Maria Climent: “Als quaranta ja has pres decisions que són irreversibles”

Maria Climent (Amposta, Montsià, 1985) publica Punt de no retorn (l’Altra), la seva tercera novel·la, una història sobre les decisions que ens canvien la vida i sobre el moment en què ja no podem fer marxa enrere. La protagonista, la Júlia, té quaranta anys, una criatura de dos i una vida que, als ulls de molta gent, l’hauria de fer feliç. Però una crisi personal, els dubtes sobre la maternitat, el desig, la parella i el pas del temps la porten a qüestionar-se les decisions que ha pres i la persona en què s’ha convertit. La novel·la tracta, amb una mirada íntima i sense embuts, què passa quan allò que havíem decidit que volíem ja no ens fa sentir bé.

Ens trobem amb Climent en la primera entrevista que concedeix per a parlar del llibre, una conversa en què parlem de la crisi dels quaranta, de la maternitat i la culpa, del desig sexual i la pressió estètica sobre les dones a mesura que es fan grans. També de les decisions que prenem “perquè toca” i de què significa arribar a un punt en què ja no podem desfer el camí. Una conversa sobre tot allò que pot passar quan ens preguntem si la vida que tenim és realment la que volíem.

—El títol és Punt de no retorn. Quin és aquest “punt de no retorn”? Una separació, una infidelitat, una crisi personal, un viatge…
—És, sobretot, el clic que fas quan ja no pots tornar a ser la d’abans. Quan t’adones que no vols allò que tens o que ja no ets la que et pensaves que eres. Quan deixes de veure l’altre de la manera com l’havies vist fins ara, però ja no el pots veure d’una altra manera.

—És fruit de la crisi dels quaranta, això? Es parla molt de la dels trenta i els cinquanta, però què passa als quaranta?
—Hòstia, per mi és molt pitjor la dels quaranta que no la dels trenta. Als trenta t’agafa una mena d’abisme: “Ai, que em faig gran i això comença a anar de debò!” Però, als quaranta, normalment ja has pres decisions que són irreversibles. Ja has fet passos en fals. De manera que, si vols desfer el camí, hi haurà conseqüències importants. Als trenta probablement encara no n’has fet gaires, o cap. Potser encara no has tingut fills, potser no t’has casat, potser no t’has hipotecat… Però, als quaranta, és molt probable que hagis fet una d’aquestes tres coses, la més irreversible de les quals és tindre fills.

—Una de les coses que més es destaquen al llibre és que, a vegades, aquests passos en fals es fan una mica “perquè toca”, sense pensar-hi gaire. La primera frase del llibre, per exemple, diu: “Tinc quaranta anys i una criatura de dos. No sé com ha pogut passar.”
—A vegades creus que prens decisions conscientment o perquè és allò que toca per edat. Per exemple, una de les converses que tenen les protagonistes és que si no tenen fills ara, ja no hi seran a temps. En certa manera, prendre decisions irreversibles va d’això: de fer les coses que potser hauries pogut fer amb la persona amb qui estaves fa vint anys, però precisament com que tenies vint anys no era el moment. I ara que sí que tens edat, la persona que tens al costat és la que t’ha tocat. Si miro al meu voltant, hi veig força parelles que s’han ajuntat ja de grans per tenir parella, per tenir una vida més formal o per fer allò que s’ha de fer.

—Hi ha un moment en què la Júlia, la protagonista, té una conversa amb el grup d’amigues. Gairebé totes coincideixen en aquesta crisi dels quaranta. És una cosa que ens passa a tots?
—Hi vaig mirar d’abocar moltes de les converses que he sentit al meu voltant, siguin d’amigues o de gent de la meva edat que es troba en la tessitura de dir: “Ostres, m’estimo profundament la família, he aconseguit tot allò que volia i, no sé per què, continuo sense ser feliç.” En tots els casos, la culpa hi és sempre.

—La maternitat hi té molt a veure, en aquesta culpa.
—La maternitat és una manera molt bèstia d’anul·lar-te, perquè et lliures a una altra persona. Una de les frases de la Júlia és: “M’hi vaig abocar tant, a fer les coses bé com a mare, que em vaig convertir en una persona horrible.” Justament penso que la Júlia i la Món tenen converses molt interessants sobre la maternitat perquè, precisament per l’edat que tenen, viuen la maternitat de manera molt diferent: la Júlia encara té ganes de fer moltes coses i la Món, que té deu anys més que no la Júlia, té ganes de fer només això. Però sí, deixes de ser tu i, allò que tu vols, deixa de ser prioritari. I això costa de creure. De fet, la Júlia no s’ho creia fins que s’hi troba.

—És tota l’estona aquest doble sentiment d’amor absolut i anul·lació d’una mateixa.
—És que com es demostra un amor incondicional? És impossible, tret que sigui anul·lant-te. Però llavors a mi m’agafa el dilema de dir: “Quin exemple sóc per a la meva criatura, si sóc una persona anul·lada? Quin sentit té? Quina paradoxa és, aquesta?”

