Nou anys després del 17-A, els atemptats gihadistes han caigut a Europa al nivell més baix del segle

El 13 de novembre de 2015, París es va convertir en un tràgic i inesperat escenari bèl·lic. Cent trenta morts. Més de tres-cents ferits. Atemptats coordinats i gairebé simultanis en vuit llocs diferents de la ciutat: bombes al costat de l’Estadi de França mentre s’hi jugava un partit, ràfegues de trets amb armes automàtiques contra bars i restaurants del centre a càrrec d’atacants amb uniformes paramilitars i l’assalt i la matança terrible al teatre Bataclan mentre s’hi feia un concert del grup californià Eagles of Death Metal.

Aquell atemptat va marcar el punt màxim d’una onada de violència gihadista que va deixar Europa en estat de xoc durant tres anys consecutius. Però avui, nou anys després dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, la situació ha canviat de manera clara.

Les xifres són indiscutibles: d’una mitjana de més de cent morts anuals entre 2015 i 2017, Europa ha arribat a 2026 amb una xifra sostinguda en el temps de menys de deu morts anuals per terrorisme gihadista. La trajectòria pot semblar una victòria sense precedents en la seguretat europea –que ho és. Però les dades fredes amaguen també una realitat més complexa.

Si els grans atemptats d’al-Qaida (Nova York 2001, Madrid 2004, Londres 2005) es revestien ideològicament de lluita global contra l’imperialisme occidental, i els de l’anomenat Estat Islàmic trobaven l’excusa en l’edificació d’un califat en terres musulmanes, els atemptats que veiem el 2025 i el 2026 representen el que es pot caracteritzar com una tercera evolució del gihadisme europeu: la simbiosi, en aquest cas, entre crim vulgar i terrorisme.

Ja no és una lluita per una causa; és un servei, una tàctica, una economia. I aquesta transformació, malgrat que ens allunya dels escenaris d’atemptats massius, és potser més insidiosa que les anteriors perquè les policies no saben ben bé ni com identificar-la.

Nou anys després dels atemptats que van commoure Catalunya en el punt màxim del procés d’independència es pot constatar que el gihadisme a Europa ha caigut en picat.

Però Europa no ha de confiar-se. La tendència a confondre-ho tot i a no fer cap distinció no solament entre els diferents gihadismes, sinó ni tan sols entre els musulmans contraris al terrorisme i la resta –una tendència estimulada pel creixement exponencial d’un racisme cec i infantilitzant– no ajuda a fer-se una idea exacta del que passa. I el que és pitjor, pot fins i tot dificultar una resposta que avui més que mai necessita matisos, atenció al detall i filar prim.

Les dades: una onada que decreix
La revista Foreign Affairs –molt ben connectada amb els grans centres de poder occidentals– va publicar el desembre del 2018 un article en el qual anunciava que Europa era “al final d’una onada de violència gihadista”. Les xifres que esmentava l’article eren esgarrifoses: 150 morts en atacs gihadistes l’any 2015, 135 l’any 2016 i 62 l’any 2017. En solament tres anys –entre 2015 i 2017– s’havien comès a Europa 46 atemptats inspirats per la ideologia gihadista, que havien causat 347 morts i més de dos mil ferits.

Però el cas és que allò que Foreign Affairs intuïa en l’article de desembre del 2018 es va confirmar: aquell any mateix va acabar amb 13 morts en 24 atemptats gihadistes a la Unió Europea. Alguna cosa havia passat. I la tendència es va consolidar els anys següents: [Parlament Europeu, Terrorism in the EU: attacks, deaths and arrests; Europol, TE-SAT 2025]

Entre 2019 i 2021, segons les dades desglossades per l’Europol en els informes TE-SAT anuals, el total de morts causats per atemptats gihadistes a Europa va continuar descendint, tot i que amb fluctuacions que van incloure períodes de menor activitat operativa (en part a causa del tancament de fronteres durant la covid-19). Entre 2023 i 2026, la mitjana s’ha estabilitzat en xifres de menys de deu morts anuals.

