Deixar la feina creativa a les màquines

Aquest cap de setmana, mentre mirava com un nano torrava castanyes davant el bar del poble, unes castanyes delicioses que vam compartir tots els congregats gentilesa de l’amo, pensava en un caliu que anava més enllà d’aquell foc. En la vida lenta, en la consciència de ser presents en allò que fem, els uns a prop dels altres, en les coses artesanals que avui ens connecten amb la condició de persones i en tota la bellesa de les coses que es poden tocar, ensumar, tastar, escoltar, llegir i que no hi ha màquina ni pantalla que pugui substituir.

Barrinava aquestes coses d’ençà que al matí havia llegit al diari un altre article sobre l’ús de la IA en el procés d’escriptura literària. És una qüestió que recentment ha portat cua per alguns casos de llibres premiats en què després s’ha dit que havien estat escrits per una IA. El debat entorn de l’ús de la intel·ligència artificial en la creació és com més va més freqüent, és clar, i té moltes ramificacions, des de com evitar que t’enredin fins a qui té els drets d’una creació feta amb IA.

També hi ha aquests missatges divertits que, arran de la proliferació de cartells tots calcats amb la mateixa estètica fets amb IA, conviden a tornar al Paint o al retolador i la cartolina, perquè sempre serà millor un cartell fet a mà, per molt potiner que sigui, que no pas un cartell impersonal, avorrit i idèntic a tots els altres.

Tornar a la vida analògica, d’alguna manera. A l’autenticitat, a la unicitat.

No sé si un dia veurem reels enginyosos dient als autors que deixin de fer llibres tots iguals els uns als altres, que això no té cap mena de gràcia i ningú està interessat a llegir; que facin servir el caparró, que per poc que s’hi posin sempre serà millor. Em vénen moltes coses al cap, sobre aquesta qüestió. La primera reacció automàtica és preguntar-me quin sentit té demanar a una màquina que escrigui per tu, si ets escriptor? Si no t’agrada escriure, no és més lògic dedicar-te a qualsevol altra cosa? Tan llaminer pot ser, que estiguis disposat a fer una estafa d’aquesta magnitud? Vull dir, a canvi de què ho fas? Com si ser escriptor solucionés la vida. I si t’agrada escriure, per què hauries de voler-hi renunciar, si justament aquesta és la gràcia de ser escriptor?

I aquí no parlem de fer servir la IA amb un propòsit artístic, a consciència, per a buscar nous límits o per a experimentar i incorporar-ho com a part del procés d’escriptura, sinó a demanar directament al xatbot de torn que t’escrigui tants paràgrafs o capítols sobre tal tema o amb tantes trames amb un estil determinat. És aquesta, la degeneració.

Les preguntes no van dirigides únicament a aquest autor hipotètic. El lector també hi té un paper actiu, aquí. Què vols llegir? Qui vols llegir? T’interessa una obra que hagi estat escrita per una IA? Voldries saber-ho, si fos el cas, o t’està bé la trampa? Volem simplement llegir allò que ens ofereixen, acríticament, o ens interessa saber qui hi ha darrere, quin procés ha seguit per a escriure una obra? Quina vida ha tingut, com ha anat a parar a una història o a una altra? O més senzill encara: saber que hi ha un ésser humà, amb tota la seva complexitat i el seu bagatge, que ha tingut el propòsit d’escriure i hi ha dedicat mesos i anys?

No sé si una IA escriurà mai un llibre que m’agradi, que m’engresqui, que m’atrapi, que em sorprengui. No sé si una IA ens engaliparà mai, si usurparà els millors recursos i tècniques dels millors escriptors. Ni ho sé ni ho vull saber. Si un llibre em crida l’atenció, també és per la persona –o les persones– que l’ha fet; per l’autor, i pel traductor si és el cas. També per l’editorial, no ho negaré. M’és igual que una IA escrigui un dia la millor història que s’hagi escrit mai. Em costa de creure perquè ara per ara, per sort, en la majoria de casos es pot detectar la falta d’ànima de qualsevol text fet amb IA. Però, imaginant que es vagi perfeccionant i un dia sigui capaç de fer-ho, també tant me farà, no la voldré.

I tant de bo no arribi mai aquest dia. A qui haurem cedit la creativitat, el pensament? Si fins i tot hem encomanat a una màquina que resolgui si un llibre ha estat escrit per una altra màquina. Em ve al cap la novel·la Qualityland, de Marc-Uwe Kling (Periscopi): recordo com em va fer riure i rumiar, tanta absurditat, i m’adono que som allà mateix. I potser ara ja no fa tanta gràcia.

Tot plegat, per descomptat, també interpel·la les empreses editorials: fins a quin punt ho veuen amb bons ulls, ho accepten, ho toleren, ho fomenten? Quin és el seu compromís amb els lectors i amb els autors i traductors?

L’editorial Raig Verd ha incorporat un segell als seus llibres en què garanteix que no ha fet servir la IA generativa. “En el sector editorial s’ofereixen cursos de IA com a forma d’augmentar la productivitat, se’n fa ús acríticament perquè es dóna per fet que el resultat serà més ràpid i millor, i ens fan pensar que no hi ha cap alternativa possible, que ens hi hem d’adaptar o deixar de ser. Creiem que cal aturar-se i recordar com i per què vam decidir editar i publicar llibres i per a qui ho fem.” Això diu, entre més coses, el manifest de Raig Verd, que també demana que s’hi posin límits, que hi hagi una legislació que protegeixi el medi i les persones.

“La IA generativa s’alimenta de la creació dels autors i les autores per oferir respostes. No ens sentim còmodes amb l’ús d’una eina que roba el coneixement i la creació, lliure o de propietat intel·lectual, i en treu diners.” Em semblen importants, totes les qüestions que posa sobre la taula, i el compromís que adquireix amb els lectors.

No tinc constància de més editorials que hagin tingut un gest com aquest. Veient el panorama, caldria esperar que tard o d’hora se n’hi afegissin unes quantes més, però suposo que cada vegada serà més difícil que una editorial pugui garantir que no ha fet servir la IA en cap moment del procés d’un llibre, tampoc a l’hora de corregir-lo, de traduir-lo o d’il·lustrar-lo. És una llàstima.

Perquè aquest debat que ara ha sorgit amb força sobre l’ús de la IA en l’escriptura, ja es va obrir fa temps en el camp de la traducció. (Deixo avui de banda el terreny dels correctors, sobre el qual ja vaig escriure.) Entenc la temptació, però qui vol viure en un món on hàgim delegat la creació i el pensament a la IA? Quina mena de món serà? I em centro en el terreny intel·lectual; el del cost ambiental és un altre debat, paral·lel.

Ho entenc: quan veus els quartos que et pots estalviar si substitueixes la feina d’una persona per la que fa una màquina, llavors els principis es tornen molt relatius. Quina mena de valor donen a l’ofici, els qui treballen en aquest ofici?

I, mentrestant, enmig de debats filosòfics, morals i ètics sobre la IA en la creació, continuem fent bugades, i estenent i plegant la roba, i llevant taques, i traient la pols, i rentant plats, i netejant la cuina, i fregant el vàter, que tota aquesta feina penosa podem estar tranquils que no ens la prendran.