Josep Costa recorre al Suprem contra l’amnistia que li ha aplicat perquè ratifiqui la seva absolució

L’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa ha presentat al Suprem espanyol un incident excepcional de nul·litat contra la decisió del mateix tribunal d’amnistiar-lo pel judici contra la mesa del parlament que presidia Roger Torrent. Costa havia estat absolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Segons l’escrit, la resolució del Suprem vulnera la presumpció d’innocència de Costa perquè, després d’una absolució, declara amnistiats uns fets i pressuposa així l’existència d’actes amb responsabilitat penal que no han estat demostrats. El TSJC va absoldre Costa, Torrent i més membres de la mesa del delicte de desobediència al Tribunal Constitucional espanyol, però la fiscalia va recórrer contra la sentència al Suprem, que finalment els va aplicar l’amnistia.

Costa considera especialment rellevant que ell mateix va rebutjar expressament de ser amnistiat perquè no reconeix haver comès cap delicte per haver permès  de votar resolucions a favor de l’autodeterminació i contra la monarquia. El juny del 2024 va comunicar al Suprem que s’oposava a l’aplicació de la llei d’amnistia i va reclamar que el procediment continués perquè es pogués anul·lar el judici contra ell.

Costa sostenia que els fets pels quals havia estat processat no constituïen cap delicte i que, en tot cas, les vulneracions dels seus drets fonamentals no podien quedar reparades ni extingides mitjançant una amnistia que ell no acceptava.

Ara retreu al Suprem que, en compte de revisar les irregularitats que denuncia en el judici, li hagi aplicat una amnistia que sempre ha rebutjat políticament i jurídicament, sense analitzar abans si els actes pels quals va ser jutjat constituïen cap delicte. Segons l’incident de nul·litat, això vulnera la presumpció d’innocència perquè l’amnistia pressuposa una responsabilitat penal que la sentència absolutòria no va establir.

L’incident també denuncia que el Suprem ha tancat el recurs sense pronunciar-se sobre les qüestions de fons plantejades per Costa. La interlocutòria considera que el recurs ha perdut l’objecte, però no examina cap dels onze motius de cassació que havia formulat ni respon a la seva oposició expressa a l’amnistia.

Entre aquestes qüestions hi ha la inviolabilitat parlamentària, la jurisdicció dels tribunals penals sobre actes vinculats a l’exercici de funcions parlamentàries, la tutela judicial efectiva, la imparcialitat judicial, la llibertat d’expressió i el principi de prohibició del mandat imperatiu.

Costa defensa que el seu recurs de cassació no era subordinat al del ministeri fiscal, sinó una impugnació autònoma en què plantejava perjudicis propis derivats de la sentència absolutòria i del procés penal. Per això, considera que la declaració d’amnistia no pot substituir la resposta judicial a les qüestions plantejades.

Amb l’incident de nul·litat, demana que s’anul·li la interlocutòria del 23 de juliol i que el Tribunal Suprem resolgui les qüestions de fons que han quedat sense resposta, especialment les relatives a la vulneració de la presumpció d’innocència i a la inviolabilitat parlamentària.

Costa sosté que una absolució no es pot convertir en una amnistia, perquè aquesta pressuposa l’existència d’uns actes penalment rellevants. Afegeix que, tal com és redactada, la llei d’amnistia no seria aplicable al seu cas. Segons ell, declarar amnistiada una persona absolta significa atribuir-li una responsabilitat penal que la sentència no va establir.

Finalment, Costa argumenta que, si el Tribunal Suprem considera que la llei d’amnistia impedeix d’examinar el fons del seu recurs, aleshores aquesta llei és contrària a la directiva europea del 2016 sobre la presumpció d’innocència i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. En aquest cas, sosté que el Suprem estaria obligat a presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea perquè resolgués el cas.