Antonio Elviro Berdeguer, el pare de l’extremadurisme polític i social

Cementiri municipal de Salorino
Salorino, Càceres, Extremadura
Mapa a Google

Enguany, la commemoració institucional de la Diada ha anat lligada a la decisió polèmica del president de la Generalitat, Salvador Illa, de celebrar-la els dies 16 i 17 de setembre a Extremadura. Ho va anunciar en una piulada a la xarxa X el 30 d’agost, amb l’argument de “reconèixer la contribució de milers d’extremaduresos a Catalunya i de molts catalans d’origen extremadurès”. És ben significatiu que, en aquest reconeixement, s’oblidés de l’altre vessant de la relació entre Catalunya i Extremadura: el dels catalans que van contribuir al desenvolupament econòmic i social de les terres extremadureses.

En el terreny econòmic, només caldria a Illa de consultar el llibre Els catalans a Espanya, 1760-1914, publicat el 1996 per la Universitat de Barcelona i la mateixa Generalitat de Catalunya que presideix. En un dels articles, el professor de la Universitat d’Extremadura Miguel Ángel Melón Jiménez feia recompte d’una “diàspora particular” de comerciants catalans a la zona de Càceres, a partir de mitjan segle XVIII, amb famílies com per exemple els Busquet i els Calaf de Copons (Anoia). I poques pàgines després, un col·lega de la mateixa universitat, Fernando Sánchez Marroyo, subratllava la importància dels catalans en l’edat d’or del negoci del suro, un dels motors econòmics d’Extremadura.

I en el terreny social i polític, el president en tindria prou de reivindicar, si més no per la banda materna, la figura d’Antonio Elviro Berdeguer (1892-1936), el “fustigador de terratinents i cacics”, fill d’un metge del poble de Salorino, a la comarca de Valencia de Alcántara, i d’Elvira Berdeguer, filla al seu torn d’un mestre d’escola d’origen català que fou destinat a mitjan segle XIX a aquesta localitat a l’oest d’Extremadura, no gaire lluny de la frontera amb Portugal. Elviro Berdeguer, nascut el 13 de juny de 1892, va seguir els passos del pare i va estudiar medicina lluny de casa, a Salamanca i Valladolid, on es va llicenciar el 1917. Professionalment fou metge rural, doncs, però la marca la va deixar sobretot als moviments socials que es van desenvolupar a Extremadura el primer terç del segle XX: el regionalisme, a la dècada del 1920; i el socialisme, a la següent.

El mateix 1917, a vint-i-cinc anys, ja va començar a bastir un programa regionalista per a Extremadura que, entre més reivindicacions, proposava una reforma agrària profunda que obligués els grans terratinents a explotar les seves extenses finques: no en va, al seu poble, Salorino, el 90% de les terres del terme municipal eren en mans de quatre famílies, dues de les quals madrilenyes. A més de criticar l’absentisme dels cacics, també lluitava contra l’absentisme escolar, en un territori amb índexs alts d’analfabetisme. I, en relació amb tot això, acabava denunciant “la secular indolència i apatia” que mostraven els poders constituïts –de les diputacions regionals al govern estatal– respecte de la seva terra, deixada de la mà de Déu. 

Elviro Berdeguer, al capdavant d’un grup de seguidors joves com ell provinents majoritàriament de famílies acomodades com la seva, tenia ben clara la necessitat de disposar de mitjans de comunicació per a fer de caixa de ressonància de la “Nova Extremadura” que pregonava i per això, entre el 1917 i 1920, va ser un dels principals promotors dels setmanaris Regionalismo i Extremadura i del diari La Región, com també del manifest imprès “Extremadura per als extremaduresos”, en favor de les classes populars i mitjanes locals i en contra de la gran oligarquia que, generalment de Madrid estant, acaparava les terres i obligava la gent a l’emigració.

L’esforç per a mirar de trencar el sistema caciquil imperant el va empènyer a encapçalar una candidatura a les corts espanyoles el 1918 pel districte d’Alcántara, amb la intenció d’atacar les injustícies i la tradicional alternança de poder entre els partits dinàstics espanyols, el liberal i el conservador. Durant la campanya, no cal dir-ho, fou objecte de tota mena d’atacs i calúmnies personals, en especial pel suport explícit que va rebre de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, partidària d’una certa regeneració a l’estat. L’experiència –amb evidències de tupinada, coaccions i compra de vots– va acabar malament: Elviro Berdeguer fou derrotat pel candidat conservador Antonio Garay Vitórica, un dels principals terratinents d’Extremadura i amb gran influència de la burgesia financera i industrial de Madrid, on residia.

Centrat en el vessant científic i mèdic durant la dictadura de Primo de Rivera, el perfil polític no va tornar a aflorar fins a l’adveniment de la República, en què ja es va moure plenament en l’òrbita del socialisme: fou membre de la UGT i president de la Casa del Poble de Salorino, va col·laborar amb els diaris El Socialista i Unión y Trabajo i va participar en la reorganització de la Federació de Treballadors de la Terra de la província de Càceres, al darrere de la revolta camperola del març del 1936 a Extremadura. És per això que, amb el triomf del cop d’estat de Franco pocs mesos després, fou detingut ben aviat pels elements falangistes del poble. De resultes d’un consell de guerra sense garanties mínimes, fou condemnat a la pena de mort per “rebel·lió militar” i afusellat al cementiri municipal de Càceres el 7 de desembre de 1936, al costat de més representants democràtics de Salorino: el batlle, el secretari de l’ajuntament i el president de la Casa del Poble.

I una mica més: El catedràtic Fernando Sánchez Marroyo, autor de la biografia més completa d’Antonio Elviro Berdeguer, denunciava que les bales disparades ara fa noranta anys no sols es van endur “un home d’esquerres”, sinó també el seu record: “Va caure en un oblit sistemàtic, fins al punt que es va convertir durant dècades en un desconegut i un proscrit, el nom del qual calia no recordar.” De fet, la figura no fou recuperada fins a la publicació de la Gran Enciclopedia Extremeña, a partir del 1989, i tot just aquests últims anys han començat a sortir entitats i formacions que reivindiquen el llegat del “pare de l’extremadurisme”, com és el cas d’Extremeñería i Nuevo Extremeñismo.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat