Miquel Fernández: “Vaig conèixer el meu pare en un vis-a-vis a la presó”

3Cat acaba d’estrenar Gènesi, una sèrie sobre el cuiner Ferran Adrià, l’home que va transformar la cuina contemporània al restaurant el Bulli, i referència mundial de la gastronomia. Aquesta ficció documentada és el retrat d’un món de dins estant, i compta amb la col·laboració del cuiner, que ha fet d’assessor i supervisor del projecte. A la pantalla, l’actor que l’interpreta és Miquel Fernández García (1980), un home a qui aquests dies li plouen els elogis per la interpretació que fa d’Adrià. Isabel Pérez Barceló, la dona d’Adrià, va confondre la veu de l’un i de l’altre. VilaWeb va entrevistar ahir l’actor i cantant Miquel Fernández per parlar de com havia treballat aquest elogiat paper de Ferran Adrià. I de la seva intensa vida, també.

—A què es dedicava la vostra mare, la senyora García?
—Carmen García Toledo. La meva mare va estudiar administració i treballava d’administrativa a una empresa. Jo sóc el gran, i tinc un germà petit, fill d’un altre pare.

—I el vostre pare a què es dedicava?
—Això és més complicat, i serà políticament incorrecte: el meu pare era traficant. Va anar a la presó i va morir fa vint anys i escaig. Llavors, a què es dedicava? A traficar amb drogues: heroïna, cocaïna…  És una de les víctimes dels anys vuitanta, quan l’heroïna va entrar a Espanya. Víctima com a usuari i, òbviament, després, com a traficant. Va robar un parell de bancs. I en el tercer, el van tancar a la presó, perquè el van enxampar.

—Hi teníeu bona relació?
—Jo el vaig conèixer amb dotze anys en un vis-a-vis. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo tenia tres anys. Amb dotze anys vaig anar a conèixer el meu pare. Li vaig dir, hola, què tal, papa? Molt de gust de conèixer-te. I sis anys més tard es va morir.

—Ho havíeu explicat mai, això?
—No, perquè no m’ho havien preguntat. És clar, com que dius que ets d’un mitjà independent… Dius el que vols, aquí! Això no t’ho pregunten, a la ràdio. Què han de dir, del teu pare? No els importa gens.

—I heu pensat mai de fer una història sobre el pare?
—Sóc fatal per a escriure, però tinc amics i companys que podrien fer-ho. Sí, m’encantaria. Hi ha una pel·lícula, Romería, que és semblant. Quan la vaig veure, em va ressonar força.

—D’on us ve, això de fer d’actor i cantar?
—Jo tenia un besoncle, germà de la meva àvia materna, que cantava molt bé. Tenia aquesta veu com de Manolo Caracol, aquella veu fineta. Era increïble. Ma mare ha cantat sempre una mica, i el meu pare cantava molt bé. Ell era molt de flamenc. Però a la meva família ningú no s’havia dedicat mai professionalment a això. Per a mi va ser una mena de salvavides. A mi em va salvar una mica. Amb quinze anys, no sabia què estudiar, no sabia què fer, estava perdut. I un professor em va dir, per què no proves el teatre musical? Hi ha una escola a Barcelona, per què no hi vas? I vaig anar a estudiar a l’Escola Memory, que havia fundat l’Àngels Gonyalons. És una gran actriu. I després el Ricard Reguant, quan ells eren parella.

—l el nom del professor que us va encertar tant el camí, el recordeu?
—I tant, en Joan Martínez. Una persona bastant important per a mi.

—Per què és important per a vós l’Orquestra Origen?
—Hòstia, quina entrevista, eh? Fa molta gràcia. M’agrada, m’agrada. Per què és important? Perquè és la meva primera feina. La meva mare confia molt en mi, i en un moment donat em diu, si vols fer això, fes-ho, presenta’t a la prova. L’Orquestra Origen funcionava molt bé, feia trenta actuacions a l’estiu, o quaranta, una barbaritat. Llavors, jo tenia setze anys. El dia de la prova, vaig cantar, la vaig passar, i em van dir, i ara què fem amb tu? Era menor. Tranquil, que ja és grandet, no et preocupis, és un xaval molt responsable. I vaig viure dos estius estupends cantant sense parar amb l’orquestra. T’endureix molt. I més a aquesta edat.

—Passem al film. A casa vostra, qui cuina?
—Jo, cuino. Molt, a més a més. Visc tot sol des que tinc disset anys o divuit, i per supervivència he hagut d’aprendre a cuinar. Estic separat de fa cinc anys.

