ja no pot viure sola, i part del caràcter del Roc és per culpa d’això. Tant que ens acusen d’adoctrinar, al meu fill el van adoctrinar ells amb aquell escorcoll, se li va encendre l’impuls revolucionari.”

Txevi Buigas

Detingut el 23-S55 anysTaradellGuarda forestal

Txevi Buigas té 55 anys i és guarda forestal a l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Actualment viu a Taradell, tot i que en el moment de la detenció vivia en una masia de Sant Pere de Torelló. Té dos fills, de 16 anys i 18. Anys enrere havia estat molt implicat en la política municipal i havia militat a ERC, tot i que ja no. De jove també havia fet activisme contra el servei militar i tot aquest bagatge el va dur a involucrar-se molt en els CDR d’Osona a partir del Primer d’Octubre. Com que els seus fills eren petits, s’hi havia de posar sobretot de nit o durant les poques estones que li quedaven lliures.

Segons que explica, els seus pares treballaven per al PSC i el 1990 van viure un episodi que va marcar tota la família. “Jo era molt jove i treballava a la seu ajudant el meu pare. En una ocasió, ens en van fer sortir a corre-cuita perquè els GRAPO hi havien posat una bomba. El meu pare va haver d’anar a declarar a Madrid i el van amenaçar de mort. A partir d’aquesta vivència vaig integrar tècniques de prevenció com les del País Basc: seure mirant cap a la porta en un bar, per exemple. Vist amb perspectiva, és encara més fort que m’acusessin de terrorisme: jo n’he estat víctima!”

I.Txevi Buigas a casa seva, a Taradell.

II.El diari de la presó. Els dies que estava enrabiat escrivia amb tinta vermella. Aquest és del dia que va declarar a l’Audiència espanyola. “Avui quasi no he dormit”, va escriure.

El soroll de la porta de la cel·la tancant-se encara el sento cada dia

Txevi Buigas

La bossa de la presó, encara feta

Tres mesos de presó poden semblar poc, però allà dins el temps s’atura. Això, sumat a l’onada de solidaritat que van viure, els va causar un cert impacte a l’hora de sortir. Però el xoc inicial es va anar convertint en calma tensa, en una espasa de Dàmocles sempre amenaçadora, malgrat que allò ja fos el començament d’un cert oblit mediàtic. Alguns episodis –com el fet d’introduir quatre persones més a la causa– encara van revifar el cas als diaris, però res comparable amb la tardor del 2019.

Sònia Pascual era molt conscient que en qualsevol moment podrien encausar-la perquè coneixia els detinguts. De fet, es va preparar la bossa de la presó per si de cas. Malgrat que es pensava que ja feia temps que l’havia desfeta, durant la conversa amb VilaWeb es va adonar que realment l’havia mantinguda intacta d’ençà del 2019. “Va ser una manera de mirar de controlar el pànic, però em sorprèn molt que no l’hagi desfeta encara, estava convençuda que sí. És evident que no les he tingudes totes en cap moment!” Finalment, no va ser empresonada, li van comunicar que era dins la causa amb una carta, però igualment això li va causar una angoixa que no s’ha acabat fins ara.

A ella la van espiar després de les primeres detencions, però els primers detinguts feia temps que eren espiats, i els seguiments van continuar. “Vaig començar a sortir amb l’Esther, encausada mesos després, quan vaig sortir de la presó”, diu Tomàs. “Era tan descarat que li tenien punxat el telèfon que una vegada va haver de dir-li al Guàrdia Civil que li passés la trucada amb mi. I veus persones que et vigilen, cotxes que encara que giris i giris continuen perseguint-te…” Buigas també recorda homes que el vigilaven i explica que van posar una balisa tant al seu vehicle com al de la seva ex.

“Mentre els altres eren a la presó jo tenia molts seguiments”, recorda Pascual. “Hi havia uns homes molt alts i forts sempre al bar de sota de casa o vigilant quan em vaig traslladar. Marcaven territori. A sobre han fet públiques coses ridícules aconseguides amb l’espionatge: una trucada amb el servei de reparació de la Roomba o les converses d’un grup de Signal que es deia ‘Les tortugues Ninja’.”

