Pau Vidal explica com es fa el pas del “mantinc el català” al “no t’entenc”

Pau Vidal va presentar dimecres passat el llibre Sortir a guanyar (VilaWeb, 2026) a l’auditori de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, en una conversa amb el periodista Ot Bou davant els subscriptors de VilaWeb. El primer que va dir Vidal al públic va ser que Sortir a guanyar, tot i que semblava un llibre, “era un pot de Nocilla, un pot d’espinacs, un manual per a començar a fer gimnàstica en el combat lingüístic”. Va aclarir que no s’adreça a tothom, sinó als parlants de carrer, als qui no tenen responsabilitats legislatives. Aquí sota teniu un resum de l’acte, però us recomanem que mireu el vídeo sencer perquè el diàleg de Pau Vidal i Ot Bou, a part de ser interessant, és divertit, irònic i ple de matisos, i us farà passar una bona estona.

Fer múscul amb moral de victòria

Vidal va convidar el públic a anar a la trinxera del combat lingüístic: “Hem d’anar a la guerra i, de fet, alguns ja hi som, a la trinxera. M’agradaria que alguns hi vinguéssiu, perquè estem una mica sols, però que hi vinguéssiu amb moral de victòria, perquè, si no, no val la pena anar-hi.” També va desmitificar les idees que el combat lingüístic necessita molt d’esforç i és heroic, costós i fatigós. Va assegurar que, quan es comença a practicar, si no pot ser molt satisfactori, en lloc de consumir energia, en dóna: “El combat lingüístic no desgasta. Per tant, hem de sortir a guanyar.”

També va explicar per què el llibre va adreçat a la gent del carrer: “Hi ha una postura molt extensa de creure que el govern ja ho farà. Això és una excusa. És un subterfugi. És veritat que bona part de la feina per a ajudar a sobreviure la llengua l’ha de fer l’autoritat, però nosaltres no en tenim, d’autoritat, no tenim poder. El que tenim és una gestoria de quatre rals, que no pot fer res. Té una capacitat legislativa de pa sucat amb oli i no té capacitat punitiva. És com si no hi fos. És per això que jo m’adreço a la resta de soldats, que som nosaltres, que tenim dues responsabilitats: fer que el paisatge dels Països Catalans sigui sonorament més català i la segona, més important encara, és arrossegar cap a nosaltres els qui ara estan a l’altra banda.”

La por que ho travessa tot

El diagnòstic de fons és la por al conflicte, afirma Vidal. En el llibre ha definit onze tipologies de parlants, dels quals, pel cap baix, set responen al principi d’ocultar aquesta por darrere excuses, com ara “Ho faig per educació”, “Nosaltres sabem dos idiomes i ells no”. Amb això Vidal és contundent: “L’espina dorsal que ho travessa tot sempre és el fet de ser un poble poruc.” Una por que Vidal no troba justificada perquè “qui baixa a la trinxera descobreix que el conflicte real és de molta menys intensitat que el conflicte imaginat. Ningú m’ha insultat ni m’ha escopit.”

Vidal diu que hi ha una xifra que, a parer seu, ho diu tot: “De tota la immigració extracomunitària arribada al llarg del segle XXI, només el 6% fa servir el català per a comunicar-se amb els altres nouvinguts. Que això sigui així, en bona part és culpa nostra. Estem repetint el mateix error que vam fer amb la immigració del segle XX.”

Arran d’aquesta afirmació, Ot Bou li va demanar que concretés. “L’error és considerar que els que vénen de fora seran de fora sempre, que no seran dels nostres. Això ho vam fer amb els castellans i això també explica els percentatges irrisoris de segones generacions que es van catalanitzar. Abans de la guerra, la gran majoria dels qui arribaven es convertien en catalans; aquells són els avis i besavis que ara es branden quan hi ha discussions. Els néts i besnets d’aquells avis són els qui van arribar el primer terç del XX. A mesura que vam ser menys per a acollir i catalanitzar aquesta gent, ens vam rendir. És cert que també hi havia el franquisme, però nosaltres no hi vam posar el nostre gra de sorra. Per tant, el percentatge de nous catalans –mira que és lletja aquesta paraula– va baixar en picat. I això explica que avui encara hi hagi terceres i quartes generacions que continuen sense parlar català. Són aquells famosos que han fet la immersió, saben català i mai els sentim dir ni una paraula.”

Del mantenidor al “no t’entenc”

“Amb el mantenidor del català, no n’hi ha prou.” Així de rotund ho va afirmar Vidal, tot i que Ot Bou durant el diàleg li va qüestionar del dret i del revés perquè s’expliqués a fons. I Vidal ho va fer i va raonar per què n’està convençut: “Quan fa deu anys, un grup de persones va tenir l’oportuna pensada de promoure el ‘mantinc el català’, jo els vaig donar suport. Aquesta postura va contribuir a la consciència del combat lingüístic i ha servit per combatre la submissió màxima que és el fet de canviar de llengua. Això com a manera de conscienciar està molt bé. És millor que hi sigui que no pas que no hi sigui. Ara, amb el temps he anat veient que, una vegada més, aquesta iniciativa molt lloable és una mica menys beneficiosa del que sembla, perquè converteix en una moda una cosa que hauria de ser normal”.  Per Vidal, convertir una actitud que hauria de ser la normalitat en un acte heroic és un error: “Perquè fer d’heroi cansa. No canviar de llengua ho hauríem de fer tots els catalans. Si estàs per sota d’això, vas amb els altres. Per això dic que hi ha més combat més enllà del ‘mantinc el català’. Amb aquest triomfalisme que el “mantinc el català” té èxit, sembla que pot ser desmotivador.”

