Bon dia, Ernest Sena. I gràcies per tot

En aquest món modern que ens ha tocat viure, la frase que apareix quan entres al WhatsApp d’algú a voltes et diu moltes coses sobre aquella persona. La de l’Ernest Sena –mort ahir a la València que estimava bojament– diu: “Bon dia, bona gent.”

Ernest Sena era així. Un home savi com pocs he conegut, recte i exigent amb la seua faena i la dels altres com pocs he vist, i amable, afable, content i animat com pràcticament ningú. Bon dia, bona gent. Amb una alegria i una fe absoluta en les persones, en el país que hem compartit de Salses a Guardamar i en la societat que li va tocar viure. Que l’ha acompanyat fins al darrer dels dies. En la nostra última conversa em va repetir, amb aquella autoritat que tenia quan parlava seriosament, la confiança que el país sabrà eixir d’aquest pou tan fosc on som ara mateix.

Dic amb l’autoritat que tenia, perquè per mi l’Ernest la tenia tota. Resistent democratacristià contra el franquisme, dirigent de la –per desgràcia– no reeixida Unió Democràtica del País Valencià, l’Ernest mai no va culpar res ni ningú dels projectes que fracassaven, de les coses que no van poder ser, dels somnis que no va poder realitzar. Sempre va treballar sense esperar-ne res a canvi, simplement perquè era allò que calia fer. I allò que ell podia fer.

Amb el president Albinyana va ser un dels pilars del Consell del País Valencià, l’efímera i il·lusionant institució autonòmica que va deixar pas a aquesta insípida Generalitat que tenim ara. I n’estava ben orgullós, d’això. De tot allò que havia fet a València o a Barcelona –l’Ernest, com a gran patriota que ha estat, no feia distincions a l’hora de servir un tros de país o un altre.

Servir. Vivim un moment en què el virus de la intransigència i l’odi, la mala educació i l’arrogància prepotent pretén fer-nos creure que tothom és un venut i cerca la pagueta, un aprofitat, un vividor, que tot allò que és públic és sospitós. I no. L’Ernest és un exemple constant, comprovable durant dècades, que això no és veritat.

Ell, que va començar a treballar a catorze anys de mosso en un magatzem, va servir sempre el país i la societat, amb una vocació pública que mai no va abandonar ni deixar de banda, per més que no li mancaven grans oportunitats en el sector privat. L’Ernest creia del tot en la funció pública. Creia fermament que les institucions són peces clau per a ordenar la societat i protegir els més desvalguts. I sabia la importància que té una administració per a bastir un país i fer-lo viable. No sols teòricament: es va dedicar en cos i ànima a fer tot això. 

Amb l’Assumpció hem comentat moltes vegades que la Generalitat de Catalunya va perdre una gran oportunitat no fent-lo conseller. Potser perquè era cristià. Potser perquè era valencià. Segurament perquè era impossible de domar. Potser per totes tres coses juntes. Però a l’Institut Català de Finances i a la Sindicatura de Comptes, Ernest Sena va demostrar que posar una persona o una altra en un lloc de responsabilitat compta i importa i deixa marca. Perquè una persona sola no ho pot canviar tot, però pot fer bé moltes coses. Sobretot si, com l’Ernest feia sempre, aquesta persona és capaç d’esquivar les trampes –començant per aquelles que tots ens posem a nosaltres mateixos, a vegades de manera molt inconscient– i assumir les responsabilitats personals sense cap reserva ni por.

En un grapat d’articles que va escriure per a VilaWeb fa uns quants anys ho va deixar ben clar, tot això. Era el temps de la desaparició de les caixes, de la crisi financera, del dogmatisme regulador. I l’Ernest hi va descriure la funció de l’economia, i del poder polític, amb unes píndoles intel·ligents, extraordinàriament agudes i lliures. Tan lliures com sempre ho ha estat ell, a l’hora de pensar o de viure. Que un home soi-disant de dretes manifestés sense embuts i per escrit que calia nacionalitzar Bankia i CatalunyaCaixa, o que l’FMI no n’encertava ni una, diu molt del seu tarannà, de la seua valentia, de la seua audàcia i del seu extraordinari rigor intel·lectual.

