El Quebec es prepara per votar amb la promesa d’un nou referèndum d’independència

El Partit Quebequès (PQ) aspira a tornar al govern després de dotze anys a l’oposició i d’una davallada electoral que el va deixar amb tan sols tres diputats el 2022. El seu dirigent, Paul Saint-Pierre Plamondon, ha reconstruït la formació amb un compromís explícit: convocar un tercer referèndum d’independència durant el mandat vinent i aconseguir, aquesta vegada, la victòria del sí.

La proposta arriba en un país que debat la manera de protegir el francès, gestionar la immigració i garantir l’accés a l’habitatge i a l’atenció mèdica. També hi ha una generació que redescobreix la independència sense haver viscut les derrotes dels referèndums anteriors, el darrer dels quals es va fer el 1995. El PQ ha tornat a situar el projecte al centre del debat amb la defensa d’un estat propi com a eina per a respondre als desafiaments socials.

Paul St-Pierre Plamondon, l’home que en cinc anys pot portar el Quebec a la independència

Però encapçalar els sondatges no li assegura una majoria per a desplegar aquest programa. Les projeccions apunten a una assemblea fragmentada, en què els acords necessaris per a governar poden ser diferents dels que permetrien de convocar el referèndum.

Una alternativa sorgida de tres escons

La situació política ha canviat radicalment en quatre anys. El 2022, François Legault renovava còmodament la majoria absoluta de la Coalició per al Futur del Quebec (CAQ) amb 90 escons de 125. El Partit Liberal del Quebec (PLQ) n’obtenia 21; l’esquerra independentista del Quebec Solidari (QS), 11; i el PQ, solament 3. El Partit Conservador del Quebec (PCQ), tot i acostar-se al 13% dels vots, no va aconseguir cap escó. Amb catorze diputats entre el PQ i QS, l’independentisme semblava lluny de tornar a ser una alternativa de govern.

Legault, antic ministre del PQ, havia construït una majoria amb un nacionalisme que defensava la identitat quebequesa, però renunciava a la independència i a convocar un referèndum. El desgast de la gestió –especialment dels serveis públics–, el conflicte amb els metges i la dificultat per a obtenir més autogovern dins el Canadà van erosionar aquella fórmula. Al gener va anunciar la dimissió i a la primavera Christine Fréchette en va assumir el relleu. Ara reivindica la renovació sense abandonar l’autonomisme ni desmarcar-se del balanç del partit.

Mentrestant, Saint-Pierre Plamondon ha convertit la claredat del compromís independentista en un tret distintiu del PQ. Les victòries en eleccions parcials li han permès de passar de tres diputats a set i han confirmat que la recuperació anava més enllà dels sondatges. Tanmateix, Fréchette ha recuperat terreny i els liberals de Charles Milliard continuen disputant al PQ el paper d’alternativa de govern.

La projecció de Qc125 del 8 de setembre atribueix 54 diputats al PQ, a deu escons de la majoria absoluta. Enguany s’elegeixen 127 representants, dos més que el 2022, i el llindar de la majoria se situa en 64. El marge del PQ, entre 34 diputats i 72, mostra fins a quin punt el resultat continua obert en un sistema en què cada circumscripció elegeix un sol representant. El PLQ seria la segona força, amb 31 escó; la CAQ baixaria de 90 a 24; el PCQ entraria a l’assemblea amb 10 diputats; i el QS en tindria 8. Aquest repartiment permet d’imaginar unes quantes majories, però cap no resol fàcilment la qüestió del referèndum.

Trump altera el calendari del referèndum

La picabaralla entre el primer ministre canadenc, Mark Carney, i el president nord-americà, Donald Trump, ha reforçat el discurs de defensa de la sobirania canadenca. Els aranzels i les amenaces de Washington han alimentat les demandes d’unitat, estabilitat i protecció econòmica, una dinàmica que ja va afavorir els liberals en les eleccions federals de l’any passat. Per a l’independentisme, que aplega aproximadament un terç de l’electorat, aquest context afegeix dificultats a la proposta de separar-se del Canadà a curt termini.