Sònia Pascual

Encausada nou mesos després40 anysMontmelóIndústria farmacèutica

Sònia Pascual té 40 anys i és d’Almacelles, però viu a Montmeló i treballa al departament de qualitat d’una empresa farmacèutica. Malgrat que abans del procés no feia activisme, sempre havia estat independentista, simpatitzant d’ERC. “No creia en els polítics”, explica. “Però a partir de les lleis de desconnexió m’hi vaig engrescar. D’ençà del 20 de setembre no vaig parar ni un dia a casa. L’error va ser fer-los cas. Aquell no era el pla, i per això em vaig fer del CDR de Montmeló.” A poc a poc, amb tot, es va anar desencantant també d’aquest activisme de base, tot i que agraeix immensament la solidaritat rebuda. Va ser encausada nou mesos després de les detencions, però aquell període anterior també el va viure amb angoixa perquè coneixia bé els empresonats. El dia que els van dictar la presó provisional va ser un dels pitjors de la vida.

Com alguns encausats més, parla amb certa ironia i distància de tot allò que ha viscut perquè, sofriment a banda, sempre li ha semblat força surrealista. Fa poc va voler posar a prova l’absurditat de tot plegat fent una visita a l’Alcàsser de Toledo. “Va resultar que aquell dia hi havia el rei i vaig comentar als meus familiars que segur que hi podríem entrar sense que em diguessin res. Si realment fos una terrorista fitxada no podria entrar en un edifici on hi ha el rei! I, evidentment, m’hi van deixar passar. No s’ho han cregut mai ni ells.”

I.Sònia Pascual a casa seva, a Montmeló.

II.La bossa que es va preparar la tardor del 2019 per si l’empresonaven. Durant l’entrevista es va adonar que encara la tenia feta.

Van punxar moltíssims telèfons sense indicis. Ells queden impunes i a nosaltres ningú no ens compensa res

Sònia Pascual

“Alguna cosa deuen haver fet”

Els represaliats han hagut de passar tots aquests anys amb la vida en pausa i un encadenament de dilacions judicials, també amb l’amnistia aprovada. El cas va passar pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que va dir a l’Audiència espanyola que era clarament amnistiable. Ara, la victòria judicial final no esborra el patiment de més de set anys, més aviat referma la màxima kafkiana que el procés és el càstig.

I el procés és el càstig també per l’estigma. El pes emocional que té la paraula “terrorista” no és menor, remet a persones sense escrúpols, i treure’s de sobre aquesta imatge no és fàcil. “‘Alguna cosa deuen haver fet’, deien uns cosins d’Andalusia al meu pare, tot i conèixer-me”, lamenta Garzón. “També cal destacar el silenci de la suposada esquerra espanyola, que és pitjor que ‘l’aporellos’.”

En el cas de Germinal Tomàs, la seva germana va haver d’aguantar molts comentaris pel barri. “Van fer pintades que deien ‘Germi terrorista’, i la gent deia ‘tan bon noi que era!’, ‘és que a la tele diuen…’, ‘si és a la presó serà per alguna cosa’… També és veritat que gent no independentista em va dir que tot allò era molt injust.”

En general, l’independentisme no va avalar la criminalització dels membres dels CDR, tot i que unes declaracions de l’ex-diputat d’ERC Joan Tardà van aixecar molta indignació. “Si hi ha hagut set bojos que van pensar a fer alguna cosa, que no ho sé… I? […] Si són sospitosos, que els fiquin a la presó i els jutgin!”, va dir en una entrevista a El Español. “Li he fet arribar el missatge que podíem parlar i no m’enfadaria, però ha estat incapaç de demanar perdó”, detalla Garzón. “És un comentari imperdonable”, considera Pascual: “Un polític com ell hauria d’estar més format en l’ús històric que s’ha fet de la llei antiterrorista.” Germinal Tomàs, a més, va trobar a faltar el suport d’un altre nom, el de l’ex-batllessa de Santa Coloma i ara consellera d’Interior Núria Parlon. “La meva família hi havia tingut relació, però mai no va trucar al meu pare. Entenc que no podia donar la cara com a PSC, però podria haver preguntat com estàvem.”

A totes les conseqüències esmentades, cal afegir-hi què implica tenir la vida en suspens, com també situacions derivades del xoc inicial. Sònia Pascual, per exemple, fa anys que és llogatera perquè, arran de la possibilitat d’entrar a la presó, no s’ha atrevit a demanar una hipoteca ni a cercar feina a fora. Al cap i a la fi, algunes peticions de pena vorejarien els trenta anys, sumant-hi uns quants delictes. Germinal Tomàs, en canvi, explica que una de les coses que li han fet més mal ha estat la mort de la seva gossa. El seu comportament va canviar radicalment després de l’escorcoll. De sobte atacava i, arran de la impossibilitat de poder-la controlar i cuidar, la van haver de sacrificar.

