“Sapiguent” o “sabent”? Gerundis que ens fan dubtar
“Sapiguent”, “diguent”, “riguent”… són formes que podem sentir sovint en la llengua parlada, però que no són correctes. L’error ve, sobretot, de l’analogia: com que diem ric, bec o caic, i en alguns temps verbals trobem formes amb una g (rigués, caigués…), tenim tirada a traslladar aquesta consonant velar al gerundi. Però la normativa no admet aquesta velarització.
Les formes correctes, doncs, són aquestes:
- sabent, i no sapiguent
- dient, i no diguent
- rient, i no riguent
- caient, i no caiguent
- bevent, i no beguent
- volent, i no volguent
- podent, i no poguent
- duent, i no duguent
- creient, i no creguent
- traient, i no traguent
- valent, i no valguent
- cabent, i no capiguent
- essent (o sent), i no siguent
- coneixent, i no coneguent
- movent, i no moguent
Això també afecta alguns verbs de la tercera conjugació:
- escrivint, i no escriguent
- venint, i no vinguent
- vivint, i no visquent
Una norma pràctica que no té excepcions: en català no hi ha cap gerundi que acabi en -guent.
Encara hi ha un altre parany: els gerundis de la segona conjugació calcats del castellà. En català, aquestes formes no es fan amb -int, sinó amb -ent. Per tant, hem de dir:
- interrompent, i no interrumpint
- emetent, i no emitint
- admetent, i no admitint
- concebent, i no concebint
- combatent, i no combatint
- incloent, i no incluint
- corrompent, i no corrumpint…
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.