Josep Maria Castellet, retrat del seductor agent triple

“Seductor: adj. i m. i f. [LC] Que sedueix. És una noia seductora. Un seductor irresistible.” Ho podem llegir al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. El Diccionari Català-valencià-balear hi afegeix exemples –Els enganyaven amb seductores promeses (de Joan Pons i Massaveu). Era un xicot seductor, brillant (de Raimon Caselles). El seductor… se casà amb la pubila (de Joan Rosselló)— i recorda que etimològicament ve del llatí seductōre. Seductor és l’adjectiu que defineix Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío, si fem cas dels seus amics i contemporanis, que es confessen. Malauradament, a la definició enciclopèdica no hi apareix el nom de l’editor, crític literari, activista intel·lectual i tantes coses més, nascut l’any 1926 i mort ara fa dotze anys. Llarg i prim, amb una mirada de rapinyaire sobre uns pòmuls marcats i un somriure irònic amb una dentadura perfecta lleugerament marcada pel pertinaç vici del tabac –amb broquet, això sí–, emmarcat en la seva barba collar que el distingia, va prodigar-se en la seducció, és evident, però alhora va ser un home seduït per la vida.

El centenari d’un homenot

Ho diu l’editor Jordi Cornudella en un dels vídeos que es poden veure al Palau Robert, en l’exposició del centenari “Josep M. Castellet, personatge en grup”, signada per Teresa Muñoz Lloret, la seva excel·lent biògrafa i comissaria de l’Any Castellet. Cornudella, que em sembla una veu autoritzada per a parlar d’aquella colla, assegura rotund que Castellet va ser infinitament més feliç que les ments més lúcides de la seva generació: Carles Barral, Jaime Gil de Biedma, Joan i Gabriel Ferraté/Ferrater…  Per apuntalar el comentari, l’editor de 62 recorda la correspondència entre Joan Ferraté i Castellet, que ell mateix va editar amb Muñoz. El filòleg Jordi Amat, autor del pròleg a manera de retrat preliminar castelletià del volum Retrats, que amb motiu del segle rodó aplega els seus particulars homenots i donasses, també la tenia ben present: “Lamento que segueixis donant voltes sobre tu mateix. No m’estranya que acabis avorrit i em temo que l’angoixa que sents sigui el menys heiddeggeriana possible, és a dir, que sigui produïda per una cosa concreta: tu. En realitat, d’aquesta angoixa –si és que és així– en parla despectivament Jaspers, per a qui una subjectivitat exacerbada no és soledat o individuació i per a qui l’angoixa expressa la preocupació d’un mateix anormalment extremada i que té com a conseqüència l’aïllament egocèntric. En fi, per acabar d’emprenyar, convindrem amb Gabriel Marcel que la interioritat reclama –si un no vol caure en els extrems abans citats i en els que, amb perill de gratuïtat, t’incloc– una constant componenda dialèctica d’exterioritat. Què et sembla, com augmenta la meva cultura filosòfica?”

No sembla pas que el text fos escrit per un jove tísic, diagnòstic que li havia arribat a final de l’hivern del 1950, i arran del qual va decidir d’internar-se al sanatori de Puig d’Olena, al terme de Sant Quirze Safaja, on havia mort Màrius Torres tan sols vuit anys abans. Però el mateix gest de capbussar-se voluntàriament en la malaltia –i en un prestigi literari que no podia fer oblidar el que llavors encara era una malaltia mortal– i la lectura per a fugir del desassossec, ja donava pistes d’una manera de fer i de ser. Irònica, prou lúcida per a contemplar els innombrables paranys, les falses il·lusions i alienacions de la vida per a mirar de ser feliç, ara i aquí. I, durant gairebé noranta anys Castellet va trobar en la relació amb els altres, en la seducció d’una conversa que podia anar d’una lectura enlluernadora a una tafaneria còmplice, la millor manera de fugir de l’angoixa.

