L’altra Ceuta (II) Príncipe: el barri que s’organitza per fer tot allò que no fan les autoritats

Els habitants dels afores diuen que Ceuta, en realitat, són dues ciutats: el centre urbà i la perifèria precària. Als barris perifèrics, hi viuen la majoria dels migrants que van entrar al territori en l’última travessia. I els seus veïns s’han organitzat per ajudar-los.

Els voluntaris porten un jupetí groc. Ara mateix registren dades de les nenes migrants que es van trobant o els expliquen cap on s’han de dirigir. Són veïns del barri de Príncipe Alfonso, organitzats en un moviment de voluntariat. No és fàcil de traslladar quasi quatre-centes nenes d’un campament improvisat a un altre. Els migrants que van travessar la frontera entre el Marroc i Espanya els últims dos dies del juliol van passar principalment pel barri de Príncipe, dividit en dos: Príncipe Felipe, a baix, i Príncipe Alfonso, a dalt. Molts s’hi van quedar.

Ahmed Enfed-Dal, president de l’associació de veïns del barri Príncipe Alfonso, comenta: “Vam avisar l’administració, però ens va dir que no hi podien fer res.” De manera que van decidir d’organitzar-se ells mateixos. La perifèria és qui sosté la crisi humanitària de Ceuta.

“Va entrar una onada de gent: el 80% dels migrants que van arribar a Ceuta van passar pel barri de Príncipe”, que és el que hi ha més a prop de la platja d’El Tarajal. Els migrants van avançar pels carrers estrets del barri, mirant d’allunyar-se de la costa. “Anaven descalços, sense sabates, tenien ferides… Com a associació de veïns els vam oferir galledes d’aigua perquè es rentessin els peus i les mans. També els vam netejar les ferides, amb Betadine.” Els primers dies, alguns migrants van aconseguir d’arribar fins al centre de Ceuta, però la policia i l’exèrcit els en va expulsar ràpidament. De llavors ençà, desenes de migrants continuen caminant per la ciutat, la majoria dels quals per la perifèria: a la platja d’El Trampolín, a les muntanyes que l’envolten i en uns altres barris fora del centre.

El barri de Príncipe té mala reputació. Diuen que és un dels més perillosos de l’estat espanyol. “És veritat que no hi ha tanta vigilància policial com en uns altres llocs”, admet el president de l’associació. I és cert que alguns delinqüents se n’aprofiten. Però el barri no és perillós, diu: “Els mafiosos viuen en xalets, no pas aquí.” La realitat simplement és que l’administració l’ha marginat: “Apareixem entre els primers llocs en fracàs escolar i també en taxes de desocupació…” I, tanmateix, han estat els primers a oferir ajut als migrants menors.

“He sentit a dir a les notícies que hi ha migrants amagats en cases al barri de Príncipe. No. Els qui s’amaguen són els lladres: els migrants estan protegits a les nostres cases. És important dir bé les paraules”, puntualitza Enfed-Dal.

El Kerim, veí del barri, ha pronunciat un discurs sense ni baixar de la moto. Per ell, el govern de Ceuta és el “responsable principal” de la crisi humanitària actual. Recorda que l’administració de la ciutat autònoma té la tutela de menors, però, en canvi, han hagut de ser els veïns els qui han hagut de protegir nenes i nens. I afegeix: “Els veïns estan cansats. Això és només el començament d’un problema molt més gros. No es resoldrà en una setmana o dues. I els veïns, arribarà un moment que no podran continuar ajudant més. La majoria viuen sota el llindar de la pobresa. Els qui tenen diners han fugit tots a la península.”

També denuncia que hi ha qui fa “negoci amb la misèria”. Recorda que la misèria només porta més misèria i que no es poden acceptar aquesta mena de negocis: “I aquí se n’han fet molts aquests últims anys.” Avisa, finalment, que hi ha el risc que aquesta situació impulsi més negocis terribles: “Hi ha el perill que aquesta situació esperoni les xarxes de tràfic de persones i la prostitució.” Els veïns del barri ho volen evitar.

Els de Príncipe Alfonso han organitzat, per aquest motiu, una zona segura per a nenes migrants menors. Porten capes i coixins a les mans; alguns porten nines. Els han guardat totes les pertinences en motxilles i bosses. Una de les nenes porta una motxilla lila: “Ceuta sense violència sexual”, hi diu.

“Durant la travessia del 30 de juliol vam veure una nena –explica el president de l’associació del barri–: devia tenir tretze anys o catorze i anava amb alguns homes. Li vaig dir: ‘Vine aquí! On vas?’ I ella em va respondre: ‘M’han dit que havia d’anar cap allà.’ Li vaig dir que vingués amb nosaltres i la vam portar a la nostra associació. Després en van aparèixer més, que es dirigien a la muntanya, amb nens. Cada vegada n’eren més i no teníem prou espai. Llavors, empès per l’associació de veïns i amb l’ajut d’alguns habitants, les vam instal·lar aquí, protegides.”

Ara hi ha unes quatre-centes nenes a la zona alta de l’escola Reina Sofía, en una pista esportiva. Alguns habitants s’han queixat perquè viuen al costat de casa seva. I, per això, les han hagudes de traslladar a una altra zona, dos-cents metres avall. Han aprofitat l’avinentesa per a registrar-les. Les han organitzades en sis files. Alguns agents de la policia espanyola són al centre: en taules desmuntables, tres voluntaris de la Creu Roja i tres veïns amb els jupetins grocs van fent la feina.

Al barri de Príncipe Felipe, a la part baixa, hi ha un altre campament de nenes, al pati d’una escola, en un espai tancat. Aquesta zona és a prop d’El Tarajal i molts joves migrants hi circulen. Una porta de l’escola s’ha obert un moment i alguns adolescents que hi havia a prop hi corren fent gests a les nenes: petons i cors amb les mans. De dins els responen, però la porta es torna a tancar de seguida.

Voluntaris i organitzacions no governamentals han organitzat aquestes zones segures. Al barri de Sidi Embarek n’hi ha una altra, on acullen dones adultes. Però els habitants d’aquest barri estan esgotats: al campament ja no hi ha més espai i els veïns no poden més. Abdellah Mustafa, president de l’associació de Sidi Embarek, denuncia que els habitants del barri no es poden convertir en “substituts dels serveis públics”. “Rumiem de desmantellar el campament i portar aquest problema al centre de la ciutat. Perquè allà també vegin què vivim aquí.”

Els habitants de la perifèria de Ceuta no sols han ofert allotjament temporal als migrants. Alguns els han ofert menjar, uns altres els han deixat carregar els telèfons o els han obert la porta de casa.

Fins i tot van començar a registrar menors migrants abans que l’administració, els primers dies d’agost: “Els nens que s’estaven al carrer venien a donar-nos les dades. Alguns ens deien mentides i potser no eren menors. Però no és problema nostre: no som la policia. Alguns ens van mostrar documentació marroquina.”

El Kerim diu que els veïns fan la feina que hauria de fer l’administració i denuncia que els “ceutins autèntics” –els funcionaris i els alts càrrecs– fugirien de Ceuta si perdien les subvencions de treball que reben per ser-hi. “Aquí només quedaríem els pobres i, per això, som nosaltres els qui impedim que la crisi humanitària actual encara sigui més greu.”