Salvador Balcells: “Hi ha hagut una frustració molt gran de l’independentisme, però hi ha esperança”

Malgrat la calorada d’aquests dies, Salvador Balcells (l’Espluga de Francolí, 1946) manté una rutina fèrria i surt a caminar dues hores diàries. Surt de sis a vuit del matí, en dejú, per poder tornar a casa, esmorzar i dedicar-se a llegir i escriure. Balcells és un home inquiet que ha militat o milita en causes com l’independentisme i l’ecologisme (té algun assaig pioner que combina totes dues coses, com ara Visca la terra. Manual de l’ecologista català, del 1989). Un cop cada mes surt amb un grup excursionista a recórrer el país i d’ençà del 2005 s’ho passa bé matant (literàriament). Va ser un dels impulsors del festival el Vi fa Sang de l’Espluga de Francolí, del qual és el comissari, i dirigeix la col·lecció Falciot Negre de Voliana. Es va inventar l’Emili Espinosa, un guàrdia civil reconvertit a mosso d’esquadra, continua oferint un fresc important de la Catalunya del segle XIX –sempre partint d’un crim– i va desenvolupant la sèrie dedicada a Pilar Surroca, sergent dels Mossos, hereva de l’Espinosa. Un total de dotze títols publicats aquests darrers vint anys consoliden una trajectòria ferma. Anònima de crims és la seva darrera creació, una novel·la que ens mostra la sergent en un dels seus moments vitals més complicats i un crim que té tantes implicacions en el món virtual com en el real.

—De vós era capaç de pensar moltes coses, però poc em pensava veure-us escriure un llibre amb tant de pes de la delinqüència informàtica.
—Jo tampoc. Ha estat una mica com un desafiament que ha anat sortint a mesura que escrivia. Algunes novel·les, les tinc planificades del principi al final, un final que lògicament després varia molt, però en aquest cas només tenia clar que havia de ser una novel·la de Pilar Surroca, l’hereva de l’Espinosa, però no sabia gaire de què aniria. Vaig començar a escriure i tot el tema de les tecnologies de la informació va anar sorgint sobre la marxa. Ho vaig rumiar així: un escriptor de vuitanta anys que es posa a escriure sobre cibernètica.

—Deveu haver hagut d’estudiar força…
—No et pensis, fas la documentació prèvia que has de fer quan escrius una novel·la. Com que la que escric ara és de la meva sèrie històrica, ambientada al segle XIX, no hi ha res de tot això.

—Certament, us moveu en aquesta alternança temporal i passeu del present al segle XIX. Ara escriviu el quart títol d’aquesta última sèrie. Què us diverteix més, escriure sobre el present o sobre el passat?
—Tot és prou divertit. Els salts, els faig expressament, perquè quan acabes d’escriure una novel·la te’n vols deslliurar perquè la següent no tingui res a veure. Per tant, em va molt bé tenir dues sèries, en dos temps històrics ben diferents, i anar-les intercalant. Així, quan n’has acabat una, et treus del cap totes les cabòries que hi has anat introduint i passes a fer una cosa ben diferent.

—Afirmeu que en aquest llibre Pilar Surroca és la protagonista, però permeteu-me que us digui que n’hi ha un altre: el desencís.
—Tens raó, no m’ho havia proposat com un desencís, però sí que crec que el protagonista de la novel·la seria més el mort de la primera pàgina, que és qui hi té el protagonisme absolut. He volgut fer una mica un relat sobre com arriben les coses a la gent, sobre qui controla realment la informació en una societat hiperconnectada. Per tant, la novel·la no és sols una investigació criminal, sinó també una radiografia una mica inquietant del país i del món que ens ha tocat viure, en què les fronteres entre la legalitat, la informació i el poder cada vegada són més difuses.

