L’ecosistema polític valencià amb vista al 29-N: entre l’excepció de Compromís i la dependència de Madrid

Falten quaranta-un dies per a les eleccions espanyoles del 29 de novembre. Els partits polítics valencians que opten als 33 escons que els toquen al congrés espanyol van a ritmes diferents a l’hora de confegir les llistes i anunciar qui les encapçalarà. Les eleccions del 2023 les va guanyar el Partit Popular, amb 13 diputats. El PSPV en va obtenir 11, Vox, 5 i Compromís-Sumar, 3.

Ni el Partit Popular ni Vox han fet públic encara qui seran els candidats. El PSOE i Compromís ja tenen els deures fets. El fet que Compromís haja estat capaç d’aplegar en una sola candidatura totes les opcions de l’esquerra confereixen una peculiaritat a l’ecosistema electoral valencià.

Les forces de l’esquerra espanyola –dites “a l’esquerra del PSOE” o “d’esquerra emancipadora”– encara es llepen les ferides per no haver assolit l’objectiu de concórrer en una sola llista a les eleccions. Al Principat i a les Illes tampoc no ha estat possible. Després d’un cap de setmana en què s’han dedicat a demanar perdó als possibles votants per no haver estat capaços de bastir l’acord, la setmana ha començat amb els caps visibles d’aquestes opcions dient que s’ha de girar full i començar a treballar. Tot això mentre les maquinàries espanyoles de PP, Vox i PSOE ja han agafat velocitat de creuer.

L’excepció valenciana

Al País Valencià les coses han funcionat de manera diferent. L’excepció valenciana ha funcionat, i els votants d’esquerres es trobaran una sola butlleta, la de Compromís: Front Valencià. En fan part la coalició Compromís –que inclou Més Compromís (antic Bloc), Iniciativa i Verds–, Podem, Esquerra Unida i Esquerra Republicana del País Valencià. I és tanta, l’excepció, que el “Front” que apareix al nom de l’aliança no és “Ampli”, que seria una traducció del pacte espanyol, sinó “Valencià”, per deixar clar que es vol fugir de sucursalismes. Així també es compleix la premissa que, l’endemà mateix de la convocatòria de les eleccions, va fer pública Joan Baldoví, el síndic de Compromís a les Corts: cercar una solució valenciana i no negociar amb el Front Ampli gestat a Madrid.

El part d’aquesta butlleta de votació conjunta no va ser gens fàcil i, a estones, el perill de sotsobre fou més que una possibilitat. Com en les equacions, el nus s’havia de desfer resolent l’interior dels parèntesis. I la incògnita més gran era la situació dins la coalició Compromís. Iniciativa, que, en pes és la segona formació del trípode, insistia a imposar Alberto Ibáñez com a cap de llista per la demarcació de València. Més volia repetir l’esquema del 2023, amb Àgueda Micó com a número 1 i Ibáñez com a número 2. L’estira-i-arronsa va durar dies, i va fer tornar a la superfície aquesta convivència per conveniència que és la coalició. Finalment, es va imposar l’esperit que regna a la plaça del Pilar de València de preservar Compromís incondicionalment i Micó encapçalarà la llista davant d’Ibáñez.

Alhora es mantenien les converses amb Podem, amb EU i amb ERPV. Va haver-hi intents de vets encreuats i negatives que es van allargar més d’allò que es podria considerar prudent o raonable. Totes aquestes converses es van fer a la seu de Compromís, i els participants han destacat sempre el tarannà positiu d’uns i altres i, sobretot, el respecte per les posicions. Davant tenien el sainet o l’acte sacramental, segons com es mire, que els partits espanyols representaven a Madrid amb micròfons, càmeres, tertúlies, entrevistes i missatges bescanviats entre Irene Montero, Pablo Iglesias, Ada Colau, Gabriel Rufián i més gent. Segons que expliquen, tenien clar que no volien que això els contaminàs.

A desgrat que la coordinadora d’Esquerra Unida al País Valencià, Rosa Pérez Garijo, va dir que no era un bon acord, que se sentien menystinguts, i que no ix a la fotografia de divendres després de signar l’acord, van acceptar. Després d’onze dies de converses i un cert trencaclosques per a confegir les candidatures, el 29 d’octubre hi haurà una sola butlleta a l’esquerra del PSOE.