Una amnistia que no repara

L’aplicació de l’amnistia més de dos anys després que fos aprovada ha estat una bona notícia per als encausats, però no creuen que es tracti d’una bona solució col·lectiva per a tancar el conflicte. No és una amnistia que reconegui els abusos de l’estat ni tampoc no compensa de cap manera els represaliats. “Van punxar moltíssims telèfons sense indicis i això no és un desacord polític ni un problema entre dos bàndols. Ells queden impunes i a nosaltres ningú no ens compensa res”, explica Pascual.

La llista de drets fonamentals vulnerats en aquesta causa és llarguíssima. Un dels moments més significatius va ser quan, el 2021, les defenses van descobrir una investigació secreta anterior a l’operació Judes. Era una causa prèvia, oberta el 2017, d’on procedia una part de la informació contra els encausats, arran d’un espionatge en massa a l’independentisme de base. Tot plegat, una investigació prospectiva. En compte d’investigar persones a partir d’uns indicis, sembla que van fer una mena de pesca d’arrossegament que va acabar amb la selecció final d’uns activistes concrets.

Els advocats van tenir dificultats per a accedir a ambdues causes, sobretot a algunes diligències decisives. Això va comportar un xoc entre la sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola i el jutge García-Castellón. La sala va dictar fins a onze resolucions perquè les defenses poguessin accedir a aquestes diligències, perquè el magistrat no en feia cabal.

I encara cal afegir-hi una presó preventiva poc justificada d’ençà que es van descartar els explosius. També el manteniment de certes restriccions de llibertat –retirada del passaport i compareixences periòdiques– i una dilació dels processos inexplicable en molts moments. Una decisió com la de l’amnistia –que hauria hagut de ser immediata, encara més d’ençà de la resolució del TJUE– ha acabat trigant tres mesos més, en una mena de càstig final. En contrast, els agents denunciats pels maltractaments contra Jordi Ros sí que van ser amnistiats ràpidament.

“Jo també sóc CDR”: la resistència, malgrat tot

La repressió sempre funciona com un avís a navegants. Individualment, alguns dels implicats en el cas han continuat mobilitzats. Uns altres, no. Hi ha la idea compartida que no es penedeixen de res i que una bona resposta a la repressió, si les circumstàncies personals ho permeten, és mantenir la posició, insistir-hi. Ara, sembla que les causes contra els CDR sí que els han afectat com a col·lectiu. La desmobilització també s’explica pel desencantament polític, però les accions més multitudinàries, vistoses i contundents dels CDR es van anar apagant. “Érem una dependenta del mercat, una científica… Com a màxim, sabíem tallar carreteres”, reflexiona Pascual. “Hauríem de definir millor què volem. Independència, però només si ens la dóna el govern espanyol? Per què som independentistes, si pensem que Espanya actuarà de manera normal? Els CDR s’han quedat només amb la ideologia independentista, però els falta estratègia. No hem d’esperar els polítics.”

Buigas explica que, en un cert moment, sí que alguns membres van voler fer accions més contundents, sense arribar de cap manera a la violència, i es van crear subgrups. Ara, considera que això no és motiu per a estigmatitzar-los. “Fins i tot ara sembla que per a alguna gent d’Òmnium i l’Assemblea, els CDR siguin els proscrits, com si hagués quedat l’estigma de la banda armada. Em sembla bé que la gent pengés llaços grocs, però voler fer alguna cosa més no t’ha de convertir en un proscrit.”

Malgrat la crítica i l’autocrítica que puguin fer, els encausats agraeixen la solidaritat immensa rebuda per mitjà de manifestacions, concentracions, enviament de cartes, aportacions a la caixa de solidaritat, creació de grups de suport, organització de concerts i cantades… “Jo també sóc CDR” va ser el lema que la gent va lluir desacomplexadament mentre es parlava d’aquests grups quasi com si fossin bandes criminals. Fer pinya va servir perquè els afectats entomessin millor la situació i va enviar a l’estat un missatge de fermesa i d’unitat popular que cal recordar. Així com en aquesta causa ressonava la injustícia de les detencions del 1992, potser en un futur ressonaran els abusos de l’operació Judes. I convé lluitar contra l’oblit per si tornen a trucar de matinada.