Saint-Pierre Plamondon ha precisat que no convocarà el referèndum mentre Trump sigui president, és a dir, abans del gener del 2029, perquè considera que una decisió d’aquesta transcendència necessita un debat serè. Manté, tanmateix, el compromís de fer la consulta durant el primer mandat, cosa que la situaria el 2029 o el 2030. L’ajornament cerca de donar seguretat als electors reticents sense renunciar a la promesa amb què mobilitza els independentistes.

Fréchette es presenta com la dirigent capaç de protegir empreses i treballadors durant la crisi. Refusa de convocar un referèndum durant el mandat vinent i apel·la als independentistes que consideren que la incertesa internacional aconsella d’ajornar-lo. Milliard, en canvi, defensa que la resposta a Trump demostra la utilitat de continuar dins el Canadà. Els liberals es reivindiquen com la garantia per a evitar una consulta i adverteixen que alguns diputats sobiranistes de la CAQ la podrien facilitar si el PQ governés en minoria.

Saint-Pierre Plamondon ha dit que mantindrà la iniciativa del referèndum encara que arribi al poder sense majoria absoluta. Però, abans de convocar-lo, hauria d’aconseguir prou estabilitat per a aprovar pressuposts i superar les votacions de confiança. La qüestió dels pactes forma part, per tant, de la viabilitat del calendari independentista.

Governar amb uns partits i preparar el referèndum amb uns altres

Si queda per sota de la majoria absoluta, el PQ haurà de negociar, però no necessàriament compartir govern. Un executiu minoritari pot cercar suports diferents per a cada votació, sempre que conservi la confiança parlamentària. Ateses les diferències entre els partits, aquesta possibilitat sembla més plausible que no pas una coalició estable.

El Quebec Solidari és l’interlocutor més pròxim en la qüestió nacional: comparteix l’objectiu independentista i defensa un referèndum. Tanmateix, proposa de preparar-lo mitjançant un procés constituent ciutadà. A les diferències sobre el procediment, s’hi afegeixen les discrepàncies en polítiques socials, immigració i identitat, que compliquen una coalició o un acord de legislatura.

A més, els 54 diputats del PQ i els 8 del QS sumarien 62 escons, dos menys que la majoria absoluta. Amb aquest repartiment, necessitarien vots favorables o abstencions d’uns altres grups per a tirar endavant una iniciativa referendària.

Una altra suma possible és la del PCQ: els deu diputats del sondatge portarien el PQ exactament al llindar de la majoria absoluta, 64 escons. Però Éric Duhaime ja ha advertit que, si té la clau de la majoria, blocarà qualsevol projecte de referèndum. Hi podria haver marge per a negociar reformes administratives o fiscals, però el dirigent conservador ha descartat de facilitar la consulta. El PCQ ha consolidat l’espai que va conquerir amb el refús a les restriccions de la pandèmia i el desencís d’una part de l’electorat de dreta amb la CAQ. Combina les rebaixes d’imposts amb la crítica a la burocràcia i al cost de les polítiques climàtiques, unes posicions allunyades de les del Quebec Solidari que dificultarien un acord que inclogués tots dos partits.

Una entesa entre el PQ i la CAQ aplegaria 78 diputats. Les coincidències en francès, immigració i reclamació de més competències permeten d’imaginar acords legislatius. Ara, avalar el referèndum contradiria l’opció autonomista de la CAQ. Totes dues formacions competeixen per una part important de l’electorat francòfon amb projectes nacionals diferents, cosa que afegeix dificultat a l’entesa.

Amb els liberals, el PQ sumaria 85 escons, però la distància en la qüestió nacional és encara més important. Podrien negociar mesures concretes, però el PLQ, fermament federalista, difícilment facilitaria un programa orientat a la independència.

Hi ha encara una aritmètica inversa: PLQ, CAQ i PCQ sumarien 65 diputats. Podrien coincidir per impedir una iniciativa referendària o retirar la confiança al govern. Compartir un programa per a governar seria més complicat. La coincidència contra el referèndum no es tradueix automàticament en una alternativa, i forçar unes altres eleccions també tindria costs polítics.

