Alemanya com a exemple: no és igual l’extrema dreta que l’esquerra radical

Diumenge Alemanya va votar –en dos estats separats per un parell d’hores de tren– i el resultat va deixar la impressió que el país s’estirava cap a totes dues vores alhora. A Mecklenburg-Pomerània Occidental, l’AfD va obtenir el 38,2% dels vots i va guanyar les eleccions i, en canvi, la CDU, per primera vegada en la història de la República Federal, va restar fora d’un parlament regional, amb un 4,9%. A Berlín, en canvi, Die Linke –l’esquerra radical– va obtenir el 25,7% dels vots –en contrast amb el 2023, que en va aconseguir el 12,2%– i Elif Eralp té ara a l’abast la batllia de la capital.

La interpretació interessada que alguns en volen fer és que “han guanyat els extrems”. I que tant és l’un extrem com l’altre. Però això no és sinó una frase còmoda, que estalvia la feina de pensar. Col·loca els electors enutjats –la còlera popular– a banda i banda d’un centre imaginari, en forma de ferradura, i conclou que, com que tots dos són lluny del mig, tots dos són igualment perillosos. Tanmateix, si mirem què han votat, i per què, i com, la simetria es desfà a les mans, perquè la realitat és molt més complexa.

A Berlín la ràbia té un nom molt concret: el lloguer. Segons la Forschungsgruppe Wahlen, el preu dels lloguers va ser el tema més important de la campanya, i és en aquest terreny que els electors atribueixen més credibilitat a Die Linke. Eralp va fer de l’habitatge l’eix de la campanya i, després de guanyar, manté l’objectiu de socialitzar els grans grups immobiliaris. És una proposta radical, sens dubte. Però convé recordar que els berlinesos ja la van votar en referèndum el 2021, i que la van aprovar. La radicalitat, en aquest cas, ha passat per les urnes, no pas per damunt.

El segon tret és generacional, i cal reconèixer que és extraordinari. Segons Infratest Dimap, el 43% dels berlinesos menors de 25 anys i el 49% dels que en tenen entre 25 i 34 van votar Die Linke. Pràcticament un jove de cada dos. No és estrany: són els qui paguen els lloguers nous, els qui no han heretat pisos de renda antiga, els qui saben que la ciutat on viuen potser no serà la ciutat on podran viure.

I el tercer tret definitori en el cas de Die Linke és el mètode. Grups de voluntaris van trucar a més de 250.000 portes de Berlín durant els mesos previs a les eleccions, i el resultat és que el partit ha guanyat fins i tot districtes que no eren feus seus, com ara Reinickendorf i Spandau. Una campanya d’escala i de conversa, pis per pis, en l’època dels algorismes. Les primeres anàlisis diuen que Die Linke ha recuperat uns 75.000 abstencionistes, de manera que ha contribuït a un augment significatiu del vot: la participació va arribar al 74,2%, més d’onze punts superior a l’elecció anterior. Això és, literalment, reincorporar gent a la democràcia.

A Mecklenburg la ràbia és igualment autèntica, i seria un error de menystenir-la. L’AfD, l’extrema dreta, ha estat especialment forta entre els electors de mitjana edat: el 45% dels qui tenen entre 35 anys i 44 i el 47% dels qui en tenen entre 45 i 59. I segons Infratest Dimap va obtenir el 51% del vot obrer. Tampoc no és una qüestió generacional simple: entre els més joves, de 16 a 24, l’AfD també va ser primera, amb un 35%. La còlera de les classes populars alemanyes, per tant, no té una sola destinació, ni s’expressa d’una sola manera.

Ara, dit això cal entendre que la diferència entre l’una situació i l’altra no és la intensitat de la ràbia, sinó el lloc cap on apunta. A Berlín apunta cap amunt: cap als grans propietaris, cap a la concentració de poder econòmic –cap a les multinacionals insensibles. A Mecklenburg apunta cap als costats i cap avall: cap a l’altre, cap a qui no és prou “d’ací”. A Berlín es pregunten qui és l’amo de la ciutat. A Mecklenburg es pregunten qui té el dret de ser alemany. La còlera és la mateixa, però les preguntes no són simètriques ni contenen els mateixos valors, ni tenen la mateixa afectació quant a la democràcia.

La ciència política fa temps que distingeix coses que el llenguatge periodístic confon –que els periodistes confonem amb massa facilitat. El populisme dretà és una ideologia prima, que es limita a enfrontar un “poble pur” i una “elit corrupta”. El radicalisme d’esquerres proclama que vol transformar de soca-rel l’ordre existent, acceptant que la competició democràtica és el terreny del joc. L’extremisme ultra, en canvi, veu el pluralisme com el problema. Per això pretenen que els adversaris deixen de ser adversaris legítims i sempre i a tot arreu malden per convertir-los en enemics existencials, en traïdors, en comprats, en venuts… I per això la diversitat de la societat els molesta i volen reduir-la a una comunitat homogènia i “autèntica” –definint ells, òbviament, què és autèntic i que no. Sartre fa dècades ja va aclarir que no era igual situar-se a l’extrem que anar a l’arrel. Ara Federico Taddei ho ha formulat amb precisió en un article recent: “La línia que separa el radicalisme de l’extremisme no és pas la distància del centre, sinó la relació –és a dir, l’acceptació o no– de la democràcia pluralista i dels drets de tots els ciutadans, sense exclusions.”

Aquesta –més enllà de debats de taverna i tesis simplistes– és la clau de tot. El centre no és una virtut necessàriament. El centre sols és una geometria, una posició relativa que canvia amb el temps i amb el lloc, i que sovint determina, sobretot, qui té el poder de definir-la. I és per això que dues forces poden ser exactament tan lluny del centre l’una com l’altra –a cada extrem, en termes ideològics–, però ser completament diferents en relació amb la democràcia: la distància no és equivalència.

Un extrem ideològic pot voler ampliar la igualtat i l’altre restringir-la. Un extrem ideològic pot voler combatre els adversaris i l’altre eliminar-los, negar-los legitimitat. I això, respecte de la democràcia i la convivència, no és igual, de cap manera.

Res d’això no dóna carta blanca a l’esquerra radical, és clar –a Barcelona en tenim l’exemple recent d’Ada Colau i ja n’estem ben escarmentats. Però és important de saber de què parlem, no caure en paranys barroers i no confondre ous amb castanyes. No: diumenge Alemanya no va votar dos extrems equiparables. Va votar –això sí– dues respostes a una mateixa còlera. Però res més.

PS. Avui, dimarts, a les vuit del vespre VilaWeb emetrà un nou programa de La Pissarreta setmanal. I parlarem d’Alemanya…