Pedro Sánchez a la presó, 2017-2026

Fa deu anys, dir que un president del govern espanyol podia acabar a la presó –no com una teoria, sinó com un fet a comprovar aviat– hauria semblat una boutade de tertúlia nocturna. Avui és la conversa ordinària de Madrid, i no solament la dels extremistes, sinó també la dels comentaristes més assenyats del règim. La crisi de Ceuta s’ha judicialitzat a una velocitat escabrosa i la pregunta que tothom es fa ja no és si Pedro Sánchez aguantarà la legislatura, sinó si, al final d’aquest camí, hi ha per a ell un banquet en una sala de judicis i, potser, una cel·la en una presó.

La mecànica que fan servir és coneguda. Vox vol la drecera: l’article 102 de la constitució, que implica una acusació de traïció aprovada pel congrés i el president portat davant la sala segona del Suprem. No sembla fàcil: de moment no li ixen els números ni de bon tros –li caldrien vuitanta-vuit diputats per a engegar-ho i cent setanta-sis per a aprovar-ho– i, a més, el delicte de traïció està tan acotat al codi penal que seria molt complicat d’encabir-hi una mala gestió.

El PP, en canvi, prefereix el camí lent i, segurament, més eficaç i segur: que la instrucció de la jutgessa Tardón avance sola, que continuen apareixent informes, que la cadena de comandament es reconstruïsca acta per acta i que, si algun dia apareixen indicis contra un aforat, siga la mateixa jutgessa qui eleve una exposició raonada al Suprem. Podem pensar que cap de les dues vies no acabarà en condemna abans d’arribar a les eleccions, però que estiguen sobre la taula i que la política espanyola hi gire al voltant és molt més significatiu i ho condiciona tot.

Per això crec que és tan necessari, des de l’independentisme català, llegir el perquè. Entendre per què Espanya és ja en la situació en què es troba.

Especialment perquè hem de ser conscients que la causa de fons no és Ceuta. L’ofensiva que veiem aquests dies no la va inventar la dreta l’agost passat. La dreta, en tot cas, el que està fent és servir-se d’un permís que li van signar. Que li va signar, específicament, un senyor sense cap moral ni principis que es diu Pedro Sánchez.

Ho va fer el setembre i l’octubre del 2017 amb l’arribada dels piolins a Barcelona, el 155, els espectacles dramàtics al parlament, els colps contra els ciutadans, la pressió a les empreses, els judicis, les presons i l’exili. Amb l’aplaudiment socialista a tot això, el PP i el PSOE van enviar conjuntament cinc missatges inequívocs a la població espanyola. Els vaig escriure ací mateix, en un article editorial de fa sis anys, i els torne a copiar avui sense haver de canviar-hi una coma. Allò que el PP i el PSOE feien servir aleshores per Catalunya és exactament el que el PP i Vox fan servir avui per Ceuta.

1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
I 5) Les forces armades són la garantia de la unitat.

Llegiu ara els diaris de la setmana passada amb aquesta llista al costat. Un informe policíac de cinquanta-cinc pàgines que arriba a una jutgessa sense passar pel ministre. Una ministra de Defensa que, en veure que allò pot acabar en delicte, es col·loca a una distància prudencial del president i deixa que els serveis d’intel·ligència diguen el contrari que la Moncloa. Un govern que ja no sap si hi ha sectors de la policia i de la Guàrdia Civil que actuen pel seu compte. I una oposició que ha entès que no cal guanyar cap moció de censura si pots fer la feina amb un sumari. Punt u. Punt tres. Punt cinc. Punt dos. I ja comencen a apuntar obertament el punt quatre.

Els socialistes, tan cofois d’ells mateixos com irresponsables sempre –i irresponsables ho decline a la manera precisa de Johann Chapoutot–, simplement estan pagant ara el seu suport entusiasta al colp d’estat contra Catalunya. Estan pagant no haver-se posat del costat de la democràcia i no haver defensat aferrissadament contra el PP el valor de la política com a mètode de resolució dels conflictes.

Fent allò que van fer l’any 2017, els socialistes van signar un certificat notarial que diu que l’estat és per damunt de les urnes i que qui té les togues i les armes és més poderós que qui té els vots. Simplement, els fiscals, els jutges, els comissaris i els generals que el 2017 van aprendre que podien passar per damunt d’un govern legítim no han desaprès la lliçó. Van comprovar que funcionava. I s’hi han afeccionat.

No voldria que ningú es confongués: que quede clar que jo no celebre la presó de ningú ni, encara menys, cap avenç del feixisme. Nosaltres ja sabem massa bé què significa una presó espanyola, l’exili, els judicis i els cops de porra, i qui ha conegut tot això de prop no en fa broma. Però sí que crec que tenim tot el dret del món –i l’obligació!– d’assenyalar la moral de la història i recordar-la a aquells que no ens van voler escoltar quan calia: qui accepta les formes d’actuació del feixisme, n’accepta la legitimitat. I tard o d’hora li n’arriba el torn.

Tot això que repetisc avui ja ho vaig explicar en aquestes mateixes pàgines el 17 de maig de 2020, a l’editorial “Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira“. Fa sis anys d’això. No té cap mèrit, però, car no calia cap bola de vidre per a escriure’l: n’hi havia prou de mirar els corrents de fons en compte de les onades superficials, tal com ens va ensenyar el gran Fernand Braudel.

En qualsevol cas, atès que tenia raó, la qüestió –repetiré també el que vaig dir  aleshores– no és què els passarà a Pedro Sánchez i a Espanya. No és la que m’interesse a mi. El gran tema que em preocupe i em remou és què farem nosaltres quan tot això esclate definitivament i com en traurem profit per a fer la independència i marxar, aprofitant la crisi espanyola. En això –lamente haver-ho de constatar–, estem molt pitjor que no pas fa sis anys. Però l’oportunitat és l’oportunitat. I ens està arribant.