Què hi ha en joc en les eleccions d’Israel i què pot canviar si Netanyahu perd el poder?

Israel votarà dimarts en les primeres eleccions generals d’ençà dels atacs d’Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i de les ofensives posteriors a Gaza, el Líban i l’Iran. Els comicis es presenten com un examen a la gestió del primer ministre, Benjamin Netanyahu, que governa d’ençà del desembre del 2022 i ha ocupat el càrrec durant gairebé dinou anys dels darrers trenta.

El principal aspirant a substituir-lo és Gadi Eisenkot, ex-cap de l’estat major de l’exèrcit israelià i dirigent del partit centrista Yashar, que encapçala bona part de les enquestes. Eisenkot, de seixanta-sis anys, va dirigir l’exèrcit entre el 2015 i el 2019 i va formar part del gabinet de guerra de Netanyahu després dels atacs del 7 d’octubre. En va sortir el juny del 2024, en desacord amb la gestió del conflicte i la manca d’una estratègia clara. La guerra també l’ha afectat personalment: hi ha perdut un fill i dos nebots.

Però una eventual victòria de l’oposició no implicaria necessàriament un gran canvi en la política exterior. Netanyahu i els seus principals rivals coincideixen en qüestions fonamentals, com ara el rebuig a la creació d’un estat palestí i la necessitat de mantenir la pressió militar sobre l’Iran. Les diferències són, principalment, en la política interior, en la gestió dels assentaments a Cisjordània i en el paper de l’extrema dreta en el govern.

Cap majoria assegurada

Les darreres enquestes mostren una pugna ajustada entre el bloc de Netanyahu i els partits de l’oposició, sense que cap dels dos tingui assegurats els 61 escons necessaris per a obtenir la majoria absoluta a la Knesset, el parlament israelià, que en té 120.

En bona part de les enquestes, Yashar, el partit d’Eisenkot, és la primera força, amb una vintena d’escons o més, per davant del Likud de Netanyahu, tot i que algunes altres enquestes inverteixen aquest ordre. La barrera electoral del 3,25%, que han de superar els partits per entrar al parlament, afegeix incertesa al repartiment final.

L’oposició és formada per partits de sensibilitats diferents. A més de Yashar, hi ha la candidatura conjunta Beyachad, encapçalada per l’ex-primer ministre Naftali Bennett i l’actual cap de l’oposició, Yair Lapid; el partit de dreta laica Yisrael Beiteinu, dirigit per Avigdor Liberman, i els Demòcrates, una formació d’esquerres encapçalada per Yair Golan.

Netanyahu, per la seva banda, aspira a reeditar l’aliança amb els partits d’extrema dreta Poder Jueu, del ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, i Sionisme Religiós, del ministre de Finances, Bezalel Smotrich, a més dels partits religiosos ultraortodoxos Xas i Judaisme Unit de la Torà. Hi ha discrepàncies evidents entre socis, així que tampoc es pot donar per feta una renovació de l’entesa.

El sistema electoral israelià és proporcional i obliga habitualment a formar governs de coalició. Per això, el resultat no determinarà automàticament qui serà el primer ministre. Les negociacions es poden allargar setmanes i, si ningú no aconsegueix de formar govern, no es descarta una repetició electoral. De fet, entre el 2019 i el 2022 es van fer cinc eleccions per les dificultats dels partits a l’hora de formar majories.

Els partits àrabs, decisius però sense aliances assegurades

Un dels elements determinants serà el resultat dels partits que representen principalment els ciutadans palestins d’Israel, que constitueixen aproximadament una cinquena part de la població. Les enquestes els atribueixen entre tretze escons i quinze i, si es confirmen aquestes previsions, podrien ser decisius per a formar una majoria parlamentària.

Hi concorren dues grans candidatures: la Llista Conjunta, una coalició de formacions laiques i d’esquerres integrada per Hadash, Ta’al i Balad; i Ra’am, la Llista Àrab Unida, de caràcter islamista. Aquesta darrera formació ja va participar en la coalició que va governar Israel entre el 2021 i el 2022, amb Bennett i Lapid.

La participació pot ser un factor decisiu, perquè tradicionalment és inferior entre els ciutadans àrabs que no pas entre els jueus. En aquestes eleccions els partits àrabs han intensificat les crides a votar per impedir la continuïtat de Netanyahu i de la ultradreta. Tot i això, l’entesa amb els partits de l’oposició no es pot donar ni de bon tros per feta.