—Diu que abans de filmar, vau fer una entrevista d’una hora amb Ferran Adrià. I que us vau guardar l’àudio i us l’escoltàveu cada dia. Per què, cada dia?
—Perquè necessitava agafar el to cada dia. Fins que hi va haver un moment que ja el tenia. Però les primeres dues setmanes necessitava posar-m’ho. De casa al plató, necessitava posar-m’ho. Una hora. O mitja hora, el que durés l’àudio.

—Em sembla que era Dustin Hoffman que deia que cada persona camina de manera diferent. I que quan feia personatges, aprenia com havia de caminar. Vós, la seva gestualitat, com l’heu apresa?
—Des del primer moment que quedo amb ell, tot és or. Recordo que un dia vam quedar per sopar, i jo hi vaig arribar vint minuts abans. Per què? Perquè el volia veure arribar. El volia veure caminar des de l’altra cantonada, que sabia que vindria per allà. Va arribar un paio vestit de negre, perquè ell sempre va de negre, malgirbat, amb un mòbil, parlant. Recordo perfectament com caminava. I vaig copiar-ho i posar-ho en diversos moments de les escenes. Després, hi havia una altra dificultat: no hi ha material de quan era jove. N’hi ha molt poquet, hi ha arxius de TV3, però no ens ho van donar. Ho havia d’inventar. Llavors el Ferran Adrià dels primers dos capítols és inventat.

—Se’l veu més discret, més insegur, oi?
—Ell em va assessorar molt, em va explicar que era molt tímid, que no parlava. Després s’ha convertit en el que s’ha convertit, i és capaç de parlar cinc hores seguides. I amb quin magnetisme. La gent es queda així, perquè tot el que diu aclapara.

—Què us ha agradat veure d’ell, de prop?
—M’agrada la seva autenticitat. M’agrada que sigui molt senzill, molt normal, la seva essència. M’agrada molt l’essència de l’Hospitalet, de Santa Eulàlia, on es va criar. I que ha continuat essent autèntic.

—Això ho compartiu una mica, oi, l’origen?
—Absolutament. He viscut a l’Hospitalet algun temps, en conec la idiosincràsia. I ell podria ser el meu oncle, tranquil·lament. “Mi tío Ferran”, saps? El cuiner. Passa que “mi tío Ferran” és un geni i ha arribat on ha arribat, però és un geni. Tampoc ningú no hauria dit de mi que jo podia fer això. Jo sóc un xaval de barri, bastant humil. La meva família és molt humil, i ningú no es pensava que arribaria a treballar d’això.

—Per què doneu tanta importància al fet que, a diferència d’altres sèries com The Bear, el menjar que surt a la sèrie és de veritat i no d’attrezzo?
—Això és una pregunta més per al Ferran. Ell volia que els plats que sortissin i el rigor gastronòmic i culinari fos perfecte. Tot és molt conceptual, en aquesta cuina que ell fa i que li va posar el nom de tecno-emocional. Tu veus un plat i veus un quadre. És com una obra d’art. Només t’ho faran allà, no t’ho faran enlloc més, i no es pot copiar. Ara sí que es pot copiar, perquè tot es pot copiar, però en aquell moment, no podies.

—Què vol dir tecno-emocional?
—Ell t’ho explicaria millor, però, més que menjar, és viure una experiència. I ell jugava molt amb això. Ell va arribar al límit del comensal, que en deia ell, que són quaranta-cinc plats, quaranta-cinc elaboracions. Però és que a vegades una elaboració era una provocació al comensal. Perquè el comensal s’empipés… I al plat següent li portava una altra cosa perquè es calmés. Perquè és una experiència de tres o quatre hores. No és només menjar, cuinar, és viure aquell moment. I ell indagava i pensava en tots els sentits: la vista, l’olfacte, el gust. Tampoc no és igual menjar tot sol que menjar amb una persona que et doni una conversa. No és igual estar amb nens que amb dues persones que estan enamorades. Podríem parlar que això és cuina tecno-emocional, un moviment tecno-emocional.

—Quins mestres va tenir Ferran Adrià?
—Jacques Maximin, Michel Guérard, Joël Robuchon… La millor cuina del món era francesa.

—Ho allargaríem, però ens fan fora per temps. Res a afegir?
—Que m’ha sorprès molt l’entrevista, perquè sabies coses meves molt personals, i m’agrada, m’agrada.