Netanyahu contra tots: canviaran res, les eleccions d’Israel?

Tel-Aviv, Israel. Les eleccions de dimarts vinent a Israel són, en gran manera, un referèndum sobre el primer ministre Benjamin Netanyahu: sobre la gestió que va fer dels atacs del 7 d’octubre i els anys de conflicte que se n’han derivat i, també, sobre els casos de corrupció que fa anys que el ronden.

Els sondatges indiquen que molts israelians volen girar full a l’etapa Netanyahu, que ha presidit el país durant gairebé dinou anys d’aquests darrers trenta. En l’àmbit concret de la seguretat, tanmateix, el primer ministre quasi no es diferencia gens dels principals contrincants, incloent-hi l’ex-oficial Gadi Eisenkot i Naftali Bennett, un ex-primer ministre que es presenta a les eleccions en coalició amb Yair Lapid, el cap de l’oposició actual.

“Els polítics de l’oposició han anat virant a la dreta per provar de deixar Netanyahu en fora de joc”, explica Mairav Zonszein, analista d’Israel a l’International Crisis Group, un think tank de Brussel·les: “Sobre la qüestió específica de Palestina, crec que el posicionament polític mai no havia estat tan unànime.”

Netanyahu i els seus rivals, tanmateix, sí que mantenen certes discrepàncies quant als múltiples conflictes militars en què hi ha implicat Israel. “Les zones de seguretat creades al Líban, Síria i Gaza són una eina i una palanca per a promoure els interessos nacionals d’Israel, no per a romandre-hi durant generacions”, va declarar Eisenkot a començament d’any.

Això pensen els principals candidats sobre les qüestions més candents.

Gaza

Un any després que el president dels Estats Units, Donald Trump, declarés un alto-el-foc a Gaza, les forces israelianes controlen prop d’un 70% de l’enclavament, però Hamàs roman present a la resta, precisament allà on es concentra la majoria de la població. Netanyahu ha declarat que Israel no permetrà de reconstruir l’enclavament ni en retirarà les tropes fins que Hamàs no accepti lliurar les armes.

En declaracions aquest mes prop de la frontera amb Gaza, Eisenkot va prometre que, si era elegit primer ministre, Hamàs deixarà de governar la Franja al cap de divuit mesos d’haver assumit el càrrec. “Hamàs continuarà al poder mentre Benjamin Netanyahu continuï al poder”, va afegir.

A l’agost, Bennett va prometre de no “desviar-se ni un mil·límetre de la Línia Groga”, la frontera que delimita el territori de Gaza sota control d’Israel, “fins que Hamàs no estigui del tot desarmat”. També va dir que, amb el seu govern, Israel deixaria de consultar Catar i Turquia sobre la qüestió de Gaza i, en canvi, optaria per Egipte. La reconstrucció de l’enclavament no podrà començar, segons que va avisar a la cadena israeliana Kan, fins que això no hagi passat.

L’Iran

Després de dues guerres contra l’Iran de bracet amb els Estats Units –la primera el juny de l’any passat; la segona, encara en curs, a començament d’enguany–, Netanyahu continua prometent que el règim iranià caurà aviat. “Un dia, no falta gaire, el poble iranià serà lliure”, va assegurar el mes passat a l’assemblea general de l’ONU.

Els seus rivals coincideixen a considerar l’Iran com la principal amenaça que plana sobre Israel.

Bennett ha dit que Israel havia d’emprar “tots els mitjans a l’abast” per a fer caure el règim iranià abans que Teheran no aconseguís de construir una arma nuclear pròpia. El règim, va dir fa poc, “està podrit i corcat, i caurà”. I va afegir: “La nostra feina és accelerar aquest procés.”

Eisenkot ha afirmat que la campanya militar contra l’Iran havia de continuar: “Fins que ens assegurem que l’Iran no disposi de 440 quilos d’urani enriquit ni de la capacitat de fabricar dispositius explosius nuclears, i quan totes les línies de finançament iranià a l’Hesbol·là quedin tallades.”

Estat palestí

Quant a la creació d’un estat palestí, la unanimitat entre els principals candidats és total: ni ara ni en un futur pròxim.

“Mentre jo sigui primer ministre, no es crearà un estat palestí controlat per l’Iran: ni a Gaza, ni a Judea i Samaria [Cisjordània]. I punt”, va escriure Netanyahu a X a l’agost, poc després que Mansour Abbàs, cap de la Llista Àrab Unida, instés els Estats Units i Israel a reconèixer l’estat palestí.

