El PP i les dimissions: la virtut dels altres i la indecència pròpia

Ahir va fer dos anys justs que l’aigua es va endur l’Horta Sud i la Ribera. Però el Partit Popular va trobar que, malgrat això, ahir era el moment adequat –no sé si per descuit, per instint o per aquella gràcia que Déu concedeix als barruts i prou– per a fer-nos a tots un sermó sobre la responsabilitat política i la virtut de dimitir.

Tot això ha estat a propòsit de l’accident entre l’AVE i l’Iryo a Castella-la Manxa, que ha deixat uns setanta morts. I el sermó és el de sempre: dimissió, dimissió i dimissió. Fins i tot un diputat, el nom del qual preferesc no recordar, ha fet el numeret de demanar a la resta que cridassen “dimissió” amb ell i al ritme que ell marcava. Doncs bé, repetim-ho nosaltres també, però a poc a poc i amb la data del calendari a la mà.

Que el ministre Puente i el govern socialista espanyol tenen coses a explicar i responsabilitats greus que no poden espolsar-se, això és evident, i no cal ser del PP per a dir-ho. Les explicacions de les primeres hores –tan segures i tan aviat desmentides– no els afavoreixen. Com tampoc no els afavoreix la pressa demostrada a assenyalar un treballador d’ADIF, que fins i tot el sindicat més moderat veu com un boc expiatori. Un ministre que parla abans no comence la investigació té allò que es mereix. 

Però una cosa és que li demanen comptes i una altra és qui li’ls demana.

Perquè recorde perfectament que el PP, quan va esclatar la tragèdia d’Adamuz, al gener, va dir que exigiria responsabilitats, però passat el dol, i no pas amb els cadàvers encara calents, com deia que havien fet els socialistes en el cas de la gota freda de Mazón. Ho vaig trobar repugnant. Aquesta gent són tan indecents que es van permetre el luxe d’agafar els nostres morts –els morts que encara no hem acabat de plorar– i fer-los servir com a mocador de butxaca. Els morts de la Ribera, la Serrania i l’Horta, segons el PP, ara resulta que són la mesura de la decència dels altres.

Doncs bé, mirem com la mesuraven ells a casa, la decència. Dos-cents trenta-tres morts. L’alerta al mòbil que va arribar quan l’aigua ja era als pisos i no hi havia remei ni res a fer. El president de la Generalitat dinant hores i hores, mentre als barrancs ningú no feia allò que calia fer… I després, de cap manera la dimissió, sinó resistir contra tot i contra tothom.

Tretze mesos van haver de passar –tretze!– abans que aquell president criminal no se n’anàs. I se’n va anar a empentes, des del carrer, però amb el dirigent del seu partit al darrere fins a l’últim segon, defensant-lo contra tot i contra tothom. Van ser tretze mesos de patrioterisme, de senyeres blaves provant de tapar la desgràcia, de vinga “la nostra gent”, de vinga “hem fet el que s’havia de fer”, “allò va ser un fenomen natural excepcional”, i de mentides i manipulacions sobre la gent que reclamàvem justícia. I amb un relleu –ho sabem tots i encara és a la Generalitat– que venia de l’entorn més afí, que habitava dins mateix de la cova.

Aquesta és avui la meua objecció –i és d’ordre pràctic, no pas moral. Em sap molt de greu ser tan contundent, però si algú vol donar lliçons de responsabilitat primer que tinga el currículum en ordre. Que el PP no l’hi té. La seua idea de la responsabilitat és com aquella peça de roba que es deixa als altres: us anirà bé, però a mi no em cal. Una virtut d’exportació, que reclames a l’adversari però que negligeixes a casa.

I per això, sense cap remordiment, ahir, mentre els familiars dels morts valencians continuaven esperant –dos anys després– que la jutgessa acabàs la feina que ells no van voler ni començar, el PP ens recomanava i reclamava –amb un cinisme insuperable– dimissions. 

I a mi em sembla que sí, que Puente hauria de dimitir i que com més aviat dimitesca menys mal farà al seu partit. Però no em sembla bé que ho demane –i que ho demane precisament el dia que fa dos anys– aquell qui va saber tot allò que ja va saber la nit del 29 d’octubre i que, malgrat saber-ho, va esperar un any i un mes a fer la mateixa cosa que ara exigeix que els altres facen en un dia: dimitir. Perquè cal tenir molta barra. Molta.