Per un dia, serem breus

Prens Stendhal, Balzac o Flaubert, i et preguntes què va passar amb la Revolució Francesa. En els jutges i notaris, saltataulells i botiguers, en les diferents hipòcrites victorianes de Dickens, ja veus, en filigrana, la futura Margaret Thatcher. Llegeixes Guerra i pau i t’admira com es va fer el salt a la revolució, amb prou feines cinquanta anys després de la publicació del llibre de Tolstoi –en un interval, Txékhov ens en dóna algunes pistes: entre l’autocràcia i el poble, no hi queda classe dirigent. (Per cert, Nabokov va restar tan estabornit amb la desfeta de la seva classe social que va esdevenir, com demostra Lolita, un caçador de papallones blanques damunt la neu.) En El guepard, hi trobem el buit entre l’aristocràcia i el poble que omplirà gent com don Calogero Sedara, que anticipa el terratinent sense escrúpols de Novecento (i gosaria de dir que la bella Angèlica Sedara ja conté els trets de governadores com Giorgia Meloni.) El Jay Gatsby de Scott Fitzgerald és la versió romàntica de Trump, el qual és, en la crua realitat, una caricatura de Theodore Roosevelt. (Els nord-americans han recorregut tots els oceans a la recerca de la balena assassina de Moby Dick sense adonar-se que eren ells mateixos dins un laberint sense miralls: v. Faulkner.) Qui podia sospitar que el classicisme apol·lini de Goethe acabaria en la bogeria assassina de Hitler, si no fos que la rara combinació de Wagner i Nietzsche havia dut la burgesia biedermeier al Valhalla de l’art i el pensament. (El suïcidi de Werther n’era l’avís.) Per poder escriure el trist pamflet de Lituma en los Andes, Varguitas Llosa va haver de passar per damunt de la història de l’extermini colonial al Perú. En la darrera etapa de la seva vida, García Márquez no reconeixia Cien años de soledad, diuen que per raons degeneratives, però la trista (i estimulant) realitat és que, dels fruits de la història de Colòmbia, en perpètua guerra civil, el caràcter visionari de la seva novel·la li va fondre el cervell. Per a entendre l’ensorrament històric del Japó, cal anar a “Vida d’un foll” (dins Carta a un vell amic i altres relats): les pel·lícules d’Ozu en són la versió melancòlicament acceptada per part de la gent normal. Llegeixes Mao en francès, que és llengua d’alta cultura, i t’adones de l’esforç brutal del pensament per a condensar mil·lennis de civilització fluvial en els rengles estrictes del materialisme històric: d’aquí al feudalisme d’estat de les comunes i a l’estat postcomunista en transició al postcapitalisme hi havia uns quants passos: la burocràcia estalinista era alguna cosa més que un personalisme. La esfinge maragata, de Concha Espina, pot representar perfectament la immobilitat espanyola d’arrel castellana: així, doncs, un moment dinàmic de la història, com la transició del franquisme a la monarquia voxista, solament podia donar el fruit podrit de Soldados de Salamina. Pedrolo es va esforçar a donar clarícies sobre la nostra condició colonial rere els aparadors de la botigueta autonomista: no sospitava que el nostre desgavell i la nostra apatia intel·lectual potser ja es dibuixaven a Solitud; i poc podia pensar, naturalment, que el fruit podrit d’aquell desgavell i d’aquella apatia havia de ser la massa diabòlicament amorfa, desinformada i pre-política que brama: “Visca Catalunya lliure de moros!”