En resum: entre el 2015 i el 2017 van morir més de cent persones en atemptats gihadistes; en canvi, entre el 2023 i el 2026 la mitjana ha baixat fins als cinc o sis morts anuals. Una disminució molt més que considerable.

Què ha canviat?

1. El col·lapse territorial de l’anomenat Estat Islàmic ha estat determinant

Cal recordar que el 2015 –quan l’ISIS, l’anomenat Estat Islàmic, era al seu pic de poder territorial a Síria i l’Irac— el reclutament d’europeus que hi anaven a lluitar era molt gran.

Segons les estimacions consolidades dels think tanks especialitzats (ICSR, Soufan Group), el total acumulat de combatents europeus que van travessar a Síria i Irac durant tot el conflicte va ser aproximadament de cinc mil a sis mil persones. En el pic de reclutament entre 2014 i 2015, els fluxos europeus es mesuraven en centenars mensuals; en canvi, el flux global de totes les nacionalitats sí que es va estimar entre mil i dues mil persones mensuals. [ICSR, Foreign Fighters: An Updated Assessment, gener 2015; Soufan Group, 2015]

Però l’octubre del 2017, aquest flux –que alguns qualificaven de pelegrinatge– va caure a gairebé zero. L’ISIS havia perdut la immensa majoria dels seus territoris i sense el califat, sense la promesa d’un govern religiós, però també sense el poder militar i econòmic efectiu i la capacitació tècnica que això representava, el reclutament va col·lapsar.

Tots els experts policials europeus coincideixen a considerar que aquest va ser el primer graó de la caiguda.

2. La coordinació de les autoritats europees

El segon factor té a veure amb la reacció dels mateixos europeus. A les autoritats de la majoria dels països europeus els va costar molt d’entendre que el problema tenia una dimensió continental. Que no es podia combatre amb eficàcia aquests grups des d’una perspectiva que no fos l’europea completa, no la de cada estat. Això va portar finalment a decisions molt notables que van millorar l’eficàcia en la lluita contra el gihadisme.

El gener del 2016, l’Europol va crear el Centre Europeu de Lluita Antiterrorista (ECTC) que, per primera vegada, permetia a les diferents policies nacionals i estatals de compartir intel·ligència en temps real. I el 2018 es va reforçar el Sistema Schengen d’Informació (SIS) per detectar individus sospitosos cada vegada que travessen les fronteres comunes europees. Els governs europeus, per tant, van saber superar obstacles tradicionals per a compartir intel·ligència operacional i fer-ho de manera ràpida.

Una xifra valuosa al respecte és l’augment d’atemptats fallits. Segons les dades del TE-SAT 2025, el 2024 es van desarticular o frustrar 19 atemptats gihadistes dels 24 preparats per a ser executats a Europa. Allò que es coneixia tècnicament com el cicle de la sorpresa sembla, doncs, que ha canviat per a bé.

3. El control dels retornats de Síria

Un altre factor important ha estat el control dels voluntaris retornats de Síria. Un dels pitjors escenaris per a les policies europees el 2015 era la perspectiva de cinc mil a sis mil europeus retornant de Síria i l’Irac potencialment radicalitzats ideològicament i experimentats en combat. Arran del col·lapse de l’anomenat Estat Islàmic, això va passar, però Europa va reaccionar d’una manera que no és gens evident en les notícies del dia a dia, però que marca una diferència clau.

L’any 2017, aproximadament 5.600 d’aquests europeus ja havien retornat. Però, a diferència del que passava abans, la gran majoria van ser arrestats, jutjats i han estat estretament monitorats en la seua vida privada d’ençà d’aleshores. Això és el que explica que els arrests per gihadisme mantinguessen xifres tan altes mentre els atemptats anaven decreixent: 705 detencions el 2017, 511 el 2018, 436 el 2019. Europa –abusos policíacs a banda, que també n’hi ha– simplement va canviar de tàctica: en lloc de deixar que s’establissen xarxes coordinades entre antics combatents, els van anar capturant, segons l’argot policíac, ‘en trànsit’; abans que ho poguessen fer.

