El fenomen GTA

Dijous passat escoltava la ràdio mentre anava cap a Salt a fer un club de lectura i em vaig quedar estupefacta. Vaig esbatanar els ulls i vaig apujar el volum amb les celles arquejades pel desconcert. La notícia era que algunes oficines estaven paralitzades per tal assumpte. Entrevistaven homes que s’havien agafat festa o vacances de la feina per poder jugar a un videojoc. Aquesta frase els ofendria i, clarament, aquests homes i aficionats al joc en qüestió em dirien: xata, no entens res, no és un joc qualsevol, és el GTA.
Però anem al principi. Jo escoltava la ràdio i, entre notícies de pre-campanya electoral, el locutor i els seus col·laboradors van començar a parlar del GTA. GTA per aquí i GTA per allà. Reconec que vaig estar-me uns minuts desconcertada i perplexa perquè no entenia de què recoi parlaven i em vaig sentir ben ignorant perquè, segons deien, el nou GTA era un fenomen mundial esperat per milers de persones. Puntualitzo: esperat per milers d’homes, sobretot. La meva curiositat característica es delia per cercar el concepte a internet, però estava conduint i em vaig haver d’esperar fins que, finalment, van explicar el què. GTA és l’abreviatura de Grand Theft Auto, una saga de videojocs d’acció creada per Rockstar Games on el jugador es pot moure lliurement per una ciutat o territori, pot conduir, explorar i interactuar amb personatges, fer missions o simplement inventar-se què vol fer en unes partides que són gairebé històries cinematogràfiques. Aleshores ho vaig recordar: el meu germà petit, a principi dels dos mil, sovint quedava amb els seus amics per jugar-hi. Alguna vegada m’havia aturat a observar de què anava el joc i recordo haver pensat que no entenia aquell delit masculí per aquell entreteniment que, en el seu moment, em va semblar d’una masculinitat hegemònica avorrida i ara, pel que he pogut aprendre d’aquest fenomen, em sembla d’una masculinitat hegemònica entre perillosa, estúpida i alhora molt interessant antropològicament i social.
Aquest joc preveu ingressar uns 3.000 milions de dòlars anualment, l’ha desenvolupat durant més de deu anys un equip de gairebé sis mil persones i Espanya és el quart país amb més peticions. Però on rau l’èxit del GTA? Per què ha triomfat durant dècades entre homes de generacions tan diferents? Doncs, bàsicament, perquè és la fantasia masculina per excel·lència, un joc on pots fer tot allò que és il·legal o amoral a la vida real: pots ser violent sense rebre càstigs penals, pots acumular diners, propietats, dones i conseqüentment guanyar estatus social i pots drogar-te i traficar i esdevenir un heroi; en resum, el GTA és fer realitat dins la ficció el somni masculí neoliberal.
Explicaven a la ràdio que en la versió actual s’havien esforçat a llimar la violència del joc pel que fa a les dones, històricament representades en el joc com a mers objectes sexuals, estereotipades i secundàries, prostitutes, strippers, i que en la nova entrega havien mirat d’incorporar-hi una certa mirada femenina, que no pas feminista, i havien aconseguit proeses com tenir una protagonista femenina que, per primera vegada en anys, acompanya el protagonista masculí. I, oh, sorpresa, la protagonista dona ja ha rebut una allau de crítiques que aglutinen tots els “ismes” possibles: racisme i sexisme, perquè els molesta que sigui llatina i perquè no respon als cànons de sexualització habituals del joc; queixes perquè és un personatge massa dominant, perquè dubten de l’habilitat física del personatge i del seu domini de les armes. Per què és creïble que un home normal es converteixi en un criminal extraordinàriament competent, però resulta menys creïble per a alguns jugadors si la protagonista és una dona? Els usuaris també han criticat el wokisme del nou GTA perquè el troben massa feminista. Fa riure que, per a una feminista, ho sigui massa poc i per als jugadors homes, ho sigui massa.
Les estadístiques publicades fins ara indiquen que set de cada deu jugadors del GTA són homes. La gran majoria es delia i es desesperava per jugar-hi dijous a la nit en la seva nova estrena mundial, tenien el record apassionant, vibrant, d’un joc que premiava la competitivitat, la violència com a eina de resolució de conflictes i una relació amb el món i la societat basada en l’acció i el control. Tant és així que Rockstar Games, en un passat, va optar per eliminar elements del joc que es burlaven o degradaven personatges trans o disconformes amb el gènere.
Més enllà del debat de si un videojoc pot ser irreverent sense convertir les minories en objectes de ridiculització, voldria tornar a centrar-me en el desconcert de què us parlava a l’inici. De debò la gent (els homes bàsicament) s’agafen festa a la feina per anar a jugar al coi de GTA? No eren pas adolescents de quinze anys, els qui oferien el seu testimoni a la ràdio, eren tots d’edats compreses entre els trenta i els quaranta anys, nostàlgics que ja hi havien jugat, potser abans de tenir pèls al pit. Evidentment que cadascú pot agafar-se festa a la feina per fer el que li roti, però us juro que va semblar un fenomen social digne de ser estudiat, perquè trobo que defineix molt bé el món on som, la societat que tenim. El primer que em va venir al cap va ser una comparació aparentment allunyada, però no podia deixar de pensar en el gran rebombori que es va organitzar quan es va començar a parlar de les baixes menstruals de les dones, de la nostra necessitat de salut i fisiològica de faltar a la feina si hi havia un dolor incapacitant. Allò va ser vist per a molts com una ofensa perquè ho trobaven ridícul. Em pregunto si són els mateixos que troben normal, comprensible i fins i tot divertit i absolutament justificat que un home agafi festa per anar a jugar o es faci el malalt si no vol perdre dies lliures. Quants d’aquests deuen haver criticat o posat problemes a una companya dona, mare, si ha hagut d’arribar tard o fallar per anar a cuidar la seva criatura? Què passaria si les dones ens aturéssim en massa per anar a llegir l’entrega d’una novel·la d’aquestes que el món considera “de dones”? Segurament, ens ridiculitzarien, també.
Ara bé, el que em sembla més sorprenent de tot, el súmmum del deliri, és per a mi el fenomen gamer. Influencers amb milers de seguidors retransmetent en directe com juguen els primers al famós GTA mentre milers d’homes els miren per una pantalla per veure com juguen. No ho sé, anar a mirar com un crac dels escacs juga en directe, d’acord, però mirar per la pantalla algú que juga a una pantalla a un joc que requereix de ben poca connexió neuronal i poc intel·lecte? Em dec fer vella i em dec haver convertit en un ésser estrany, perquè em sembla que això sí que és una estupidesa majúscula i anestesiant.
No nego que, com a dona, em pogués arribar a divertir jugant al GTA una estona, però en acabar la partida tornaria a preguntar-me quina relació hi ha entre aquests referents masculins del joc i el comportament d’un gruix important d’homes a la vida real. I tanco amb una darrera pregunta: quants homes triarien deixar les seves feines i les seves vides si se’l oferís ser com els personatges del joc, traficants rics i poderosos? I quantes dones ho acceptarien. Preguntes, preguntes, preguntes.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.