Aturem el Parlament, un precedent per a l’1-O?

Aquests darrers dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha pres dues decisions vinculades amb Catalunya que, vistes des de la perspectiva de la tutela dels drets, poden semblar contradictòries: dilluns passat vam saber que inadmetia a tràmit la demanda presentada pel president Torra pel cas Pegasus, la xarxa estatal més gran d’espionatge polític d’una minoria nacional de la història europea recent. Dijous, per contra, ens deia que l’any 2015 el Suprem de Marchena va vulnerar drets bàsics dels manifestants del cas ‘Aturem el Parlament’ (aquella protesta que, l’any 2011, va entorpir la celebració del ple del Parlament que havia d’aprovar les retallades socials) amb la imposició de penes desproporcionades de tres anys de presó. Miraré tot seguit de cercar possibles explicacions a aquesta conducta aparentment vacil·lant del TEDH i, de retruc, especular si, del segon cas, se’n pot derivar algun tipus de precedent per a la sentència que encara té pendent de dictar el TEDH, la més important, de fet, la de l’1-O.

L’arxivament del cas Pegasus ha estat certament sorprenent. Com pot ser que el TEDH no vegi ni tan sols convenient d’entrar en el fons d’una cosa tan grossa? Però no ens enganyem, en unes altres resolucions anteriors, el TEDH tampoc no havia prioritzat, envers els catalans, la tutela de drets com la llibertat i la participació política. Pensem, per exemple, en com va donar per bo que el Tribunal Constitucional impedís, en el context del ‘procés’, debats parlamentaris (quelcom inaudit a l’Europa democràtica), o com va validar, també, les presons preventives dels polítics i activistes catalans. D’aquestes decisions va sorprendre, més que el fons, el to emprat, desconcertantment bel·ligerant en contra dels perjudicats. Però vet aquí que tres dies després del cop de porta a Pegasus, el mateix TEDH tomba, amb contundència, el cas ‘Aturem el Parlament’ i una de les ‘ideacions jurídiques’ a què ens té ja acostumats, de fa temps, el Suprem de Marchena. En efecte, la ‘violència no violenta’ de la rebel·lió catalana del 2017 o la condemna del 2026 del fiscal general de l’estat per uns fets seus o d’algú ‘del seu entorn’ tenien un precedent clar, el de la violència ‘ambiental’ o ‘climàtica’ del cas ‘Aturem el Parlament’. Segons el TEDH, no és acceptable que es faci respondre penalment a un mer participant d’una manifestació pels fets violents o intimidatoris protagonitzats per uns altres assistents no identificats. Dit d’una altra manera, els fets provats que et porten a tres anys de presó no poden ser estirats a voluntat com un xiclet (a mi, això, ja m’ho van ensenyar a primer de dret).

Però, com expliquem aquesta transició, en el TEDH, en tan sols tres dies, de Pegasus a ‘Aturem el Parlament’? Tinguem present, a més, que les dues decisions les signa la magistrada espanyola (designada en temps del PP) que també havia subscrit (i probablement encoratjat) resolucions anteriors com la del Constitucional o la del 25% del castellà a l’escola. Queda debilitada la tesi (conspiranoica?) de la ‘mà negra’, dins el TEDH, contra Catalunya? Jo diria que no necessàriament. Que, a tot plegat, hi subjau una lògica perfectament coherent. La clau de volta és ben senzilla: en els casos ja referits (el Constitucional actuant contra el Parlament, les presons preventives o Pegasus) es jutja el nucli de l’estat espanyol actuant contra un moviment, l’independentista català, que en qüestiona la unitat territorial. Qualsevol decisió contundent del TEDH pot comprometre greument la ‘raó d’estat’ espanyola. I segurament també per això, n’ha sortit, de moment, totalment indemne. Per contra, a ‘Aturem el Parlament’, si bé es veu alterada una institució important (el Parlament), ja no és central, sinó merament autonòmica, i, el més important, el rerefons del cas ja no és la integritat territorial de l’estat, sinó les polítiques econòmiques d’una regió. Aquí, una decisió contundent com la que, en efecte, acaba de dictar el TEDH no incideix en el nucli de l’estat, sinó, més aviat, en la reputació professional dels magistrats que van signar la condemna. No ens trenquéssim tampoc el cap mirant d’entendre aquesta aparent ‘doble via’ del TEDH: els magistrats que l’integren els proposen els mateixos estats del Consell d’Europa!

Però, llavors, en què quedem? Pot constituir el cas ‘Aturem el Parlament’ un precedent per a la sentència que encara ha de dictar el TEDH sobre l’1-O? Sí i no. M’explico. D’entrada, els casos són completament diferents: un delicte de sedició per haver volgut impedir que la policia desarticulés el referèndum, el 2017, i, el 2011, un delicte contra una institució concreta (el Parlament) per haver entorpit, amb una manifestació multitudinària i accidentada, el seu funcionament normal. Ara, més enllà d’aquesta carcassa jurídica certament dispar, és innegable que els fets presenten afinitats notòries. Tres, en concret. Primer, una aglomeració de gent reunida entorpeix una actuació institucional, dels policies l’1-O o dels parlamentaris el 2011. De l’entorpiment de l’acció policial de l’1-O per la presència de la gent, el Suprem en fa una mica de literatura (“aglomeració de persones impermeable a qualsevol requisit”), però vindria a ser una situació similar a la del Parlament. Segon, la violència o la intimidació que exigeixen els dos delictes no les protagonitzen els condemnats, sinó tercers. Tot i això, en responen. A ‘Aturem el Parlament’, perquè, simplement, eren a prop aixecant els braços i fent càntics, contribuint, així, a la ‘violència climàtica’ general. I a l’1-O, perquè, segons el Suprem, els condemnats tenien el ‘domini funcional del fet’: no eren als col·legis electorals, no formaven part de l'”escenari de rebuig” general, però van gestar la votació i l’haurien pogut aturar. I tercer, en ambdós casos s’acaben imposant penes desconcertantment elevades de presó.

El cas de l’1-O presenta, és cert, una altra especificitat indiscutible, la flagrant manca de competència del Suprem per a conèixer el cas (fet que, de retruc, perjudica quelcom tan bàsic com la imparcialitat del tribunal). Però és evident que, si el TEDH vol tornar a deixar indemne l’estat espanyol (ara, també, pels fets de l’1-O), haurà de justificar molt per què s’allunya dels paràmetres clarament garantistes que ens ha ofert en el cas ‘Aturem el Parlament’. Tot amb tot, també podrà dir que els fets són diferents, o que els acusats no eren, ells, ‘reunits’ l’1-O de 2017. També tindrà l’opció, és clar, de ni tan sols fer referència al cas ‘Aturem el Parlament’. No oblidem que a l’1-O sí que està en joc el nucli de l’estat, la seva integritat territorial. Aquí s’activa el mode B. Ja ho hem vist. Implica, però, això, que el TEDH no apreciarà cap vulneració? Ho ignoro completament.