Ser en els altres, ser feliç

L’art de la conversa, la simpatia, la seducció al capdavall, li van permetre de fer tots els papers de l’auca, d’una manera pràcticament literal. Alhora, ser ell mateix i fer-se en els altres, tal com li agradava dir i repetir, i que ha servit com a fil conductor de la mostra del Palau Robert. Fill d’una burgesia mitjana barcelonina vinculada al tèxtil, per part de mare era nét d’un càntabre nacionalitzat mexicà més o menys llegendari que Castellet mateix va mitificar. El 18 de juliol de 1936 tenia dotze anys i, com a tantes famílies de la mateixa classe, la guerra el va enxampar estiuejant. Aquelles llargues vacances continuaren a Anglaterra i al Sant Sebastià de l’exili a l’anomenada zona “nacional”, on de gran va fabular haver-se pogut encreuar amb Josep Pla, un escriptor en qui s’emmirallarà a l’hora de tractar sobre la gran matèria que és la memòria. Llicenciat en dret en aquella universitat dels quaranta, que era més aviat un erm intel·lectual, va sintonitzar amb aquells qui foren els seus companys de generació: Barral, els Ferraté-Ferrater, Gil de Biedma i Manuel Sacristán.

A cavall de dues llengües i tradicions, la catalana paterna i clandestina i la castellana materna i oficial, però també sinuós en les seves fidelitats i adscripcions, va practicar una promiscuïtat de film d’espies. Potser per això s’ha fet servir sovint la imatge de l’agent doble (o triple) per a definir la seva infatigable activitat entre els anys cinquanta i la maduresa. Amb les primeres armes fetes a les publicacions literàries oficialistes, passarà a esdevenir un intel·lectual clarament i compromesament antifranquista, mentre augmenta el seu prestigi com a crític literari del món hispànic. Els seus programes estètics, com el realisme històric consagrat a l’antologia Poesia catalana del segle XX, a quatre mans amb Joaquim Molas, s’aniran suavitzant amb el temps, i ell mateix s’acabarà distanciant irònicament d’aquella seva vella rigidesa. Tingut per company de viatge del PSUC, aconseguirà esquivar la guerra freda cultural, on mentre els americans munten els congressos per la llibertat de la cultura els russos patrocinen els dedicats a la pau, i arribarà a la nova etapa de normalització, després de la mort de Franco, amb prou prestigi cívic i intel·lectual i pedigrí catalanista per a ser el conseller de Cultura in pectore de les forces d’esquerra. Connectat amb la literatura europea, fundador i primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, director literari d’Edicions 62, de la seva lectura i coneixença amb Pla i Salvador Espriu en sortiran sengles volums, que amb els anys s’acabaran afegint als retrats d’Els escenaris de la memòria, Seductors, il·lustrats i visionaris i Tres escriptors amics, on fa d’observador i notari d’un temps i d’un país.

Personalment, no vaig conèixer Josep Maria Castellet. Recordo, però, un cert impacte en llegir la notícia de la seva mort, amb la consciència que desapareixia un protagonista –malgrat que desmenjadament es volgués situar a la segona fila– de la nostra història cultural, però també un exemple de vida. Va ser, sense cap mena de dubte, un mandarí, una eminència grisa, un manifasser… com vulgueu; però també, com dèiem, algú que va passar pel segle XX amb un desig de felicitat més o menys complert, a mig camí de la ironia i alguns moments pletòrics com el dringar d’un glaçó en un got de whisky. Sovint, la literatura és plena de tòpics tremendistes. De fascinació pel patiment, pel suïcidi, per la tragèdia. Escriure, per a alguns, pràcticament, significa un exorcisme del pare Karras, quan hom sempre l’ha entès com un goig. Al capdavall, llegir i escriure formen part, com la conversa, les relacions socials, l’entregent en què va brillar sempre i sense rival Castellet, d’una manera de cercar la felicitat. Qualsevol cosa que per aquest camí ens porti al patiment o l’entotsolament llibresc, a la manera del llibreter Mendel de Stefan Zweig, no m’interessa. No m’interessa gens.