Avui tinc la sensació que tots els qui hem tingut la sort de conèixer-lo i de gaudir de la seua amistat coincidirem en això: l’Ernest era un home lliure, extraordinàriament lliure, fins i tot en els moments més complicats; una persona que contagiava alegria i positivisme –ell, precisament, que sabia com ben pocs que complicat que és aquest món, que difícils que són les tecles que l’organitzen i que poderosos que són els qui tenen el poder real.

Tota la gent que va ajudar durant els molts anys que va dirigir el banc públic de la Generalitat, estic segur que el recordaran per la seua capacitat de cercar solucions als problemes més complicats i per la serenitat amb què encarava els moments en què semblava que tot se’n podia anar en orris. Sense deixar-se derrotar mai.

A l’Ernest, el conec d’ençà de final dels anys setanta. Per circumstàncies biogràfiques que no vénen al cas, vaig rebre la notícia que Milans del Bosch enviava els tancs als carrers de la nostra València de sa casa estant, a ben poca distància de la capitania general de la ciutat. I recorde perfectament com va reaccionar, amb quin valor i quina decència. Després, la vida ens ha regalat molts moments memorables amb una colla d’amics en la qual comença a faltar massa gent –Mavi Dolç, Isabel-Clara Simó, ara ell… A l’Ernest, l’he vist ballar blues o discutir-se de manera interminable sobre com ha de ser una bona paella. I l’he escoltat parlar i descriure mil i una vegades les seues excursions per la muntanya, aquell refugi de serenitat que tant apreciava i que tant de bé li va fer. Hem rigut molt junts i ho hem passat molt bé, però sempre he procurat prendre bona nota de les seues opinions –des de l’aparent llunyania ideològica que ens teníem, una llunyania que, com passa sempre amb els savis de debò, es desfeia com un terròs de sucre davant la seua solidesa intel·lectual i el seu humanisme esplendorós. I guarde un llibre seu. Un llibre –i una història relacionada– que, per mi, explica a la perfecció qui era Ernest Sena.

Ja he contat abans que freqüentava sa casa a primers dels anys vuitanta. Una casa –la que compartia amb Rosa Serrano i els seus tres fills– en la qual m’impressionava de manera especial la biblioteca. L’Ernest era un home molt estricte amb els llibres i em deixava mirar-los, però no emportar-me’ls. Un llibre en especial, Le nazioni proibite de Sergio Salvi, em tenia el cor robat. Era una guia extraordinària, publicada els anys setanta a Itàlia, d’allò que l’autor definia com les deu “colònies interiors” de l’Europa occidental, entre les quals hi havia els Països Catalans. Un volum considerable, també en nombre de pàgines, que vaig intentar de llegir a trossos al seu despatx, apassionadament, malgrat que el meu italià aleshores era molt més que precari.

Parle, ja ho he dit abans, dels primers anys vuitanta. Doncs bé, l’any 2018 –aproximadament quaranta anys després–, l’Ernest es va presentar un dia a la redacció de VilaWeb amb aquell llibre i me’l va regalar. Havia decidit d’endreçar la biblioteca i recordava perfectament el meu interès per aquell volum, de manera que va pensar que m’agradaria tenir-lo. I me’l va portar. Aquell dia vaig escriure al meu bloc que el gest m’havia impressionat, una vegada més, pel detallisme extrem que demostrava (qui més se’n recordaria, del llibre que t’havia agradat feia quaranta anys?) i pel valor “de la nostra amistat que d’alguna manera es fa present en aquest objecte que passa de mà a mà”. Li vaig prometre que ara sí que me’l llegiria de cap a cap. I així ho vaig fer.

Us demane disculpes, doncs. Ja em perdonareu que haja trencat el silenci estiuenc per explicar aquestes intimitats, quan, altrament, sí que m’he estat de parlar de coses grosses que ens passen cada dia. Però pense que hi ha grans homes a qui un país com cal no pot deixar que se’n vagen en silenci. I l’Ernest Sena i Calabuig n’ha estat un.