Com es fa el pas?

“I com es fa el pas del ‘mantinc el català’ al ‘no t’entenc’?”, va preguntar Ot Bou. Una pregunta que era a totes les mirades de la sala. Per Vidal no és un pas difícil: “Nosaltres som incapaços de veure’ns imposant res a ningú. No ens volem veure així, però el món és així. Per nosaltres, la llengua és clau, la llengua ho és tot. Per tant, no sempre funcionaran els somriures. De vegades cal entendre que, en determinats moments, hem de forçar que aquella persona vingui amb nosaltres. No perquè ens volem barallar, sinó perquè volem que aquella persona sigui dels nostres. I ser dels nostres és una cosa tan senzilla com aprendre la llengua i parlar-la. Això de vegades es fa forçant-ho.”

A la flamenca

“Tu com ho fas?” “Jo a la flamenca”, va contestar Vidal, que ho va explicar amb més detall. “Els anys setanta vam fer un ‘no t’entenc’ i el resultat va ser el que és avui. Els va funcionar i no van permetre que el francès els conquerís. Va ser una cosa col·lectiva. El ‘no t’entenc’ és una estratègia que explico al final del llibre. Hi ha unes quantes maneres de plantejar-ho, però la cosa substancial és que no ens hem de barallar amb ningú. No el fem amb mala llet, no el fem amb ràbia, el fem esperant que l’altre vingui a nosaltres. Perquè efectivament, com ha dit la Montserrat [una persona del públic] tot sovint passa que el nostre interlocutor el sap parlar”. Segons va explicar, per ell, la gràcia del ‘no t’entenc’ és que dónes a l’altre una oportunitat que no té preu. Li fas un regal, perquè als parlants de llengües hegemòniques no els passa mai: “No han provat mai d’aprendre un idioma. Per la ment humana, és una gran satisfacció plantejar-se un desafiament lingüístic i vèncer-lo. Quan fas el clic i comences a parlar una altra llengua és… Uau! A més, quan t’expresses en una altra llengua t’adones que ets un personatge diferent. Per tant, a la gent que conviu amb nosaltres, donar-los l’oportunitat que posin a prova parlar català està bé. Quan veuen que els entens, a aquella persona això l’estimula i  li agafen ganes d’aprendre català. El ‘no t’entenc’ és un acte de normalitat, és un acte pedagògic, res d’enfrontament. En trauràs doble satisfacció.”

“No hi ha risc que la gent es reboti?”, pregunta directament Ot Bou. “Hi ha un percentatge petit que pot reaccionar així, però no hi ha una altra sortida. Nosaltres ara hem de fer la feina que ens toca i la que no han fet les generacions anteriors. Tard o d’hora s’ha de fer i ens hem de flamenquitzar com van fer els flamencs. Les maneres, les formes, són fonamentals, però el percentatge de rebecs hi serà sempre. Treure’ns de sobre la por i arraconar la idea, inspirat en els flamencs, que els anys setanta i vuitanta van fer l’operació al revés de manera col·lectiva i organitzada.” Vidal va insistir molt en les maneres: “No el fem amb mala llet, no el fem amb ràbia. El fem esperant que l’altre vingui a nosaltres.” I va donar-hi la volta: fer el “no t’entenc” és regalar a l’interlocutor una oportunitat que els parlants de llengües hegemòniques no tenen mai, la d’aprendre un idioma i comprovar que se’n surten. “És un acte pedagògic.”

Llegir l’època

La segona part de la conversa va girar al voltant d’una idea que Vidal ja havia apuntat a l’entrevista amb VilaWeb: els catalans no estem avesats a llegir l’època que ens ha tocat viure. Va posar dos exemples de canvi lingüístic accelerat i invisible: el cas –que va donar per perdut– del verb escoltar pel verb sentir i, sobretot, el cas del verb utilitzar, que en vint anys ha desplaçat els verbs fer servir, usar, emprar i gastar sense que ningú sàpiga quan hi va entrar. “Els canvis lingüístics tenen dues característiques: són invisibles i cada vegada són més ràpids.” Els deures per als assistents: escoltar-se parlar durant una setmana i apuntar cada vegada que se’ls escapi el verb utilitzar. Va afegir que aquest fenomen és com un virus: “Aquest vespre, quan arribeu a casa, si mireu el telenotícies, jo us recomano que no el mireu, però si ho feu és probable que us entri un virus i que d’aquí a un temps hàgiu canviat.”

La xerrada va acabar amb un consell d’en Pau Vidal, que va explicar el següent: “S’ha d’estar atent a les dinàmiques globals, que ens diuen que al llarg d’aquest segle la polaritat entre cultures hegemòniques i expansives –com l’anglesa, l’espanyola, la xinesa, la russa, l’àrab, l’índia– cada vegada serà més forta en relació amb les altres, les petites. S’augura una mena de lliga dels grans, que són pocs, però molt poderosos, contra els petits, que som poc poderosos, però som molts. Per tant, l’estratègia per a afrontar dinàmiques col·lectives passarà per la unió dels petits. Els petits no seran com nosaltres, sinó que alguns dels petits seran estats, que ara es creuen a recer de la tempesta. Qualsevol acció que hàgim d’emprendre tindrà més força si va de la mà dels qui també lluiten contra els grans, encara que no siguin estrictament dels nostres. Mirar a fora, poder trobar coses que ens vagin a favor.”