El model social condiciona els acords

Si arriba al poder, el PQ haurà de posar a prova el discurs que vincula la independència amb la millora de les condicions de vida. En salut, educació i habitatge, àmbits en què el Quebec ja disposa de competències importants, haurà de demostrar què pot fer amb els instruments actuals i explicar què canviaria amb un estat propi.

Els possibles socis parlamentaris defensen, en molts casos, mesures contraposades. El PCQ proposa rebaixes fiscals i menys burocràcia, el QS vol gravar més les grans fortunes i intervenir en els preus dels aliments i la CAQ ofereix més ajuts a les famílies i la gent gran. Aquestes diferències poden ser determinants en qualsevol negociació pressupostària. La política climàtica també els separa. El QS vol reforçar el transport col·lectiu i el PCQ demana d’eliminar el sistema quebequès de preu del carboni. El marge del PQ per a pactar amb els uns o amb els altres dependrà, doncs, tant de la qüestió nacional com de les polítiques que vulgui desplegar.

El dilema serà obtenir estabilitat d’uns partits que, majoritàriament, refusen el referèndum o la independència. Alhora, haurà d’evitar que les concessions desdibuixin el compromís amb què demana el vot.

Un cafè per a imaginar un país

Fora del parlament, la revifada independentista també pren forma en espais que volen eixamplar el moviment més enllà dels partits. Al carrer de Saint-Hubert de Mont-real, el Club Pays obre al públic d’ençà del març amb sofàs, cartells sobiranistes, cafeteria, un petit escenari i una sala de conferències. Una proclama en resumeix l’esperit: “Alguns països neixen de la festa.”

L’espai és gestionat per Oui Québec, una entitat de la societat civil que promou la independència. La iniciativa té una connexió catalana directa: segons que explica Alex Valiquette, responsable de comunicació de l’entitat, la idea va sorgir arran d’una estada a Barcelona, on va conèixer bars i cafès vinculats al moviment independentista. El model combina un lloc de reunió amb ingressos per a sostenir activitats polítiques. Els impulsors voldrien que fos l’origen d’una xarxa d’espais semblants a tot el Quebec.

Abans d’obrir al públic, el local ja aplegava membres de l’entitat i grups juvenils, feministes i de gent gran. La presidenta de Oui Québec, Camille Goyette-Gingras, explica que els veïns s’hi acostaven encuriosits. Per a alguns, era la primera conversa directa amb un independentista. L’objectiu és arribar a gent que no participa en els espais habituals del moviment i parlar de quin país es vol construir.

Goyette-Gingras va arribar a l’independentisme després d’haver participat en mobilitzacions socials, com les protestes estudiantils del 2012. La seva trajectòria ajuda a entendre el discurs renovat: la independència com una eina per a decidir sobre habitatge, justícia social, crisi climàtica, llengua i serveis públics. La identitat i la defensa del francès hi continuen essent centrals, però es vinculen amb un projecte de transformació social.

La música i les xarxes han eixamplat aquest debat. El raper Kinji00, la cantant Lou-Adriane Cassidy i els creadors de continguts han fet visible una afirmació nacional desacomplexada. Les pàgines de mems i els grups estudiantils porten el debat a públic que no necessàriament segueix els partits. El Moviment Estudiantil Independentista, creat el 2025, s’ha estès a una vintena de centres postsecundaris. Per a molts d’aquests joves, el 1995 és història, no una derrota viscuda.

Aquesta revifada encara no equival a una majoria favorable a la independència, però ha donat nous espais, protagonistes i arguments a una causa que semblava en retirada. El 5 d’octubre es decidirà qui governa el Quebec. Una victòria del PQ acostaria la possibilitat de tornar a votar sobre un estat propi, però deixaria una tasca pendent: convertir l’impuls electoral en capacitat de govern i, després, en una majoria per a convocar i guanyar el referèndum.