Sobre això, Eisenkot ha fixat com a línies vermelles el reconeixement d’Israel com a estat jueu i el suport al desmantellament d’Hamàs, i ha descartat tant Ra’am com la Llista Conjunta com a socis de govern. Són especialment problemàtics els acords amb la Llista Conjunta, ja que defensa la fi de l’ocupació dels territoris palestins, la creació d’un estat palestí i la plena igualtat de drets dels ciutadans àrabs.

De fet, la participació d’aquestes formacions en els comicis ha estat objecte d’una batalla judicial. Al setembre, el Comitè Electoral Central va vetar les dues candidatures arran de les peticions, entre més, del Likud, que les acusaven de negar el caràcter jueu i democràtic d’Israel i de donar suport a la lluita armada. Tanmateix, el Tribunal Suprem israelià va anul·lar els vets el 2 d’octubre perquè considerava que no hi havia prou proves per a justificar l’exclusió electoral.

El servei militar, un obstacle per a formar govern

Una altra de les qüestions centrals de la campanya és l’exempció del servei militar dels jueus ultraortodoxos, coneguts com a haredim, que representen aproximadament el 15% de la població israeliana. Durant dècades, els homes dedicats a temps complet als estudis religiosos han pogut evitar el reclutament obligatori, una situació que ha generat un malestar creixent entre la població que ha de fer el servei militar i entre els reservistes mobilitzats durant les guerres d’aquests darrers anys.

El Tribunal Suprem va dictaminar el 2024 que no hi havia cap base legal per a mantenir aquesta exempció generalitzada. La qüestió ha originat tensions constants entre Netanyahu i els seus socis ultraortodoxos, que exigeixen una legislació que garanteixi l’exempció dels estudiants dels seminaris religiosos.

Els dos grans partits ultraortodoxos, Xas i Judaisme Unit de la Torà, podrien obtenir entre set escons i vuit cadascun, segons les enquestes, una representació que els pot convertir en actors decisius, i tots dos partits han avançat que no donarien suport a un nou executiu si no es regulava l’exempció dels estudiants religiosos.

En canvi, els principals partits de l’oposició defensen d’ampliar el reclutament dels ultraortodoxos. Eisenkot s’ha compromès a posar fi a les exempcions generalitzades, mentre que Bennett i Liberman acusen Netanyahu de traslladar als reservistes i als soldats la càrrega que haurien d’assumir els estudiants religiosos. La discrepància complica qualsevol pacte amb els partits ultraortodoxos, fins i tot si hi ha un distanciament amb Netanyahu.

Coincidències a Gaza i matisos a Cisjordània

Tot i les diferències en política interna, hi ha poques discrepàncies en la qüestió palestina. Tant Netanyahu com Eisenkot i Bennett rebutgen ara com ara la creació d’un estat palestí, i solament els Demòcrates, entre els grans partits de majoria jueva, defensa aquesta opció.

A Gaza, on dos terços del territori són controlats per l’exèrcit israelià després de l’alto-el-foc, Netanyahu manté que Israel no retirarà les tropes ni permetrà la reconstrucció de Gaza fins que Hamàs sigui completament desarmat. Eisenkot comparteix l’objectiu de desarmar Hamàs i ha promès que, si governa, l’organització deixarà de controlar Gaza en un any i mig i no descarta noves operacions militars. Bennett també condiciona qualsevol retirada al desarmament d’Hamàs.

Trobem diferències amb els assentaments de Cisjordània. El govern de Netanyahu ha impulsat una gran expansió dels assentaments israelians, il·legals segons el dret internacional, i els seus socis d’extrema dreta defensen obertament l’annexió del territori. En canvi, Eisenkot té un discurs més contingut. Defensa de desmantellar en algunes zones els enclavaments construïts sense autorització israeliana i també rebutja el projecte d’expansió a l’àrea E1, que podria dividir Cisjordània i separar-la de Jerusalem Est.

Una altra diferència és la resposta a la violència recurrent dels colons israelians contra la població palestina. Netanyahu ha minimitzat l’abast d’aquests atacs i els ha atribuïts a un grup reduït de delinqüents. En canvi, Eisenkot defensa una actuació policíaca més contundent, i Bennett ha arribat a qualificar alguns atacs de terrorisme.

