Aquesta merda tan grossa que és la política

Hi ha gent que diu que no li interessa la política. Ho diu en una terrassa de bar, tot queixant-se del preu del lloguer, de l’escola dels fills i de com està el barri. L’escena és còmica: assegura que no li interessa i va enumerant, un a un, els temes que la política decideix, i a sobre té raó en tot allò que diu. Ens han fet empassar aquesta idea que la política és avorrida perquè és còmoda. Si la política són els partits, els parlaments i les eleccions, pots mirar cap a una altra banda i continuar creient que ets neutral. Però la definició no és innocent. La forma més eficaç de poder no és la que s’imposa, sinó la que aconsegueix de semblar natural: quan una manera d’organitzar el món es deixa de percebre com una decisió i es passa a percebre com el clima, ja no cal defensar-la. Ningú discuteix la pluja.

La política, de fet, és una cosa més desagradable i més interessant: és la manera com decidim viure junts, qui té poder, qui posa les regles i qui acaba pagant-les. Som animals polítics, no pas perquè ens agradin els partits, sinó perquè no sabem viure fora d’una comunitat que discuteix com vol viure. I això no passa només dins un edifici institucional: passa al carrer, a l’escola, al bar, al camp de futbol i al menjador de casa. Allò personal també és polític perquè moltes coses que semblen íntimes estan marcades per relacions de poder i per normes que no hem escollit. Per això, fer política és molt més que no ens pensem. És participar en una colla castellera, crear una xarxa de veïns o decidir que un grup de persones es trobarà cada setmana per jugar a rol només en català, com fan els d’Enrolats. Fer cultura és política perquè la cultura decideix què recordem, què celebrem, què considerem nostre i quina petjada volem deixar al món. Fer comunitat és la manera més profunda de fer política, perquè abans de transformar res necessites gent disposada a fer-ho amb tu. Una societat amb teixit aguanta millor les crisis i aconsegueix més coses de les institucions. Ho vaig veure a Bèlgica, on la majoria de persones estan sindicades gràcies al sistema de Gant. La confiança no s’improvisa només per al dia que fa falta.

I qui diu que passa de la política només diu que no vol assumir que les seves decisions tenen conseqüències. No existeix aquest lloc des d’on observar el món sense formar-ne part: no decidir també és decidir, amb l’única diferència que els efectes els determina algú altre. Tampoc cal cometre l’error contrari i pensar que tota política que paga la pena ha d’acabar dins una institució. Un moviment apareix al carrer, organitza gent, incomoda i genera una energia que les institucions no saben fabricar.

El món va de pressa i ja no es porten les receptes que es cuinen a foc lent. Volem dopamina fàcil. Algú que ens digui quan serem independents. És per això que ens hem obsessionat a comptar: quanta gent hi havia, quants vots, quants seguidors, quants likes. Hem convertit la política en nombres perquè ens donen una sensació falsa d’objectivitat. Del Primer d’Octubre no ens va impressionar pas la xifra: ens va impressionar el desbordament democràtic que va ser, la combinació de legitimitat, cohesió i compromís sostingut. No quanta gent apareix un dia, sinó quanta gent està disposada a tornar-hi i a pagar-ne el preu. Una manifestació multitudinària pot acabar en una fotografia; una de petita i tossuda pot tombar una decisió. Potser és aquí on l’independentisme ha tingut el problema més gros. No ha desaparegut la gent ni el sentiment, ningú deixa de ser independentista: ha passat que s’ha afeblit la capacitat de convertir-lo en una expectativa concreta. La gent es mobilitza quan creu que allò que fa pot canviar coses. Quan aquesta creença s’esfondra, la convicció es manté intacta, però la disposició a actuar desapareix. No falta el perquè, falta el com. Què fem ara? No d’aquí a vint anys: ara. Quin conflicte volem obrir i què estem disposats a pagar. Sense això, tot plegat es converteix en nostàlgia i en una discussió eterna sobre qui segueix el bon camí.

Per això, tot és política. No perquè hàgim de convertir la vida en un míting permanent, sinó perquè no vivim sols. Compartim carrers, llengües, escoles, bars, places, memòria i conflictes, i cada vegada que decidim com ens hi relacionem ens posicionem. Pots militar o no, fer castells, ball de bot o obrir un club de lectura en un barri que no en tenia cap, i tant se val que la resta pensi que ets un freaky o una tieta amb poca feina. Però que no t’enganyin: construeixes alguna cosa. La política no és només decidir qui mana: és decidir quin país consideres prou digne per a començar-lo a construir sabent que potser no el veuràs acabat. Tria bé on poses l’energia. Hi ha moltes causes i moltes lluites dignes al món, però ja saps que la nostra només ens té a nosaltres.