Illa, Táboas, Macias, Nadal: la banda dels quatre per a perpetuar RENFE

Que l’any 2026 –amb la crisi de l’accident de Gelida– se’ns presenti el contracte de la Generalitat de Catalunya amb RENFE fins el 2028, sense perjudici de pròrroga, és una vergonya. Que comprin el relat alguns mitjans, vergonya i mitja. Però, en realitat, les vergonyes de poc ens serveixen, perquè som a l’era dels desvergonyits i val més deixar els qualificatius i les emocions per anar al gra.

La part important de tot això, com ha denunciat reiteradament la campanya “Fora RENFE” –impulsada per Alhora–, és que tant la creació de l’empresa mixta Rodalies de Catalunya com aquest contracte programa són una maniobra jurídica dissenyada pel govern Illa, d’acord amb el govern espanyol, per a perpetuar el servei de RENFE a Catalunya i esquivar la normativa europea de liberalització del mercat europeu de rodalia, que serà vigent el 2028. Aquesta norma, de fet, prohibeix de fer nous contractes, d’ençà de l’any 2023, i per això caldrà veure la legalitat d’aquest. És cert que l’han concebut precisament perquè es pugui acollir a les excepcions que regula aquesta llei europea, posant com a objectiu del contracte “formalització de la relació vigent”, cosa que no feia cap falta.

El fet és que el govern, també socialista, de Montilla, que va promoure el traspàs fallit del 2010, va deixar la porta oberta perquè es pogués canviar d’operador de RENFE. Durant aquests anys tots els governs havien batallat per aconseguir el traspàs integral. Tots s’havien negat a lligar-se a RENFE de manera contractual, malgrat les pressions acèrrimes que havien rebut. El punt culminant de pressió va ser el 2018, quan precisament RENFE, en la perspectiva de liberalització de la rodalia europea, va collar al màxim el conseller Damià Calvet. RENFE, dirigida en aquell moment per Isaías Táboas –que recordem que va haver de dimitir per l’afer de la compra de trens que no passaven pels túnels, i recordem també que ara és a la Generalitat, al capdavant d’Infraestructures.cat–, va signar acords amb tots els governs autonòmics de l’estat espanyol per a deu anys, és a dir, del 2018 al 2028, amb una pròrroga possible fins a l’any 2033 per a esquivar d’entrada aquest problema. El somni de Táboas era culminar aquest pla amb la signatura de Catalunya. No va poder ser. Calvet s’hi va negar. I després d’aquesta negativa es va engegar un procés, impulsat també pel conseller Puigneró, per a anar deixant el llast de RENFE i passar-ne alguns serveis a Ferrocarrils de la Generalitat.

Tot allò que no va aconseguir Táboas –recordeu també que era aquell president RENFE que deia que la companyia era puntual i que això dels retards era una percepció– ho ha aconseguit a l’últim minut Salvador Illa i els seus peons.

Si ho heu anat seguint, us deveu preguntar què se n’ha fet, de la rebregada –tot i ser nova– empresa mixta de Rodalies de Catalunya SME. S.A. Al gener d’enguany es va constituir amb la finalitat que pogués servir a tota aquesta estratègia de perpetuar RENFE. Es va constituir perquè la llei europea permet que els governs “regionals” puguin operar després de la liberalització. Aquesta era la raó, però ara resulta que són tan poc eficients que no poden fiar-ho tot a aquesta empresa perquè encara no és operativa i sembla que no ho serà durant força mesos. I per això han preferit deixar-ho ben lligat, com als vells temps. Ho han fet abans de les eleccions, així com qui no fa res més que millorar el servei.

Per fer tot això hi ha hagut peons necessaris, principalment Pere Macias; amb menor mesura, però també Déu n’hi do, Manel Nadal. Han estat els facilitadors d’aquesta martingala. Pere Macias és l’home fantàstic que ha estat capaç de ser coordinador de l’execució del pla de Rodalia a Catalunya, pagat pel govern espanyol, i al cap d’un temps canviar de careta i ser comissionat del govern per al traspàs de Rodalia pagat per la Generalitat. Com si en aquesta història el govern espanyol i el govern català tinguessin els mateixos interessos. Ben mirat, quan el govern de la Generalitat deixa els interessos de Catalunya i es posa al servei de l’espanyol, sí que coincideixen, com passa en aquest cas. Potser ara que Pere Macias ha aconseguit el seu objectiu de perpetuar RENFE a Catalunya, a part de cobrar durant vuit anys un sou important fent d’home bo a banda i banda, hauria de presentar la dimissió. Les cartes ja s’han destapat totes.

Que ho vulguin perpetuar i facin tantes maniobres no vol dir que se’n surtin. D’entrada, caldrà qüestionar la legalitat d’aquest contracte, però cal tenir present l’objectiu de revocar tot això i perdre de vista RENFE per sempre més. Tenim uns Ferrocarrils de la Generalitat que són un model al món. Temps enrere, Táboas ja va gastar saliva predicant que no eren comparables amb RENFE. I tant que no són comparables, no ho són en res, però en el sentit contrari. Que sigui una empresa més petita no vol dir que no en sigui capaç; que ens donin els diners que ens pertoquen i RENFE desaparegui de la nostra vida. Ricard Font, quan era al capdavant dels Ferrocarrils, ja va presentar un pla en què demostrava que era possible. Un pla que algun dia s’ha de recuperar.

La informació no seria completa si no recordem –uf, quanta memòria gastarem llegint aquesta història– que tot aquest galimaties no és sinó un parany que va començar pel pacte d’Esquerra amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, l’any 2023. La contrapartida era el traspàs íntegre, que havia d’estar fet al final de la legislatura del president espanyol. Són tan grans els gripaus que s’han hagut d’empassar i que l’hemeroteca pot testimoniar –i que han paït amb un somriure a la cara–, que no sé mai si són babaus o ho fan veure. I si encara us queda memòria penseu en allò que l’empresa mixta la Generalitat havia de ser l’accionista majoritari.

PS. A final de novembre publicaré a VilaWeb Llibres La trampa de RENFE, en què aprofundeixo en aquesta història.