Súbdits dels senyors dels porcs

Al país captiu dels senyors dels porcs és notícia que continuen els brots de pesta porcina. Els senyors dels porcs exerceixen el seu domini sobre uns setze milions de súbdits, la meitat dels quals no s’encomanen del virus fatal. La resta estan repartits entre una població reclusa de més de vuit milions d’individus i una de lliure que representa, comparativament, un 2% de la dels seus parents confinats: aquesta és la plaga, ens diuen, contra la qual hem de lluitar. Una plaga consistent a una unitat de porc salvatge per cada seixantena de tancats en fàbriques de carn. Els senyors de les fàbriques de carn així han disposat la lògica al regne. I com que els seus tentacles arriben fins a tots els graons de poder d’aquesta nostra porco-regió, la conselleria que els serveix també els ha fet amos dels porcs que no són seus i els els ofrena en sacrifici, servilment.

Manar sobre la vida, manar sobre la terra, és un detall menor per als nostres governadors: els qui ens governen a través del vot, i els qui ens governen a través del porc. D’aquesta manera, la que s’ha definit com a zona zero del virus a Catalunya, la muntanya de Collserola, ha passat de pública a privada per a protegir els interessos dels segons, que ens diuen que són els de tots –”què hi diu al teu PIB?”. Per a aquest bé comú i superior, doncs, la idea és poder dur a terme sense entrebancs el seu pla aniquilador. Ja n’hem parlat vegades, de com se’ns ha convertit als catalans en súbdits dels interessos d’altri: tu emplenes el país de porcs, com l’emplenes de turistes o de castellà, i llavors dius que el porcí, el turisme o la llengua de Castella són una riquesa de tots, consubstancial al país, que l’hem d’estimar i que l’hem de protegir. I tant de gust que s’ho empassen tants.

Collserola és un pulmó verd amb uns quants milers de residents humans i que serveix a tres milions de soferts habitants de l’àrea metropolitana. Periòdicament, el govern prorroga la prohibició d’entrar-hi al poble ras, que ja fa mig any que dura: el conseller que presumeix de vindre de família caçadora no té oposició al seu projecte d’extermini de tota una espècie del seu hàbitat natural, d’això també en pot presumir. Ara bé, si hi desembarques milionàriament com el Russell Crowe per a rodar una pel·lícula de pols i argelagues, amb tot el personal, extres i camioneria, de cop deixes de ser agent encomanador. Una vegada més, el diner esdevé la clau mestra de la que un dia van anomenar premonitòriament la botiga més gran del món. Ens ho deixem fer, perquè ningú no gosa aixecar cap dit als senyors dels porcs, que viuen la pau d’una síndrome col·lectiva d’Estocolm.

Tret, és clar, de les coratjoses excepcions. La plataforma SOS Senglars va nàixer per fer sentir la veu de la dissidència i qüestionar aquesta “gestió” de la fauna basada a matar tot el porc que és gras. El seu manifest per a aturar les matances té el suport d’investigadors, juristes, veterinaris i professionals vinculats a la conservació de la natura i la protecció dels animals, la mena de gent que té la virtut de treure de polleguera els exterminadors i els seus defensors, en un xoc de raons que ve a ser, de fet, un xoc d’estadis de civilització. Allò del progrés moral dels pobles que es pot jutjar en la mesura com tracten els seus animals, i que ja ho posen en dubte pocs.

L’empresa és ambiciosa des del moment que gran part de la població del regne, abans que reconèixer un sentiment humà contrari a l’interès dels senyors dels porcs, es deixaria arrencar un queixal al viu i els l’oferiria ensangonat com a perdigó per als batallons d’execució senglar. I si hi afegim que naltros som bestioles impacients que ho volem tot a l’instant, encara esdevenim més fàcils d’engalipar: sense cap base científica, hem comprat que l’aniquilació de senglars és la manera “racional” de defensar els pagesos o els cubells d’escombraries afectats. Al costat d’això, només un fanàtic woke i menjaflors voldria esmenar el pla letal del nostramo del corral.

Afavorida per aquest sentir general, la Generalitat ja s’ha gastat vora vint milions d’euros en la matança massiva de senglars a Collserola, tot i que de malalts amb prou feines n’han trobat un 5%. Amb aquest nivell de dianes, no caurem en la ingenuïtat de creure’ns que l’objectiu primer de l’operació era sanitari, quan és evident que s’ho han fet vindre bé per a decantar definitivament la balança entre una plaga i els seus efectes: la plaga que resultem ser la nostra espècie i el desequilibri que imposem sobre la resta.

Si hom vol anar més enllà de l’escopetada, hi ha estudis que demostren que la vigilància passiva –buscar i analitzar els senglars morts al bosc– és un sistema fins a deu vegades més efectiu per a controlar la pesta que no pas aquesta cafrada de disparar abans de preguntar i que els vectors de contagi vagin fugint a la desbandada. Per un altre cantó, la Facultat de Veterinària de l’Autònoma ha treballat amb procediments per a regular la població de senglars amb mètodes anticonceptius, que potser per indolors no satisfan prou els qui s’estimen més la via de deixar créixer la població per després eliminar-la a cop de canó. Però qui necessita la ciència i la paciència, quan una societat no te les reclama?

Com a mètode expeditiu per a treure’s un problema de la vista, la brutalitat té l’avantatge que és senzilla i eficaç, la història ens n’ha donat proves de sobres. Però és justament aquesta simplicitat la que hauria d’aixecar la sospita en una societat èticament desperta i documentada. En canvi, la indústria d’explotació humana i animal més despietada del sud d’Europa ha aconseguit fer recaure la sospita sobre qui la qüestiona i girar-li el veí en contra. Ara feia temps que no ho dèiem: jugada mestra.

El truc és de primer de mandra: posar el focus en els efectes per despistar de les causes alimenta estats d’opinió de mirada curta, reptilians, poc propensos a les solucions reflexives, multifactorials, mesurades. En aquest camp de cultiu, la indústria porcina i els seus servidors tenen garantida una àmplia massa connivent amb els seus mètodes bàrbars i facilots. No sé si tan àmplia com la dels exterministes radicals, que en aquests temps de blancs i negres viuen el seu millor moment: factors tan vagues com l’ètica, la humanitat, la multidisciplinarietat, la perspectiva, tenen poc a pelar davant de la contundència de la mà dura en la recerca de solucions a crisis que abasten més d’una legislatura. Ho veiem amb el clima, ho veiem amb el català, ho veiem amb els senglars i la vida que l’activitat humana els ha procurat: els innocents del present paguen els plats trencats pels culpables del passat.