—L’Espinosa potser era un personatge més cínic, més divertit, i la Pilar la veig més emprenyada i més decebuda.
—Sí, perquè la sergent dels Mossos Surroca, que és d’alguna manera l’hereva de l’Espinosa, és una policia intel·ligent, tenaç, però marcada per moltes ferides personals. D’alguna manera s’intueixen. Com a policia, ara ella es troba en un cos ple de jerarquies, de silencis, de desconfiances, de prejudicis… Tot això la marca i vol representar un cert desprestigi que ha anat acumulant el cos dels Mossos d’Esquadra amb actuacions de repressió de protestes legítimes, entre més. Fets com aquests, d’alguna manera han anat desvirtuant la imatge probablement idealitzada que ens havíem fet d’un cos de policia català, i això a ella també la marca molt. I després també hi ha el seu vessant personal, amb una vida amorosa molt complicada. Ara té al costat Biel Segura, un hacker, que m’ha servit molt per a poder entrar en el món digital, i la relació entre ell i la Pilar queda marcada per la passió sexual, això sí, però també pel conflicte ideològic i la desconfiança de l’un envers l’altra. Tot plegat fa que la novel·la no segueixi la sèrie de l’Espinosa en això que deies abans del cinisme i la diversió.

—I, per a acabar-ho d’arrodonir, hi afegiu tres informàtics…
—No sé com funciona el tema de la investigació digital en el cos dels Mossos d’Esquadra, però m’he imaginat que si hi ha alguna secció específica que tracti aquest tema, els integrants deuen ser probablement joves hackers que han ingressat a la policia i els han destinat a aquesta secció. I potser són molt bons informàtics, però com a persones potser no ho són tant, amb molt de masclisme…

—Qui troba el cadàver i aporta una de les pistes clau en la investigació del crim és un jubilat. És la vostra reivindicació peculiar contra l’edatisme de la societat?
—El clam contra l’edatisme s’ha de notar una mica perquè no és debades que ja tinc els vuitanta fets. Està fet una mica expressament, que el principal testimoni del crim sigui un jubilat que feia la passejada matinal per Montjuïc i que després resulti que el mort no era allò que semblava, sinó molt més. El testimoni és un senyor vell, però sense ell no se’n sortirien.

—A la novel·la hi força escenes que entronquen amb mobilitzacions independentistes. Esteu decebut amb la manera com han anat les coses?
—En part, sí. De fet, hi ha hagut una frustració molt gran del poble i de la gent independentista, en general, per com ha anat tot després de la il·lusió del Primer d’Octubre de 2017. Hi ha hagut una frustració política considerable que es nota amb la gent que no vol anar a votar, una abstenció alta i l’aparició de moviments feixistes i d’extrema dreta dins l’independentisme. Tot això respon a aquesta decepció política, però també hi ha una mica d’esperança que si hi hagués algun missatge engrescador, com algun dels que apareixen a la novel·la, probablement hi hauria tot un sector jove que actualment passa de la política que tornaria a il·lusionar-s’hi, perquè hi hauria la possibilitat d’un canvi. És a dir, joves que es tornessin a conscienciar. Només caldria que hi hagués alguna cosa que els esperonés i els animés a tornar-hi. Hi ha decepció, però també esperança.

—I teniu aquesta fórmula màgica?
—No, no la tinc. A la novel·la me n’invento una, però la realitat és una altra, la realitat és que els qui continuem mobilitzats som cada vegada gent més gran i els joves han anat abandonant el moviment per manca d’aquest al·licient, diguéssim.

—Heu fet molta feina literària aquests darrers vint anys.
—He publicat una dotzena de llibres aquests vint anys, és més o manco un cada dos anys. Trobo que és un ritme perfectament assumible.

—Què és l’escriptura, per a vós?
—D’entrada, és un complement de la lectura. He estat sempre un lector apassionat que moltes vegades ha llegit tres llibres o quatre alhora. Per tant, quan em vaig posar a escriure –i sobretot quan em vaig posar a escriure ficció–, ho vaig entendre com un complement natural de les meves lectures de tota la vida.