Pilar Bernabé, la multicandidata

Els socialistes valencians van ser més ràpids a l’hora de nomenar la candidata. Pilar Bernabé, delegada del govern espanyol i també candidata a la batllia de València, serà la número 1. L’especulació sobre si la cap de llista seria Rebeca Torró va durar una setmana. Torró, secretària d’organització del PSOE que aquest cap de setmana ha estat nomenada portaveu del partit després de la dimissió de Montse Mínguez, ocuparà el número tres de la llista per la demarcació de València. El número dos serà Arcadi España.

La candidatura de Bernabé va causar una certa sorpresa inicial, perquè havia consolidat la imatge com a candidata a la batllia. L’explicació oficial és que Bernabé, que també ocupa un càrrec orgànic en el PSOE, és un valor en alça dins el partit, i que és capaç de carregar-se a l’esquena la candidatura socialista i superar els resultats del 2023. A la demarcació de València, els socialistes van obtenir cinc escons, un menys que el PP. En tot cas, el fet que Bernabé encapçale la llista per València al congrés espanyol li donarà visibilitat a tot l’estat espanyol, cosa que, per al PSOE, és positiu. I en clau de País Valencià, si ja és coneguda pel seu paper durant la gestió de la gota freda del 2024, el fet que ara tinga una pre-campanya i una campanya electoral la farà molt més visible també a la ciutat de València, on aspira a llevar la batllia a María José Català i al PP. Tanmateix, hi ha el risc que no obtinga un bon resultat el 29 de novembre i arribe amb aquest llast a la campanya de les municipals.

Els jocs d’equilibris dins els socialistes són molt precaris i hi ha lectures diverses respecte d’aquesta decisió. La primera és que la secretària general, Diana Morant, vol allunyar tant Bernabé com España de les llistes a les eleccions a les Corts Valencianes. És una mena de bena abans d’una possible ferida en cas de no guanyar les eleccions. Amb Bernabé i España fora de les Corts, no tindria ningú que li prengués la cadira en cas de debilitat.

Susana Camarero tornarà a Madrid?

La dreta valenciana encara no ha nomenat els candidats a les eleccions espanyoles. El PP, regit per una gestora caducada, no fa cap passa si no ho autoritza el partit a Madrid, que tampoc no ha nomenat encara el candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions del mes de maig. Quant a les espanyoles, Núñez Feijóo ha aprofitat el cap de setmana per fer proclamar els candidats en els actes on ha participat. N’és un exemple Xavier García Albiol, batlle de Badalona, ungit per Feijóo en un míting.

Entre els noms que sonen amb més força per a encapçalar la llista del PP a Madrid hi ha el de la vice-presidenta del Consell, Susana Camarero. El perfil de Camarero agrada molt a la direcció espanyola del PP. Abans de ser nomenada consellera per Carlos Mazón, ja havia estat diputada al congrés i també fou secretària d’estat en el govern de Mariano Rajoy.

L’elecció de Camarero tindria un inconvenient per a Juanfran Pérez Llorca, perquè el càrrec de diputat al congrés no és compatible amb el de membre del Consell. Per tant, el president hauria de fer una renovació pocs mesos abans de les eleccions a les Corts.

Si, finalment, Susana Camarero és elegida cap de llista, permetrà als socialistes valencians de confrontar la gestió de la gota freda del 2024 del Consell de Mazón amb la que va fer Pilar Bernabé com a delegada del govern espanyol. Camarero, a banda de vice-presidenta primera de Mazón, era responsable de serveis socials i, per tant, de les residències de gent gran on va morir gent ofegada. La discrepància pública entre totes dues polítiques ha estat constant per aquest afer i alguns altres, també relacionats amb la gota freda.

Un altre nom que el PP espanyol valora és el de Gerardo Camps, que ara és senador, però que recentment ha guanyat molts punts davant la direcció del partit, fins al punt d’haver estat nomenat portaveu de la campanya. Camps va ser conseller d’Economia i Hisenda i vice-president del Consell amb Francisco Camps, però fa poc havia ocupat una segona o tercera línia política, fins que Núñez Feijóo el va recuperar com a membre de la direcció del PP espanyol.