Maria del Mar Bonet torna a conquerir l’Olympia de París cinquanta anys després

El 27 d’abril de 1975, una mallorquina i un valencià es van plantar a París per actuar al Teatre Olympia. Ho feien dins d’un cicle anomenat “Chansons en liberté” que s’havia empescat el propietari i gerent del teatre, Bruno Coquatrix. El revolucionari maig del 68 parisenc ja quedava lluny, però a Espanya Franco encara remenava la cua. La mallorquina era Maria del Mar Bonet, que aquell dia s’esqueia que feia 28 anys, i el valencià era Ovidi Montllor, que anava acompanyat del seu inseparable guitarrista, Toti Soler. Van actuar per separat: primer ells i després ella. Si voleu veure quina fila feien, podeu fer un cop d’ull a aquestes fotografies de Toni Catany, bon amic de la mallorquina, que la va acompanyar en l’escapada parisenca.

Ahir diumenge, Maria del Mar Bonet va tornar a pujar a l’escenari de l’Olympia. Volia celebrar els 50 anys d’aquell concert històric. De fet, ja en fa 51, però els aniversaris rodons són més bonics i tothom ha parlat del cinquantenari. “Tornar a l’Olympia és una alegria immensa, és un regal”, va dir Bonet quan es va anunciar el retorn. Aquest cop, l’acompanyant valencià era Borja Penalba, que durant 14 anys ha tocat la guitarra amb ella. Giròvag confés i autodeclarat, Penalba vola des de fa un temps en solitari i demostra a qui el vulgui escoltar que a banda de tocar la guitarra com a mínim igual de bé que Toti Soler, és també un cantant de l’alçada d’Ovidi Montllor. Si el rei Midas convertia en or tot el que tocava, Penalba ho converteix en música.

Actuar al Teatre Olympia no era, ni és, a l’abast de qualsevol. L’Olympia és el gran temple de la cançó francesa, el teatre on actuaven Georges Brassens i Jacques Brel, Barbara i Georges Moustaki, Juliette Gréco i Léo Ferré, per citar només alguns noms. Per extensió, o per contagi, era també el teatre on actuaven grans cantants internacionals quan rodaven per Europa, com Bob Dylan, Leonard Cohen, Joan Baez, i fins i tot bandes com els Beatles i els Rolling Stones.  Situat al número 28 del Boulevard des Capucines, a tocar de l’Òpera de París, resulta que va ser fundat el 1893 per un terrassenc de nom Josep Oller, que havia fet diners organitzant apostes de cavalls. Ja ho deia Miquel Calçada que arreu del món hi ha catalans, i també deia no sé qui que els catalans fan coses. Teatres mítics, per exemple.

A quarts de set, mitja hora abans de començar, ja hi ha força ambient a la porta del teatre. L’equilibri entre francesos i catalans és gairebé perfecte. Aquest cop el concert l’ha organitzat l’Institut Ramon Llull i el cicle s’anomena “Veus catalanes a París”. La Generalitat de Catalunya hi dona suport. La delegada del Govern a França, Eva Doya, rep la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, i saluden la directora del Llull, Anna Guitart. Una mica més enllà hi ha Miquel Iceta, que actualment és l’ambaixador d’Espanya a la UNESCO. No em consta que se saludi amb Jordi Cuixart, que també hi és. De cop, gran rebombori i moviment de càmeres quan arriben el president Puigdemont i l’ex-presidenta del Parlament Laura Borràs. Aconseguir fer-se una foto amb Puigdemont passa a ser l’objectiu de la meitat catalana del públic.

El concert no comença puntual perquè a les set encara hi ha gent fent cua per entrar o per recollir invitacions i a dins n’hi ha que aprofiten per fer tertúlia. L’Olympia no només és un gran teatre. També és un teatre gran, amb capacitat per a 2.000 persones i un to vermell clarament predominant. La boca de l’escenari és molt ampla i les butaques del públic força atrotinades. La darrera gran renovació és del 1997 i intueixo que trenta anys hauria de ser la vida màxima d’una butaca de teatre. La platea s’omple gairebé del tot i el primer pis també fa patxoca. S’apaguen els llums de sala però encara soc a temps de veure que darrere meu tinc un noi que porta un polo de l’USAP.

Borja Penalba, amb un elegant vestit d’americana blau, arrenca el concert versionant en català una estrofa de la mítica cançó Ne me quitte pas de Jacques Brel. A continuació, la seva filla Lu balla al so de la cançó Albat, que combina un poema de Maria Beneyto escrit arran de la mort de la primera filla de Vicent Andrés Estellés amb un fragment de la Cançó de bressol del mateix Estellés. Després de No hi ha llum i Bruna i salada, Penalba anuncia l’aparició de Sergi López per recitar un fragment de Bukowski que apareix a la cançó Estigues alerta. L’actor vilanoví, molt popular a França, és rebut entre ohs generalitzats. La primera part del concert, que dura mitja hora de rellotge, clou amb el Va com va que Ovidi Montllor havia cantat allà el 1975 i l’emotiu poema Gràcies de Roc Casagran. Fins aquí el primer Olympia de Borja Penalba, curt però intens.

