Els pactes per al senat, un altre símptoma de la degradació política espanyola

Durant dècades, a l’estat espanyol el senat ha estat una d’aquestes institucions que hom sap que existeixen de la mateixa manera que sap que existeix Guadalajara: amb una certa vaguetat respectuosa, però sense sentir cap necessitat d’anar-hi. Cada quatre anys, això sí, el ciutadà havia de pensar-hi. Al col·legi electoral, al costat de la butlleta de vot del congrés, que portava el nom dels partits i el logotip recognoscible i totes aquestes coses, hi havia la del senat, d’un color marronós i on de quatre candidats l’elector podia posar tres creus. Tres noms que, en la majoria dels casos, no havia sentit mai i que no tornaria a sentir mai.

L’elector els marcava amb la mateixa resignació amb què signes qualsevol cosa prescindible i se n’anava a dinar. Els tres elegits, i el quart, seurien en un hemicicle que ningú no veia mai a la televisió, a parlar de coses que ningú no recordava l’endemà. De tant en tant, es deia que era una cambra de segona lectura –sempre m’ha fet gràcia aquest concepte–, i també que era una cambra de representació territorial. En realitat, era un lloc de repòs, un bonic palau on les carreres polítiques s’acabaven o s’ajornaven, i on la gent s’avorria amb una certa dignitat. Ex-presidents, ex-consellers, ex-qualsevol cosa acabaven al senat i au, a anar vivint.

Però, de sobte, aquesta tardor el senat s’ha tornat important. Inesperadament. L’esquerra, l’esquerreta, ha pactat una sola butlleta de vot en quaranta-set circumscripcions, amb el PSOE al primer lloc, el Front Ampli al segon i, més avall, sigles de tota mena que s’han avingut a figurar-hi. I la dreta s’ha assegut amb l’extrema dreta i s’han repartit el territori com qui reparteix parcel·les. Al nostre país el PP renuncia a presentar-se a Girona i a Tarragona i Vox es retira de València, de Castelló, i de les Illes.

Què ha passat perquè hi haja un canvi tan cridaner? No pas que el senat s’haja tornat, de colp, més savi, més útil o més representatiu del territori. Ha passat que la degradació democràtica de l’estat espanyol es va intensificar a partir de l’envit independentista català, quan el PPPSOE va decidir que si no hi havia tancs els jutges ja servien. I que els jutges –com el geni de la llàntia– han decidit que ara que tenen poder volen manar. I, vist el panorama, els partits –uns i altres– han fet comptes.

Perquè ara resulta que el senat –aquell palau de repòs, tranquil·litat i calma– designa quatre magistrats dels dotze que té el Tribunal Constitucional i deu vocals dels vint del Consell General del Poder Judicial. I es veu que, per a això, calen tres cinquens dels vots, de manera que qui no els tinga s’haurà d’asseure amb l’altre i parlar. I ja s’ha vist clar que en això no s’entendrien. El consejo va estar caducat més de cinc anys perquè no hi havia manera que els dos grans partits espanyols s’avinguessen sobre els noms, i cadascú explicava que la culpa era de l’altre.

Segurament va ser aleshores que algú va descobrir que la manera més còmoda de resoldre una discussió consistia a no haver-la de tenir. I per això, de sobte, el senat s’ha tornat important. Si Espanya fos una democràcia normal no costaria tant que els partits reconeguessen professionals independents i els demanassen –per consens– d’ocupar els càrrecs. Però passa que PP i PSOE volen les tres cinquenes parts del senat, precisament, per no haver de pactar res més entre ells i controlar tots sols el poder fàctic del segle XXI. I per enviar-lo –cada vegada que els convinga– contra qui ells vulguen.