Els policies espanyols tornen a plorar

Durant anys el jutge Francisco Miralles, del jutjat número 7 de Barcelona, va deixar per escrit que la gent que hi havia al carrer de Sardenya de Barcelona el Primer d’Octubre, que havia anat a votar a l’escola Ramon Llull, s’havia manifestat de manera pacífica. I que havia estat l’inspector de la policia espanyola Ángel Diego Vaquera Alonso (UC50) qui havia engegat la violència contra la gent a cops de porra, que van anar seguits de salves dels escopeters que formaven aquella unitat –de nom Camel i provinent de Madrid– i que va acabar amb pilotes de goma disparades contra ciutadans com ara Roger Español, a qui van buidar un ull. I, tanmateix, el reguitzell d’agents de policia que han anat a declarar com a testimonis en la segona sessió del judici en què Español acusa Vaquera Alonso i tres agents més d’haver-lo mutilat han descrit un panorama totalment diferent, d’una “massa” violenta que se’ls atansava proferint tota mena d’insults i llançant-los objectes molt diversos, de pedres a ampolles passant per encenedors. Els policies espanyols de l’1-O han tornat a plorar.

Hi han tornat en una escenificació judicial que recordava aquelles sessions infinites i insofribles al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, en què desfilaven desenes de policies i guàrdies civils que anaven descrivint la suposada violència i les mirades d’odi dels votants a qui van anar a atonyinar. La qüestió aleshores era alimentar una pretesa violència ambiental, que justifiqués la condemna per rebel·lió o sedició dels dirigents del Primer d’Octubre. Les bases d’aquesta violència ambiental, de fet, ja les havia assentades Manuel Marchena amb la sentència d’Aturem el Parlament, que ara el TEDH ha desautoritzat.

El cas és que aquells policies, al Suprem, s’hi van escarrassar, tot construint un relat increïble, màgic, que a Madrid gairebé tothom assumia acríticament amb aquell gest sever de qui entén que això ha de ser castigat i que no pot restar impune; com el d’aquell policia que en un col·legi de Sant Adrià de Besòs es va trobar “unes tres-centes persones, de totes les edats, gent gran també, un mur infranquejable, asseguts i estirats a terra”, i afirmava: “Ens van insultar, ens deien assassins, vam rebre agressions verbals, jo vaig patir un dany moral.” I amb la veu tremolosa rematava la declaració així: “Jo hi anava a complir una ordre judicial, i m’he quedat amb la mirada, com em miraven, era menyspreu i odi. No ho havia vist mai.”

O el Guàrdia Civil que va anar a Sant Martí Sesgueioles (Anoia, 360 habitants) i es va trobar que “una massa de gent” protegia l’urna, i que una dona de mitjana edat se’ls va interposar, plantada al davant, amb els braços fent nanses, desafiant-los, etzibant-los un “què?, què hem de fer?” (després va descobrir que era la batllessa), en una actitud que els va desorientar i que els va acabar humiliant. Perquè l’urna era en un altre lloc, en un garatge, i ja havia pogut votar tothom. Els havien ben entabanat, i la humiliació també era violència.

O bé aquell altre guàrdia civil que va passar tanta por a Bigues i Riells (Vallès Oriental), perquè “la gent estava exaltada”, i els insultaven, i un home de seixanta-cinc anys i un altre de setanta es van estirar a terra davant les furgonetes perquè no poguessin avançar, i aquell guàrdia civil ho descrivia tot dient: “Jo no he viscut el conflicte basc, afortunadament, però uns companys meus m’han dit que al començament era igual, amb la gent que tenia aquest odi.”

Doncs bé, els policies antiavalots de la unitat Camel que van anar a rebentar la votació a l’escola Ramon Llull i que van disparar bales de goma com la que va ferir Roger Español han repetit la mateixa cançó, ajudats per la fiscal Alejandra García Tabernero, que els empenyia a recordar els insults que els proferien els ciutadans que van rebre la seva violència. “Ens deien fills de puta, espanyolassos de merda”, deia un escuder de la unitat; “feixistes, gossos, fills de puta, us farem com a la Guàrdia Civil, no sortireu d’aquí, us matarem… La violència era extrema”, afegia un escopeter. I, és clar, “la massa” llançant encenedors i ampolles. El llenguatge era gruixut, perquè parlaven de situació “crítica”, “extremadament perillosa”, “insostenible”… per justificar que allà, i en tots els col·legis de Barcelona on van carregar, disparessin pilotes de goma, que han arribat a dir que “no és una arma lesiva”. Un policia ha gosat afirmar-ho a pocs metres de Roger Español, la prova més clara de la seva mentida.

I un altre ha comparat aquella intervenció policíaca amb una final de la Champions. Amb la diferència que, en aquest cas, la seva actuació va deixar una trentena de ferits, inclòs Roger Español. Però a l’hora de declarar davant el faristol han recorregut una altra vegada al plany. El 2019 ho van fer per ajudar a condemnar els dirigents del Primer d’Octubre, per una violència que ni era seva ni tan sols va existir; i ara pretenen contribuir a l’absolució de quatre companys seus, els únics policies jutjats per la brutalitat contra els votants. Aleshores se’n van sortir (les seves declaracions van ajudar a fonamentar la sentència per sedició) i, segurament, ara també hi reeixiran, atès el caràcter previsible d’una justícia espanyola que no és imparcial quan tracta de causes relacionades amb l’independentisme i que en aquest judici encara no sap qui són els acusadors i qui són els acusats. Però ha servit per a constatar, si més no, que tan sols amb aquella resistència pacífica ja rondinen i fan escarafalls. Policies que ploren.