Els rellotges de París i el calendari del Primer d’Octubre

Walter Benjamin, poc abans de morir a Portbou, va deixar escrita en les Tesis sobre la filosofia de la història una observació que sembla pensada per a dies com avui. Deia que els calendaris no compten el temps com els rellotges, que són “monuments d’una consciència històrica”. I per demostrar-ho recordava un episodi curiós de la revolució del juliol del 1830: el primer vespre de lluita, en uns quants punts de París –sense cap mena de coordinació entre ells i de manera espontània–, els insurrectes van disparar contra els rellotges de les torres. La intenció? Volien aturar el temps del poder i començar a comptar-ne un de nou.

Ara fa nou anys, el Primer d’Octubre, Catalunya va fer una cosa semblant. Més de dos milions de persones vam decidir que aquell dia el temps no el marcava l’estat, sinó nosaltres mateixos, dipositant un vot dins una urna que la policia volia arrabassar. Nou anys després, la data s’ha commemorat amb concentracions modestes, mentre el parlament es dedica a fer reprovacions i els partits que van fer possible aquell dia no són capaços de reconèixer-se entre ells. En vista d’aquest panorama, hi ha qui en deduirà que el Primer d’Octubre ja és història, en el sentit més mort de la paraula. Però la història, precisament, demostra que pensar això és un error de càlcul.

Les dates que han tingut aquesta mena de pes referencial en una nació no es moren mai. Dormen –i a vegades dormen molt de temps. El 17 de novembre de 1939 els nazis van tancar les universitats txeques i van afusellar nou estudiants. Cinquanta anys més tard, el 17 de novembre de 1989, el règim comunista va autoritzar –convençut que era una cerimònia inofensiva– una marxa per a commemorar aquell aniversari. La policia la va reprimir amb violència i al cap de sis setmanes Václav Havel era president i el règim queia. La commemoració d’una data havia esdevingut la revolució. No és estrany que fos precisament un txec, Milan Kundera, qui escrigués que la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.

Però el Primer d’Octubre té, a més, una particularitat que el fa encara més perillós per a qui el voldria oblidat. Moltes dates nacionals commemoren caigudes, i aquesta no. Aquesta recorda i recordarà per més anys que passen un acte de sobirania exercit amb èxit contra la voluntat d’un estat violent. Vam votar. I tot allò que va venir després, la por, la presó, les vacil·lacions i les renúncies, no canvia allò que va passar aquell diumenge. Ho sabem nosaltres i ho saben ells. Ho sap Madrid, que ha dedicat nou anys a convertir aquella data en un delicte, després en un error i finalment –ara fins i tot el PP sembla voler-ho veure així– en un malentès. Francament, ningú no s’esforça tant a esborrar una data morta.

Hi ha una lliçó, tanmateix, que la història ensenya i que nosaltres hem de tenir ben present: les dates no ressorgeixen totes soles. El 17 de novembre de 1989 no va triomfar perquè fos el cinquantè aniversari, sinó perquè va coincidir amb un règim exhaust i amb una generació que ja no tenia por. La data –ho va ser el 17 de novembre i ho pot ser el Primer d’Octubre– és la metxa, no pas la pólvora. Per això les concentracions de cada any, els actes, no són el ressorgiment, però són l’espera, la manera de mantenir eixut el llumí.

L’any que ve farà deu anys. Les xifres rodones tenen una força estranya: a Praga, la metxa la va encendre un cinquantè aniversari. Ací l’ANC anuncia que treballarà tot aquest any per fer un nou embat d’ací a 356 dies. Ningú no pot saber en quina conjuntura arribarem a aquella commemoració rodona, ni si els partits que avui fan veure que la data no els pertany tindran prou memòria per a estar-ne a l’altura. Però, siga com siga, avui comença un compte enrere que –una altra vegada– depèn de nosaltres i prou. I és la història, l’experiència d’aquests darrers dos segles, la que ens indica que, tard o d’hora, algú tornarà a disparar contra els rellotges, per aturar el temps del poder i començar a comptar-ne un de nou.