Per tant, una victòria de l’oposició podria frenar alguns projectes d’expansió dels assentaments i comportar una resposta més contundent a la violència dels colons. Tanmateix, les diferències són més d’intensitat que no pas de fons, perquè els principals candidats no defensen un canvi substancial en la política israeliana a Cisjordània ni el reconeixement d’un estat palestí.

Continuïtat estratègica amb l’Iran

Tampoc no hi ha gaires diferències de fons respecte de l’Iran. Netanyahu ha defensat obertament un canvi de règim a l’Iran, més enllà de l’objectiu de frenar-ne el programa nuclear, i l’oposició manté posicions igualment dures, tot i que amb matisos. Bennett també defensa de treballar per la caiguda del règim iranià i ha proposat de respondre directament contra l’Iran als atacs de l’Hesbol·là des del Líban. Eisenkot insisteix en la necessitat d’impedir que Teheran disposi d’armes nuclears, sotmetre el seu programa a una supervisió estricta i tallar-ne el finançament a l’Hesbol·là.

Una alternança de govern, doncs, no comportaria necessàriament un canvi de rumb estratègic. Les diferències podrien manifestar-se sobretot en la intensitat de les operacions militars i en l’espai reservat a la diplomàcia. També hi podria haver matisos en la presència militar al Líban i a Síria: Eisenkot ha defensat que les zones de seguretat ocupades han de servir per a obtenir avantatges polítics i militars, però no per a mantenir-hi tropes indefinidament.

Un altre possible canvi seria en les relacions diplomàtiques. Netanyahu ha convertit la seva proximitat amb el president nord-americà, Donald Trump, en un dels arguments de campanya. Eisenkot també considera essencial l’aliança amb Washington, però defensa una política exterior menys condicionada pels socis d’extrema dreta i una recuperació de les relacions amb els aliats occidentals. Una alternança en podria modificar l’estil, però no hi hauria un canvi estratègic.

Les causes judicials pendents de Netanyahu

Les eleccions també es fan amb Netanyahu encausat per corrupció a Israel i amb una ordre de detenció internacional. El primer ministre, que sosté que és víctima d’una persecució política, afronta tres causes judicials per corrupció, conegudes com els casos 1000, 2000 i 4000. En conjunt, és acusat de frau i abús de confiança, i en el cas més greu també de suborn.

El cas 1000 investiga si Netanyahu i la seva família van rebre regals de luxe de grans empresaris, com ara cigars i xampany, en canvi de favors polítics. El cas 2000 se centra en unes converses amb l’editor del diari Yedioth Ahronoth, Arnon Mozes, sobre un possible tracte favorable al primer ministre a canvi de mesures que perjudiquessin un mitjà competidor. El cas 4000, el més greu, investiga si Netanyahu va afavorir els interessos reguladors de l’empresa de telecomunicacions Bezeq en canvi d’una cobertura informativa favorable al portal Walla, controlat aleshores pel principal accionista de la companyia. El procés continua i aquesta mateixa setmana ha declarat davant el tribunal l’ex-fiscal general Avichai Mandelblit, que va autoritzar les investigacions i les acusacions contra el primer ministre.

A banda, el TPI va dictar el 2024 una ordre de detenció contra Netanyahu per presumptes crims de guerra i crims contra la humanitat comesos a Gaza, entre els quals l’ús de la fam com a mètode de guerra i la persecució de la població civil. Israel rebutja la jurisdicció del tribunal i Netanyahu nega les acusacions.

La responsabilitat política pels atacs del 7 d’octubre és una altra de les grans qüestions de la campanya. L’oposició, i també familiars de les víctimes i dels ostatges, reclama una comissió independent que investigui les fallades polítiques i militars que van permetre l’ofensiva d’Hamàs, mentre que el govern de Netanyahu defensa una investigació amb un control més gran de l’executiu. El govern també manté la voluntat de reformar el sistema judicial, una iniciativa que ja havia provocat grans mobilitzacions abans dels atacs.

Així, si bé les eleccions no sembla que hagin d’implicar un canvi profund en les grans qüestions que marquen l’agenda internacional, sí que tindrà un fort impacte en la gestió interna, les relacions amb els partits religiosos, el paper de l’extrema dreta i la independència de les institucions judicials. La gran incògnita no és tan sols si Netanyahu perd el poder, sinó quin govern serà possible sense ell i fins a quin punt pot canviar el rumb d’Israel.