Amunt l’autoestima lingüística

Jordi Badia, cap d’estil d’aquesta casa, acaba de publicar El català, precís i clar, un llibre –el tercer que escriu– que és un autèntic regal per a tots els catalanoparlants. Ell diu que desitja que tal vegada esdevingui una eina, i té tota la raó, però personalment trobo que fem curt si el considerem només un utensili per a pràctica de la nostra llengua. Havent-lo llegit puc afirmar que, com a escriptora, me’l prenc com una gran eina, efectivament, que em permetrà d’eixamplar, de polir, de millorar i d’elevar l’escriptura, la parla i el coneixement de la nostra llengua. I, precisament per tots aquests motius, el llibre es converteix per a mi en un regal, perquè valoro la generositat, el rigor i la passió que Badia ha abocat en aquestes més de tres-centes pàgines. A El català, precís i clar, el filòleg ens ofereix un recull de cinquanta mots, cinquanta entrades, amb el seu ric i ampli desplegable de paraules i significats afins que amb els anys hem anat desestimant a mesura que empobríem la llengua. A més, ho acompanya tot de citacions d’autores d’arreu dels Països Catalans, i ho rebla, finalment, amb el seu Esmolet, la cirereta del pastís per als qui s’hagin quedat amb més ganes d’aprendre’n més. D’alguna manera, es podria dir que el llibre és un bell diccionari de sinònims per a “contribuir a mantenir la precisió i contrarestar la simplificació” lingüística. I és, també, una manera de “mostrar i difondre l’enorme riquesa del nostre cabal lèxic”: “Perquè siguem conscients –i ens enorgullim– de la grandesa d’aquest idioma.”

Celebro enormement l’arribada d’aquest llibre per diferents motius. D’entrada, perquè, malgrat que ell no en sigui conscient, ens encomana la seva autoestima lingüística: i quina falta que ens fa! M’agrada especialment que puguem gaudir d’un nou llibre de llengua i sobre la nostra llengua que, al títol, no plasmi el catastròfic moment que viu el català. Si bé és cert que ens calen –molt– una mena de llibres que parlen d’emergència lingüística, que ens esperonen a no canviar de llengua, que ens fan prendre consciència individual i col·lectiva del fet que tenim el català a l’UCI, no deixen de doldre’m aquests títols perquè, d’alguna manera, em recorden que fotuts que estem. Faig un símil per si tal vegada em podeu entendre millor: és com el Vuit de Març, el Dia de la Dona, aquella contradicció interna, aquella divisió mental d’ànima i d’intel·lecte que, per una banda, ens força a reivindicar-nos, a recordar que no ens deixarem vèncer i que continuem lluitant; i que, per una altra banda, ens entristeix perquè haver de celebrar un 8-M palesa tots els drets que no hem recuperat o que continuem perdent. Com m’agradaria de celebrar el Dia de la Dona fotent una arrossada i com una festivitat només joiosa i de gaudi, sense necessitat de reivindicar o de recordar que ens mantenim dempeus! Llegint el llibre de Jordi Badia vaig pensar: “Que bé! Per fi un llibre d’amor a la llengua!” Per fi un llibre adreçat als qui som tan militants, que ja hem superat la pantalla de mantenir el català i que fa anys que som conscients que la nostra llengua és i serà sempre atacada, perquè és el gran símbol de la nostra identitat, perquè és, ara mateix, després de la maleïda desfeta del somni independentista, el nostre gran bastió de resistència, el dit a la nafra dels qui ens voldrien castellanitzats, bilingües per cortesia i equidistants, callats i mesells fins a la medul·la. Que no se’m malinterpreti: ens calen, ara per ara, tots dos tipus de llibres. Els pedagògics, els que esperonen a tornar a parlar català o a parlar-lo més, i els que ens permeten d’enriquir la nostra llengua, havent ja superat l’estadi anterior. Ens calen tots aquests llibres perquè, com a lectors i catalanoparlants, no anem tots al mateix ritme: per als qui estan estabornits amb les fal·làcies dels colonialistes, calen llibres per a recordar que ens devoren lingüísticament; i per als alumnes, lectors i parlants avantatjats i que ja hem fet la feina, el llibre de Jordi Badia. Si ja véns conscienciat de casa o si mai no has perdut aquesta consciència, El català, precís i clar és un llibre que et diu: “Molt bé, ara enriquim la llengua, fem-la millor, juguem amb els matisos, aprenguem a precisar, divertim-nos trobant la paraula més encertada per a cada ocasió, no ens limitem a parlar aquell català empobrit que desestima paraules, algunes de ben genuïnes, per a deixar pas només als mots que tant s’assemblen al castellà.” Per què hem de dir o escriure sempre problema, si la nostra preciosa llengua ens regala mots com ara trencacolls, afer, dilema, contratemps, tràngol o expressions com ara os de mal rosegar, tenim mala peça al teler o mal pas? Amb l’autoestima lingüística també es batalla, també es guanya i ja ens toca gaudir de qui som i de la llengua que tenim deixant de patir i d’estar alerta. No hi ha millor manera d’afinar l’eina, la llança que és ara mateix el català, sinó ampliant el nostre coneixement i el nostre vocabulari i traient pit de parlar-lo tan desimboltament i tan ricament com sigui possible. Qui no vol entendre la nostra llengua, no entendrà pluja ni tampoc ploguda, roinera, brusca o ruixim. I, posats a fer, val més que no empobrim el nostre parlar per a gent que mai no farà l’esforç d’integrar-se lingüísticament. Qui vulgui aprendre la nostra llengua, qui en tingui ganes i hi mostri actitud, aprendrà pluja de la mateixa manera que aprendrà xàfec i es farà, així, un nou parlant tan ric com nosaltres. I aquell català que ens digui pagesos o pedants pel fet de voler elevar el nivell de la nostra llengua, doncs ja s’ho farà. 