En aquest cas hi ha un tema que va jugar també un paper tan determinant com inesperat: la covid-19. El tancament de les fronteres causat per l’epidèmia va durar dos anys, amb fases intermitents –entre el març del 2020 i el març del 2022– i va interrompre el reclutament presencial i la possibilitat de viatjar cap als països en guerra. És cert que això en part es va compensar amb un creixent reclutament en línia, però aquest mai no ha arribat als nivells anteriors i és més fàcil de detectar amb tàctiques d’espionatge electrònic.

4. El canvi de tàctiques dels gihadistes ha reduït l’impacte

Entre el 2015 i el 2017, els atemptats eren fets per grups coordinats amb rifles automàtics, explosius i plans complexos. Avui, en canvi, els atemptats gihadistes europeus són majoritàriament obra dels anomenats llops solitaris, individus que actuen sols i que ataquen amb ganivets, furgonetes o, com a molt, armes de mà. La diferència és molt important: un atacant solitari amb un ganivet pot matar dues o tres persones; en canvi, un grup coordinat amb rifles automàtics en pot matar un centenar.

Això no significa que els atacs actuals no tinguen importància. De cap manera. Però vol dir –i això sí que és important– que les capacitats operacionals de les xarxes gihadistes s’han deteriorat molt. I que no poden planificar atemptats sofisticats en aquestes condicions.

5. El paper de control de les comunitats musulmanes

Les comunitats musulmanes europees també han adoptat els darrers anys posicions molt clares contra el gihadisme i han desenvolupat capacitats de prevenció interna molt més fortes. Segons les fonts operatives de l’Europol, la gran majoria dels arrests per gihadisme a Europa en els darrers anys provenen de denúncies comunitàries procedents de familiars o entorns pròxims, no pas de vigilància estatal.

Una qüestió especialment important, en vista del canvi de model en curs, és que això és especialment veritat per als casos de llops solitaris que es radicalitzen en línia: els amics i la família són sovint els primers a notar els canvis i això és d’una gran ajuda per a les policies.

Els perills que romanen: per què Europa no hauria de confiar-se?

Foreign Affairs va acabar l’article del 2018 amb un avís: “El risc del terrorisme continua sent alt.” Avui, en 2026, aquesta advertència continua sent important, però per raons que l’article del 2018 no podia anticipar.

1. El nexe crim-gihadisme: el gangster gihadi
Entre 2015 i 2026, les policies europees han descobert una cosa pertorbadora que els té especialment preocupats: els grups gihadistes i els gangs criminals han començat a compartir les mateixes xarxes.

L’estudi més citable al respecte és la investigació de Rajan Basra i Peter Neumann sobre la connexió crim-terrorisme, que va descobrir que aproximadament el 50-65% dels gihadistes europeus estudiats tenien antecedents penals previs a la seua radicalització. Això significa que milers de gihadistes europeus provenien d’estrats de petits criminals que van trobar en el gihadisme una narrativa que legitimava el que ja feien.

Els exemples en aquest sentit eren ja notables abans del 2020. Abdelhamid Abaaoud (dirigent dels atemptats de París, novembre del 2015), Amedy Coulibaly (atac al supermercat kosher Hyper Cacher, gener del 2015, coincidint amb l’atemptat contra Charlie Hebdo), Mohamed Lahouaiej Bouhlel (Niça, juliol del 2016) i Anis Amri (Berlín, desembre del 2016) –tots tenien històries de criminalitat en comú.

