Les sabates de la teva infància

De tant en tant faig tallers d’escriptura creativa. De tots els exercicis que proposo, n’hi ha un que em sembla especialment interessant per l’efecte en els alumnes. No tenia títol, l’exercici, fins que un dia vaig decidir de batejar-lo amb el nom de “Viatge al passat”. És un exercici de regressió que serveix per a fer despertar la memòria oblidada, reactivar la sensorialitat perduda, adonar-nos de fins a quin punt tenim, dins nostre, imatges, sensacions i vivències que havíem donat per perdudes. Tal vegada perquè sóc molt racional, massa mental, massa analítica, de tant en tant com a escriptora m’agrada i em va bé baixar al cos i deixar que sigui ell qui traci la ruta pels viaranys de l’emoció, no pas la fredor de la ment. Justament aquest exercici de què parlo em va bé per a explicar als alumnes què és l’escriptura automàtica: escriure impulsivament sense pensar, sense jutjar, sense filtrar res, a raig, sense cap objectiu, allò que surti, no importa què, però no deixeu d’escriure fins que digui prou. Bé, l’exercici “Viatge al passat” és senzill. Demano als alumnes que preparin una pàgina en blanc d’entre els seus papers, que la tinguin a punt damunt la taula i que tanquin els ulls. “Ara us deixareu guiar per la meva veu”, els dic, i la primera cosa que faig és transportar-los a la casa on vivien quan tenien vuit anys o deu. Comencem un recorregut per dins d’aquella llar, aturant-nos en les estances, obrint portes, recorrent passadissos; ens hi trobem persones, parem l’orella al so que surt del tocadiscs, ensumem què es cou a la cuina, despengem un telèfon i hi responem… “Qui era, que trucava?” De mica en mica, tornem a habitar aquella època vital tan llunyana i enterrada per a molts dels alumnes, ja adults. En acabat, després d’uns quinze minuts de silenci, de viatge, els demano que tornin a obrir els ulls: molts tenen un jet lag emocional evident, la mirada se’ls ha girat endins, i tornar a la realitat, al present, a vegades els costa. Alguns han deixat lliscar alguna llàgrima. Però, abans no puguin pensar en el viatge, abans no provin de trobar-hi sentit, d’entendre on han anat i per què han recordat unes coses concretes i no unes altres, els demano que es posin a escriure allò que més els hagi impactat, les coses que més els hagin cridat l’atenció de tot allò que han reviscut durant el viatge a la llar dels vuit anys o deu anys. I si us parlo d’aquest exercici és perquè la docència té coses meravelloses: aquelles situacions en què passen coses que, com a professor, com a docent, com a persona que suposadament guia o ensenya, no havies previst. A còpia de fer aquest exercici, em vaig adonar que hi havia una pregunta que feia a tots els alumnes i que tots recordaven. En un moment donat del viatge al passat els deia: “Ara mireu-vos els peus: quines sabates porteu? Són aquelles sabates o vambes que teníeu a l’època dels vostres vuit anys o deu anys? No sé si us agradaven o si les detestàveu, si les havíeu triades vosaltres o si havien estat un regal, però quin és aquell calçat? Com era?” Després, quan han acabat d’escriure, respirem una estona i trenquem el silenci comentant com ha anat l’exercici. I em sobta que tothom recorda les sabates d’aquells anys. “No hi havia tornat a pensar mai més, en aquelles botes”, exclamen alguns. O bé: “Ostres, m’encantaven, com m’agradaria de tenir-ne unes altres d’iguals per a posar-me-les ara!”

Va ser arran de fer aquest exercici –que m’aplico a vegades a mi mateixa per a estimular la creació escriptora– que em vaig adonar de la importància que tenen els objectes en la nostra vida: peces de roba, accessoris, amulets, petits tresors… Tots tenim alguns objectes que han marcat la nostra vida i que, si bé no hi pensem cada dia, quan la imatge ens torna al cap, sigui perquè algú ens hi fa pensar o perquè veiem quelcom que ens els recorda, ens adonem que també la nostra història vital es pot explicar amb una butaca, un rellotge de paret, una crema de mans, un cossi, unes arracades, un cistell, una pilota o unes sabates concretes que encapsulen una època de la nostra vida. 

Submergir-me en aquest pensament de la relació dels humans amb els objectes em va fer adonar del valor que donem a certes andròmines, a certs trastos, a certes peces o objectes. I, anant més enllà en aquest pensament, vaig entendre que perdre, extraviar, acomiadar conscientment o inconscient aquests objectes, aquestes coses, d’alguna manera és símbol d’un canvi d’etapa.

Si penso en el meu calçat durant els anys (feu l’exercici mentre em llegiu), m’adono que no és la mateixa Estel la que duia unes sabates que l’Estel que en portava unes altres. I la pregunta que em desperta és: “Era jo qui canviava i, per això, cercava unes sabates noves, o era el fet de canviar de sabates que em portava a ser un jo estrenant calçat i alhora una nova etapa de la vida? El primer calçat que recordo eren les vambes Victoria: aquella roba, aquella sola de goma blanca que em va acompanyar les primaveres i els estius dels sis anys als nou. Més endavant van venir les Kickers, molt més dures, de pell, de sola groguenca: les vaig dur tota la pre-adolescència, fins que es van fer malbé. Després vaig passar a la dèria de les botes de muntanya Salomon Adventure 7, impermeables, amb cremallera, robustes, que suposadament eren per a anar a la muntanya, però que vaig dur tothora i pertot arreu fins que les vaig trinxar. Posteriorment van venir unes Camper… I així, si faig memòria, cada un d’aquests calçats explica un tram concret de la meva vida, uns amics concrets, unes aventures concretes. I si hi parem a pensar, si rememorem, podem fer inventari d’objectes que no solem recordar en el nostre dia a dia, però que d’alguna manera han cobrat importància i han deixat de ser mers objectes per formar part de la nostra història. Com definiríeu la vostra vida amb cinc objectes? Quines andròmines, peces de vestir, us han marcat? No sé si en puc triar només cinc, però de segur que diria la faldilla verd pastel que em posava de ben petita per a ballar la lambada; l’anell finíssim, d’or, que l’àvia em va regalar després de fer fondre el seu de noces i convertir-lo en tres petits anells primíssims; la bata sedosa, color salmó amb puntets negres, que vaig portar durant el postpart dels meus dos fills; els pantalons Samblancat que es van posar de moda a principi dels 2000 (eren cars per a casa meva i em va tocar d’estalviar per tenir-ne uns); el jersei de llana amb motius de Nadal que mon pare i jo teníem igual, amb la talla corresponent; el Gusiluz que adorava i que va desaparèixer sense avisar el dia que ma mare el va entaforar dins una bossa amb roba per donar a Càritas; aquelles arracades daurades amb grops, que adorava i que vaig extraviar en un viatge. I, així, tot un seguit d’elements que ens ajuden a definir-nos, a entendre qui som, amb els quals hem après que, tal com passa amb les cases, amb la feina i amb els amics, es queden un temps a la nostra vida i, després, poden desaparèixer per sempre o durant una temporada llarga, però que ens deixaran a dins una petita explicació simbòlica de qui som o de qui vam ser.