Ara que el govern torna a introduir les lectures obligatòries de llengua catalana i castellana a batxillerat, en un gest que vull pensar que dóna la raó als qui creiem que cal llegir més i millor, aprofito l’avinentesa per a esperonar tots els professors i mestres dels Països Catalans a adquirir el llibre de Badia per al seu creixement lingüístic personal i, alhora, com a eina i regal per al treball i el gaudi i la diversió a classe, tot compartint-ne el contingut amb l’alumnat: són infinits els jocs i els exercicis que es poden crear, amb una mica d’enginy, a partir del llibre! I també aprofito l’avinentesa per a dir als pares i mares dels Països Catalans que El català, precís i clar és, també, una gran eina i un regal per a gaudir amb la canalla, per a començar a ser més precisos amb els mots amb els més menuts de casa. I encara una darrera proposta: ens caldria un llibre com aquest pensat, precisament, per a la quitxalla, per a aquelles criatures nostres que a les aules, al pati, a les extraescolars, al lleure en general, als parcs i carrers, ja de ben petites pateixen la catalanofòbia i es veuen forçades a parlar castellà per integrar-se a jocs i converses d’aquella altra canalla que ha fet del castellà la llengua dominant. Agafeu el llibre de Badia i rumieu també exercicis i jocs amb totes les paraules que hi apareixen per a posar en pràctica cada dia: no hi ha res més divertit que els sinònims. Ho he practicat amb els meus fills i us asseguro que, si bé al principi els fa mandra, els acaba engrescant i alhora és una manera sàvia d’allunyar-los de les pantalles. Agafem tots plegats el llibre de Badia i juguem a posar-nos reptes com ara: aquesta setmana, en compte de dir lleig, diré deforme, repugnant o malcarat. I la setmana vinent no diré trencar a la lleugera, sinó que jugaré amb els mots i a voltes diré esmicolar o rompre, partir o estellar. 

Amunt l’autoestima lingüística i benvingut el temps de gaudir la nostra llengua: fem botifarra als qui els fot que parlem català, tot aprofundint i millorant el nostre lèxic. Si ens han de vilipendiar, que ens vilipendiïn mentre nosaltres xerrem cofoiament recuperant tots els mots que hem anat perdent.