El 2025, però, aquestes connexions van prendre una nova forma preocupant, quan un home vinculat a una banda criminal danesa va ser acusat formalment de conspirar per facilitar drons per a Hamàs amb l’objectiu de preparar operacions a Europa. Els governs europeus van confirmar que era membre d’una xarxa que integrava crim organitzat, finançament terrorista i logística coordinada en una sola estructura. [CTC Sentinel, West Point]

Aquest cas i més de menor importància que s’han anat repetint com una tendència els darrers mesos porten a pensar que la frontera entre crim organitzat i gihadisme s’ha difuminat, amb la preocupació que aquesta possibilitat presenta.

2. La radicalització de menors

Un altre fenomen que està causant alarma en els entorns policíacs és la radicalització de gent cada vegada més jove. Segons dades del Global Terrorism Index 2026 (Institute for Economics and Peace), entre 2021 i 2025, el total de menors implicats en investigacions relacionades amb el gihadisme es va triplicar. El 2025, el 42% de les investigacions sobre gihadisme a Europa involucraven joves menors d’edat, una xifra que representa un avanç dràstic respecte dels anys anteriors.

Això no és un detall estadístic més. Significa que la radicalització per mitjà de la xarxa ha comprimit els temps de manera vertiginosa. De tal manera que anteriorment era comú passar mesos o anys per les diferents etapes de radicalització. Ara, però, poden passar en setmanes.

Un exemple concret d’enguany: Abdul Ballout. Aquest home germano-libanès de vint-i-un anys va conduir una furgoneta a la desfilada del Berlin Pride el juliol del 2026, matant una dona i ferint gairebé trenta persones. Les autoritats alemanyes l’havien alliberat malgrat una condemna recent relacionada amb suport a l’anomenat Estat Islàmic perquè consideraven que el seu nivell de coneixement de les tesis gihadistes era molt escàs. Els informes policíacs de seguiment suggereixen que es va radicalitzar en poques setmanes o mesos, demostrant la velocitat de conversió dels nous models de reclutament en línia.

3. El conflicte Palestina-Israel com a accelerador

D’ençà d’octubre del 2023, quan va esclatar el conflicte de Gaza pels atacs de Hamàs a Israel i la posterior invasió de Gaza, Europa ha experimentat una gran onada de crítiques contra el govern d’Israel i, en alguns sectors, d’antisemitisme, que ha servit –fins i tot de manera involuntària– per a reactivar les narratives gihadistes entre els col·lectius més radicalitzats de la comunitat musulmana.

Així, el 2026, de fet, alguns dels incidents més importants vinculats al gihadisme han tingut una connexió antisemita antiisraeliana clara. El Regne Unit va elevar la seua amenaça de terrorisme a “severa” després d’un atemptat antisemita a Londres en el qual un ciutadà d’origen somali va atacar unes quantes persones.

4. Els drons i la tecnologia

Una darrera preocupació que ha emergit entre 2024 i 2026 és la tecnologia. Els gihadistes estan buscant nous mitjans en vista que els tradicionals (bombes, armes llargues) estan molt vigilats, i també per l’èxit que nous aparells i usos tenen en guerres com la d’Ucraïna.

Els drons modificats per a dur explosius, el recurs tecnològic de codi obert per a construir artefactes, i la connexió crim-terrorisme constitueix una preocupació fonamental per a les policies, en la mesura que els grups criminals –que saben com obtenir tecnologia il·legal i on– puguen proveir cèl·lules gihadistes amb aquests mitjans.

En conclusió, és evident que Europa ha guanyat una batalla significativa contra el terrorisme gihadista coordinat. Les dades són innegables. Passar de cent cinquanta morts el 2015 a mitjanes de menys de deu el 2023-2026 no és pas un accident ni cap casualitat. Ha estat resultat de la decisió política, la inversió en seguretat, el fet de compartir intel·ligència transfronterera, i una millora en el lideratge a escala de la Unió Europea.

Tanmateix, aquesta disminució de la capacitat gihadista no pot amagar fets inquietants com la relació emergent entre el crim organitzat i el gihadisme, el creixement dràstic de la radicalització entre menors, l’acceleració de la radicalització en línia i les possibilitats que s’obren amb les noves tecnologies.