—La Júlia, un dia, decideix de presentar-se a una beca per anar a estudiar música tres mesos a Londres, i la guanya. Fins a quin punt és egoista anar-se’n i separar-se de la seva filla tres mesos? Si no se’n va, renuncia a una cosa que li fa il·lusió…
—Ella se sent molt malament per això, però potser una altra dona no s’hi sentiria. Penso que això va molt en línia amb l’educació i l’exemple que cadascú hagi tingut. Potser hi ha la pressió de dir: “Això una mare no ho fa, una mare no es pren tres mesos per a ella.” I, sobretot: “Una mare no fa mal a un fill.” Passa que, a vegades, una mare necessita una mica d’aire per a tornar i estar més a gust a casa amb la criatura.

—És un llibre on el sexe i el desig tenen molt de pes. Què us n’interessava?
—Això va ser una proposta de l’Eugènia Broggi [editora], que em va proposar de fer una novel·la de gènere, una novel·la eròtica. “Res, cent paginetes i sortim per Sant Jordi”, em va dir al novembre. Li vaig dir que ho intentaria, però que no sabia què em sortiria, perquè pràcticament no n’havia llegida, de literatura eròtica. A partir d’aquí em va sortir aquesta trama, en què vaig intentar de posar escenes de sexe. Però, és clar, no són eròtiques, perquè són molt explícites. Bé, potser alguna sí, però en general no. Em fa molta vergonya! Sobretot, em fa molta vergonya que em llegeixi la família. Si hagués pensat en les cares dels meus pares mentre escrivia, no ho hauria pogut fer. No pots pensar que et llegiran, perquè si no t’autocensures. Però, alhora, confio molt en l’Eugènia, que em deia que això, en literatura catalana, pràcticament no es fa.

—És una cosa de la qual no es parla gaire, encara menys si la protagonista és una dona de quaranta anys que té desig sexual i que, alhora, sent molta pressió estètica pel fet de fer-se gran.
—És que veus que et queda poc temps perquè “et mirin”. La Júlia parla d'”existir”, diu: “No em vull tornar a morir.” Amb l’Èrica, la seva amiga, també parla d’aquesta pressió que sent ara més que no pas a vint anys –perquè, a vint anys, la bellesa es dóna per feta. Als quaranta has de fer de tot per mantenir-te bé perquè, a la mínima que et deixes, et cau un penjoll al braç. També és veritat que quan jo tenia vint anys, gràcies a Déu, no hi havia Instagram, i ara sí. I, cada vegada que l’obres, hi veus dones de cinquanta anys o seixanta que hi han arribat perfectes. Són dones grans, però que veus que han viscut per al cos i que, com que tenen diners, s’han pogut fer tractaments. Això no ho pot fer tothom, ja sigui per conciliació, per economia, etc. Hi ha una pressió molt bèstia a partir dels quaranta, per a continuar “existint” en aquest aspecte.

—És molt interessant com, aquesta pressió, la Júlia la trasllada també al cos de la Món, la parella, que ja té la menopausa: com descriu l’envelliment del cos, com deixa de sentir-se atreta per ella…
—Jo volia parlar de la menopausa, per això vaig fer una parella lèsbica en la qual una tenia deu anys més que no l’altra, perquè així vaig poder situar la Món dins aquest període. Una de les frases que diu la Júlia és: “Ja no sé si és que no m’agrada Món tal com és ara, o si és que no vull acabar tenint el cos que té ara ella.” En el cos de la Món, la Júlia hi veu el futur. I no li agrada com la Món no fa cas de tota aquesta pressió estètica que a ella la té obsessionada. La Món està deslliurada de la mirada masculina al 100%. No l’interessa agradar als homes. Per això la Júlia tota l’estona es pregunta a qui vol agradar, per què vol que els seus pits estiguin ferms, per a agradar a qui: a ella, als homes, a la Món –que ja li agraden? Són preguntes que està bé fer-se.

—Un altre tema: la Júlia, tot i que fa anys que surt amb la Món, no acaba d’acceptar mai del tot la seva sexualitat, la seva identitat. En molts moments destaca: “No sóc lesbiana.” Per què ho volíeu plasmar, això?
—Durant la vida m’he trobat amb dones que m’han dit això: “No, jo no sóc lesbiana, però m’agrada ella.” Em semblava interessant de plasmar-ho. Sigui pel motiu que sigui, aquest perfil existeix. És una contradicció que m’encaixava molt amb el personatge que volia explicar.

—Finalment: quin ha estat, per vós, el vostre punt de no retorn, si és que n’heu tingut algun?
—No n’he tingut cap… No m’agrada parlar de la meva vida privada, però sí que és veritat que quan vaig tenir la filla vaig ser conscient que allò era una decisió irreversible. La resta, tot es pot revertir, però tenir un fill, no. No és una decisió que puguis prendre lleugerament.