—Ara rebleu el clau, perquè no sols llegiu per a vós, sinó que també llegiu perquè els altres llegeixin amb la col·lecció Falciot Negre, que ja ha superat la dotzena de títols. Com hi vau arribar?
—Fa molts anys que tinc amistat amb l’editor de Voliana, Jordi Solé Camardons. Fa molts anys que ens coneixem i en un moment determinat em va proposar de dirigir la col·lecció. En principi, Voliana no tenia cap intenció de publicar una col·lecció de novel·la negra o criminal, però resulta que el públic cada vegada en demanava més i, per tant, va ser arran d’aquesta demanda dels lectors que es va decidir de tirar-la endavant. És modesta, perquè només publiquem tres títols o quatre cada any. I a l’hora de cercar alguna mena d’assessorament es va adreçar a mi perquè sabia que escrivia novel·les d’aquestes característiques i em va proposar de ser-ne el director. Vaig tenir algun dubte, perquè d’això deu fer uns cinc anys, però la proposta em va fer il·lusió malgrat que ja fos gran. Vaig acceptar la proposta perquè d’entrada tampoc no era una feina excessiva, tot i que després resulta que arriben molts originals i te’ls has de llegir i has de triar, però en principi em va semblar que ho podria fer sense penalitzar les altres coses que faig. Va anar així.

—Les altres coses que feu… Per exemple, la direcció del festival el Vi fa Sang, a l’Espluga de Francolí, que es va recuperar fa uns quants anys.
—Això em va fer molta il·lusió. El festival el vam crear a l’Espluga de Francolí el 2015. En aquell moment l’organitzava l’ajuntament. Va ser una idea d’unes quantes persones que vam oferir a l’ajuntament i la va acceptar. Se’n van fer cinc fins que van arribar unes eleccions municipals i un canvi de color polític al municipi. Al mateix temps, hi va haver la darrera gran riuada del riu Francolí, que va causar grans desgràcies al poble. Per tant, l’ajuntament es va haver de dedicar molt més a uns altres sectors i prioritats. I després va arribar la pandèmia. Aquestes tres coses van motivar que el festival es deixés de fer. El 2024, cinc anys després del darrer, gent del mateix poble que l’enyorava va convèncer la junta del Casal de l’Espluga, que és una de les entitats importants del poble, a assumir-ne la continuïtat. Em van demanar si volia continuar-ne essent el comissari. Ho vaig acceptar de manera engrescada, però limitada. A la meva edat, tantes coses no pot ser. Allò que he fet ha estat ser-ne el comissari els dos primers anys i també el tercer, però amb la idea de trobar un relleu, un substitut. Continuaré col·laborant en tot allò que faci falta, però ja no a primera línia.

—Quin tipus de novel·la negra us agrada? Ho dic perquè heu fet novel·la de procediment policíac, però amb un Espinosa poc canònic; novel·la de tipus històric… Què us agrada de llegir?
—No tinc uns autors o uns gèneres preferits, llegeixo de tot. Sí que tinc pràcticament sencera la col·lecció de la Cua de Palla i, per tant, vaig llegir molt els clàssics nord-americans, però aquests darrers anys els autors que he llegit molt són Henning Mankell i Petros Màrkaris: són els dos que més m’agraden.

—Per tant, una novel·la molt de tipus social…
—Sí, sí, clarament. I suposo que això es reflecteix també una mica en les meves obres. El tema social sempre procuro que hi sigui, com també un que ve de molt antic, perquè tenia alguns temes divulgatius d’assaig sobre el tema, que és l’ecologia i el medi. Moltes vegades, si hi escau, intento d’introduir-lo a les novel·les. Això es nota especialment a la primera, que vaig publicar el 2005, La taca negra: hi surt molt aquest tema.

—L’ecologisme és una de les vostres passions i hi militeu. Els darrers incendis forestals i la gestió del territori també donen per a una bona novel·la negra.
—Sí, per desgràcia. A veure, d’incendis, sempre n’hi ha hagut, perquè el tipus de bosc que tenim, bàsicament de pi mediterrani, se sol expandir precisament amb els incendis quan les pinyes exploten i escampen les llavors. Això és una cosa que sempre s’havia produït de manera natural. El problema és que ara, entre aquestes calors excessives degudes al canvi climàtic i l’ocupació dels boscs amb urbanitzacions construïdes a dins, aquests incendis agafen un dramatisme que abans no tenien.