Fer morros, llençar papers a terra

Quan s’acosta l’Onze de Setembre em vénen a la memòria un parell d’eslògans que anys enrere feien que em sentís d’allò més cofoi. Em refereixo a l’inefable “ni un paper a terra” i a aquella entranyable “revolució dels somriures” que sempre associaré a l’enyorada Muriel Casals. Ben mirat, venien a ser derivacions actualitzades d’aquell no menys inefable “Som gent pacífica i no ens agrada cridar” que els de la meva generació cantàvem fins a esgargamellar-nos quan érem bastant més joves, feliços i indocumentats que ara.

Si avui m’hagués alçat del llit amb el xip filosòfic instal·lat m’atreviria a relacionar tot això amb aquella doctrina del “parar l’altra galta” que Nostre Senyor preconitzava en els temps del Nou Testament. Tothom tranquil, però, que no continuaré per aquesta línia. I no ho faré perquè, francament, més val no remenar gaire perquè penso que tots aquests romanços ens han acabat fent molt més mal que bé.

Més mal que bé, dic, en tot allò que té a veure en general amb la nostra relació amb “Espanya” i amb la pila de circumstàncies, diguem-ne “poc amigables”, que el concepte porta associades. I perquè trobo que tanta formalitat i tanta submissió han fet anar pel pedregar un munt de coses. Molt especialment les que es refereixen a l’ús i el prestigi del català.

“Ja n’hi ha prou”

El 28 de desembre de 2006 el diari Avui va publicar un article memorable de Joan Solà que començava amb la mateixa frase contundent que li donava títol: “Ja n’hi ha prou”. Un article que continuava detallant la situació que aleshores patia el català a casa nostra i acabava amb una crida peremptòria, inequívoca: “No podem esperar més. Plantem cara.” Molt aviat farà vint anys d’aquell text del mestre Solà carregat de raó, i de raons. I, dissortadament, sembla poc discutible que des d’aleshores la situació no ha fet més que empitjorar fins a límits ben alarmants. No calen prospeccions gaire sofisticades per a adonar-se que la llengua es va volatilitzant i que els sospitosos habituals ara ja no es molesten a procurar “que no se note el cuidado”, perquè s’han adonat d’una circumstància perversa: hi ha una part no gens minsa dels catalans que, potser sense adonar-nos-en, els ajudem a fer la feina. Ja sigui per manca de combativitat, per derrotisme, per ceguesa o, senzillament, per aquella combinació de por i mandra que en una conversa ens porta a canviar al castellà “per evitar problemes”.

A més a més, com deia Blanca Serra, una altra dona enyorada, aquest pànic que portem tan arrelat i que sorgeix amb la més mínima possibilitat d’establir un conflicte fa que no ens adonem que l’enemic és l’estat espanyol i que, en canvi, somatitzem les nostres misèries barallant-nos entre nosaltres.

La situació és ben curiosa: tinc la impressió que cada dia que passa hi ha més gent que no s’escandalitza gens davant d’un argumentari de combat que inciti a fer morros, a deixar de ser gent pacífica, a cridar quan ens trepitgen l’ull de poll i a llençar a terra tots els papers que calgui llençar. Que això ja no escandalitzi és sens dubte un primer pas, però no cantem victòria perquè encara falta molt perquè ens traguem del damunt el més important: la crosta del submís, la mirada del vençut i l’actitud de l’inferior que només aspira a no ser maltractat més del compte per l’amo.

Amb moral de victòria

És precisament aquí on entra en escena el llibre que acaba de publicar Pau Vidal (Barcelona, 1967). Un centenar llarg de pàgines aplegades sota un títol engrescador, Sortir a guanyar, i un subtítol aclaridor i contundent: Guia per al combat lingüístic de cada dia, que no serà cap sorpresa per als lectors habituals d’aquest autor que des de fa anys va escampant aquestes idees en llibres, articles, conferències, taules rodones, mitjans audiovisuals i activitats diverses. El que per primera vegada tenim, però, amb aquest Sortir a guanyar és la destil·lació de tota la feina –i la reflexió– desenvolupada fins ara: un mètode ordenat i sistematitzat que ens explica sense embuts com és el camp de joc al qual hem de sortir a guanyar i amb quins jugadors comptem per començar a revertir la situació.

