El TC pitjarà el botó nuclear perquè el Suprem amnistiï Puigdemont?

“Quan tornarà Carles Puigdemont a Espanya?”, demanava, riallera, la periodista de RNE Lara Hermoso al president del Tribunal Constitucional espanyol. Cándido Conde-Pumpido li responia: “No ho sé.” Però durant els minuts següents de l’entrevista, feta dilluns passat al vespre, Conde-Pumpido va deixar anar uns quants missatges, pocs i calculats, que eren recordatoris (o potser advertiments) als magistrats del Tribunal Suprem perquè, quan arribi l’hora de la veritat, no facin el ronso i amnistiïn tant el president Puigdemont com els altres exiliats –Lluís Puig i Toni Comín– i els inhabilitats per la sentència del Primer d’Octubre –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull.

El president del TC ja avançava implícitament que el tribunal dirà que caldria amnistiar-los, i que això ja quedarà prou clar en el primer recurs d’empara que revisaran, el de Jordi Turull, el 22 de setembre vinent. De manera que el Suprem espanyol ja podria aplicar, a partir d’aleshores, la doctrina a tots els altres demandants que encara tindran pendent la resolució de la petició d’empara.

Però, com que és difícil d’imaginar que el Suprem ho faci, Conde-Pumpido va afegir a l’entrevista: “Si no, haurem de ser nosaltres els qui anem dictant, una a una, les sentències aquests mesos vinents.” I amb això deixava entreveure el petit, però potent, arsenal jurídic de què disposa per a forçar el Suprem a complir les sentències del TC. Un arsenal que inclou un “botó nuclear” que, si s’hagués de menester, desencadenaria una guerra judicial sense precedents a l’estat espanyol.

Aquest botó és el darrer recurs de què disposa el Tribunal Constitucional espanyol per a fer complir les seves sentències. Es tracta d’una prerrogativa que preveu la llei orgànica del TC i que es va dissenyar pensant a combatre l’independentisme català. El PP la va imposar en la reforma de la llei que va fer el 2015, aprofitant la majoria absoluta que tenia aleshores, pocs dies abans de les eleccions del 27 de setembre. La va presentar precisament el candidat del partit en aquelles eleccions, Xavier García Albiol, amb aquestes paraules: “Aquesta proposició de llei que presenta el grup del PP és la garantia que ningú no tornarà a incomplir les resolucions del Tribunal Constitucional, sigui d’on sigui, i especialment és un missatge molt clar a aquells que volen trencar Catalunya de la resta d’Espanya: la broma s’ha acabat.”

D’aleshores ençà, el TC té la capacitat, d’acord amb l’article 92 de la llei, d’amenaçar i de sancionar directament les autoritats i els particulars a qui ordena que executin les seves sentències. Les multes poden ser d’entre 3.000 euros i 30.000 diaris fins que no es compleixin les resolucions i es poden suspendre de funcions les autoritats desobedients; tota una capacitat sancionadora inèdita en els tribunals constitucionals europeus i que només s’ha activat una vegada, contra els membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre.

És el darrer cartutx que té el TC i ningú no creu que l’arribarà a emprar contra el Suprem, perquè sembla impensable que s’arribi a una topada institucional d’aquesta dimensió. Més aviat, el Suprem ha fet arribar tant a l’entorn dels exiliats com dels inhabilitats que no oferirà cap més resistència si el TC els acaba donant la raó i ordena que siguin amnistiats; que no s’empescarà més argúcies legals per a esquivar el compliment de la llei. És clar que els afectats saben que un missatge com aquest, venint del Suprem espanyol, s’ha d’entomar amb totes les reserves i amb molta prudència, però alguns hi donen una certa credibilitat.

Fins on estarà disposat a portar l’enfrontament el TC?

Però, perquè això arribi a passar, totes les defenses tenen clar que el Tribunal Constitucional haurà de ser molt rotund, que les sentències amb què ordeni l’aplicació de l’amnistia siguin molt taxatives i que no deixin cap marge de maniobra al Suprem. Qui ha d’aplicar finalment l’amnistia és el TS, però Conde-Pumpido ja va recordar, en l’entrevista a RNE, que les decisions del TC eren vinculants, tal com preveu l’article 5 de la llei orgànica del poder judicial. I tal com diu, encara més explícitament, l’article vuitanta-set de la llei del Constitucional: “Tots els poders públics estan obligats a complir allò que resolgui el Tribunal Constitucional”, tot afegint que “els jutjats i tribunals prestaran amb caràcter preferent i urgent al Tribunal Constitucional l’auxili jurisdiccional que sol·liciti”. I que “les sentències i resolucions del TC tindran la consideració de títols executius”.

Per tant, cal que el TC sigui clar i expeditiu i que no es limiti a constatar només que hi ha hagut unes vulneracions de drets fonamentals i a dir al Suprem que actuï en conseqüència. El fiscal en cap davant el TC, Pedro Crespo, deia en les seves al·legacions que el TC es quedés aquí, però refusava la petició de la defensa de Puigdemont al TC perquè, a més, ordeni directament d’aplicar l’amnistia al president a l’exili, és a dir, que el tribunal faci ús d’allò que preveu l’article cinquanta-cinc de la llei que el regula. Ras i curt, “que es restableixi al recurrent la integritat del seu dret de la llibertat amb l’adopció de les mesures apropiades”. El fiscal Crespo ho refusava, però caldrà veure què farà el ple del TC, més enllà de constatar la vulneració de drets. Hi inclourà una ordre al Suprem perquè els amnistiï? O perquè aixequi immediatament les ordres de detenció mentre Pablo Llarena dicta la conclusió del sumari perquè la sala penal del Suprem decideixi l’extinció de la responsabilitat penal i l’eliminació d’antecedents?

La majoria del plenari del TC, afí al PSOE i amb Conde-Pumpido al capdavant, ho haurà de calibrar i haurà de decidir fins on estarà disposat a portar l’enfrontament amb el Suprem per a fer valer l’amnistia en cas que fos necessari.