Així ha començat el primer Olympia de l’admirat i estimat giròvag @BPenalba a París, amb reminiscències de Jacques Brel. A punt per a la 2a part amb Maria del Mar Bonet. pic.twitter.com/iFz151ksCc

— Martí Estruch Axmacher (@MartiEstruch) October 11, 2026

La segona part comença amb llargs aplaudiments per rebre Maria del Mar Bonet, que com ja és habitual va abillada amb un vestit llarg negre. Una crònica del concert de 1975 publicada per un diari de Palma portava per títol, en castellà, “Una mallorquina conquereix París”. El periodista destacava que Bonet havia començat aquell concert a pèl, sense acompanyament musical, com a mostra de valentia i per demostrar la seva vàlua. Potser perquè després de 50 anys ja no li cal demostrar res, ahir va engegar acompanyada dels cinc músics mallorquins que ara l’acompanyen. Com que són excel·lents, és de justícia dir-ne els noms: Toni Pastor (llaüt), Marc Grasas (guitarra), Marko Lohikari (contrabaix), Benjamí Salom (violí) i José Llorach (percussió).

El repertori és un recorregut pels diversos universos musicals i èpoques de l’artista. Hi ha cançons que beuen en les arrels de la música tradicional i que ja va cantar fa 50 anys, com Cançó de bressol, Cançó de segar o Aigo, que combina amb temes del seu darrer disc, L’aigua no cansa. Abans de cantar Me n’aniré de casa recorda en francès què va significar el recital de fa 50 anys i explica que va ser bonic perquè “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures”. És una clara picada d’ullet a Raimon, que utilitza aquesta mateixa expressió a la cançó 18 de maig a la “Villa”. Durant la cançó “S’aigo no” sonen els primers aplaudiments del públic enmig d’una cançó, quan la cantant critica la ineptitud dels polítics que (no) van gestionar el desastre de la Dana a València.

El concert arriba a la recta final amb Què volen aquesta gent?, que es converteix en un dels moments més emotius quan, després d’explicar-ne el significat i que la va poder cantar a París però no la podia cantar a Barcelona, la cantant la dedica “als represaliats i exiliats d’avui en dia, com el nostre president”, en clara referència a Puigdemont. Amb els bisos arriba la traca final: Jota marinera, amb crit de “Visca Mallorca!” final inclòs, el mític Homenatge a Teresa de l’Ovidi amb Borja Penalba a la guitarra, la preciosa Dansa de la primavera, i Des de Mallorca a l’Alguer, en què el públic aplaudeix amb ganes quan diu que “tots parlem el mateix”.

Com no podia ser d’altra manera, La Balanguera clou el recital. És l’himne oficial de Mallorca i va ser himne nacional oficiós els anys en què Els segadors era prohibit. Carles Puigdemont, Laura Borràs i uns pocs més es posen dempeus per escoltar-la. La balanguera fila, fila, i Maria del Mar Bonet canta, canta. Amb aquest concert no tanca un cercle, però sí que l’ajuda a dibuixar. Abril del 75: el dictador encara viu, tot per fer, la vida per davant i una veu que ja s’endevinava prodigiosa. Octubre de 2027: els hereus del dictador que tornen a reviscolar, molt de camí fet, referència indiscutible de la cançó mediterrània i una veu que si ja no s’enfila tan amunt, ho supleix una mica més avall amb la riquesa dels matisos i els recursos que et dona l’experiència.

El 1975, en acabar el concert, el poeta Vicent Andrés Estellés va anar als camerinos a felicitar Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet. A la mallorquina li va dir que li faria il·lusió que algun dia posés música a un poema seu. Ella va atendre la demanda musicant Les illes dos anys després. No sé si ahir algun poeta es va acostar als camerinos en acabar el concert o només ho van fer els polítics. Tant Bonet com Ovidi van publicar discos en directe dels seus concerts. Què volen aquesta gent? va quedar-ne fora per culpa de la censura i només es va poder incorporar en la reedició que se’n va fer l’any passat. Aquest concert també està previst que aparegui en disc, així com un vídeo que documentarà el viatge i la nova conquesta de París per part de Maria del Mar Bonet i els seus músics. Del concert de Penalba sembla que no en tindrem cap disc, i és una llàstima.