I aquí és on em sembla que val la pena aturar-se un moment: en el convenciment que el requisit més important és sortir a jugar amb moral de victòria. Saltar al camp amb poques contemplacions (perquè l’enganyifa de l’“hem de seduir” ja no se l’empassa ningú) i amb el convenciment que aquesta batalla l’hem de plantejar nosaltres sense comptar amb els denominats “poders públics”. Ho escrivia Vidal mateix mesos enrere en un altre paper: “El polític del qual ens hem de refiar encara ha de néixer.”
El llibre és dels que demanen lectura amb llapis incorporat per subratllar el munt d’idees, arguments i propostes que Pau Vidal desplega davant el lector. En destacaré un parell d’exemples per si hi ha algú que encara no m’ha entès:

A la pàgina 27 s’obre un epígraf titulat “El castellà s’ha de saber però no s’ha de practicar” on podem llegir: “Una cosa és el coneixement passiu i una altra l’exercici actiu. Per això cal ajudar-los a entendre una cosa que l’arrogància que gasten des del temps de la hidalguía els impedeix de veure i que els anirà molt bé de saber: que la seva llengua no ens la sentim necessàriament nostra […], que no la portem de sèrie i que si la parlem és per obligació. Però ni és nostra ni la volem a casa.”

O aquestes altres de les pàgines 35 i 36: “Al nostre dret de parlar català s’hi suma el nostre dret rotund de ser tan poc simpàtics com ens doni la gana, i menys encara quan ens ataquen sense remordiments. Ni nosaltres hem de ser més amables per fer valdre el nostre dret lingüístic, ni una llengua pot esdevenir simpàtica. Una llengua és, i punt.”

“Ningú respectarà el que nosaltres no defensem amb dents i ungles. I ja va sent hora d’abandonar els lliris, la bonhomia i la submissió. Qui volem complaure? A qui volem caure bé? Als nostres botxins lingüístics? Per a què? Perquè ens permetin d’exercir un dret, el de parlar i viure en català, que ells mateixos ens han robat? S’ha acabat el bròquil i la nostra paciència. Si mantenir la llengua és ser maleducat, serem maleducats.”

Els jugadors del nostre equip

Com he dit més amunt, la descripció del camp de joc es complementa amb la descripció dels nostres recursos: una alineació d’onze jugadors que representen totes les tipologies que formen el nostre planter. Des de “l’acomplexat” fins a “l’arrossegador”, Vidal fa una acurada dissecció dels trets identificadors de les diverses actituds que mantenim a l’hora de defensar el català de l’embat d’altres llengües intruses. Onze perfils entre els quals cada lector sabrà detectar quin és el que li pertoca. En poso uns quants més: “el bon jan”, “el ciutadà (madrileny) del món”, “el caçador de pixapins”, “l’insegur”, “l’anostrat”…

Acabo, ja. Per sortir a guanyar un partit és imprescindible disposar d’un mínim repertori tècnic que potenciï la bona voluntat que cadascú dedicarà a la contesa. L’últim capítol del llibre es titula “Com se surt a guanyar” i reuneix uns quants consells que fóra bo que no perdéssim de vista en cap moment. Uns consells assenyats que complementen l’aparent pàtina arrauxada del text. A tall d’exemple diré que un dels consells que Pau Vidal va escampant en diverses ocasions és la necessitat que en els moments de controvèrsia i brega tinguem molta paciència. Dit altrament, que l’energumen sigui l’altre. I no perdre mai de vista que el requisit bàsic per a sortir a guanyar el partit amb garanties d’èxit és tenir el convenciment que som en la banda correcta del problema i que, per tant, tenim la raó.