Eisenkot també ha refusat de reconèixer l’estat palestí, però s’oposa fermament a annexionar Cisjordània a Israel. “No volem prendre el control [dels 2,8 milions de palestins que viuen al territori] ni posar en perill el projecte sionista a través d’un estat binacional.”

Bennett –ex-director general del Consell Yesha, l’organització que agrupa els colons israelians a la Cisjordània ocupada– s’ha declarat “en contra d’un estat palestí i de cedir territori”. També ha dit que no evacuarà els assentaments colons en cas de ser elegit primer ministre, tot i que sí que ha promès que n’eliminarà les construccions il·legals.

Avigdor Liberman, ex-ministre de Defensa i cap del partit conservador Yisrael Beiteinu, ha advertit aquest mateix mes a X que el pròxim president dels Estats Units prendrà mesures per reconèixer un estat palestí. També ha demanat el desmantellament de l’Autoritat Palestina, incloent-hi l’anul·lació dels Acords d’Oslo, i ha proposat de traspassar el control dels afers civils de Cisjordània a l’estat jordà, sota supervisió israeliana.

Atès que l’opinió pública israeliana s’ha decantat substancialment cap a la dreta aquests darrers anys, tots els candidats han evitat a tot preu d’adoptar posicions que es puguin interpretar com a progressistes. Yair Golan –cap de Demòcrates, un partit progressista– és l’únic candidat que s’ha mostrat disposat a considerar l’opció d’un estat palestí. “L’envit no és un estat palestí, l’envit és triar entre l’annexió o la separació”, va dir a l’estiu a la Conferència d’Herzliya, una cimera de seguretat.

Violència dels colons

La violència dels colons a Cisjordània és, segurament, l’àmbit en què Netanyahu es diferencia més dels rivals. El mes passat, a l’assemblea general de l’ONU, el primer ministre israelià va menystenir la preocupació internacional per la violència dels colons israelians al territori, tot titllant-la de “distorsió” i “obsessió”, i va atribuir els atacs a “un grapat de delinqüents juvenils, uns cent cinquanta en total”. I va afegir: “No toleraré la violència ciutadana.”

Aquestes darreres setmanes, el gabinet de Netanyahu ha posat en dubte el relat de les víctimes –incloent-hi una fotoperiodista de The Washington Post– de la darrera onada d’atacs colons, molts dels quals enregistrats en vídeo.

Els contrincants del primer ministre, en canvi, han condemnat la violència colona amb molta més contundència. Eisenkot ha dit que Israel havia d’adoptar “una posició molt dura contra els qui exerceixen la justícia pel seu compte”. També ha declarat que, si fos elegit primer ministre, eliminaria “tots els assentaments il·legals a les zones A i B”, en referència a les zones de Cisjordània sota control civil palestí.

Bennett va qualificar la violència colona de “terrorisme nu i cru” en una entrevista a la ràdio de l’exèrcit israelià a l’agost: “Com a persona que creu en el nostre dret de la terra i en el projecte dels assentaments, ens pertoca de condemnar-ho.”

Lapid, per la seva banda, ha declarat que “el terrorisme colon és terrorisme”.

Líban i Síria

Al Líban, l’exèrcit israelià manté una zona tampó d’aproximadament 700 quilòmetres quadrats. L’Hesbol·là, la milícia pro-iraniana del Líban, ha quedat molt afeblit després de gairebé tres anys d’ofensiva israeliana, però continua sense lliurar les armes.

Netanyahu diu que el memoràndum signat al juny amb el govern libanès permet a Israel de mantenir el control de la zona tampó fins que no s’elimini l’amenaça de l’Hesbol·là. L’exèrcit israelià també continua a la part del sud de Síria que va ocupar el desembre del 2024, tot aprofitant el buit de poder desencadenat per la caiguda del règim de Baixar al-Assad.

Eisenkot defensa que, una volta desarmat l’Hesbol·là, l’exèrcit israelià hauria de traspassar el control de la zona tampó a l’exèrcit libanès i una coalició multinacional, però que la seguretat d’Israel “correspon a les Forces de Defensa d’Israel”.

Eisenkot també ha entonat un discurs de línia dura envers Síria, tot descrivint-ne el president, Ahmed aix-Xarà, com “una persona molt extremista a l’origen, un home de l’ISIS”. Zonszein, així i tot, explica que Eisenkot ha deixat “cert marge per a negociar, eventualment, una retirada de Síria”, cosa que l’analista veu com “un posicionament que els altres candidats no necessàriament defensarien”.

Bennett, per la seva banda, ha promès un canvi d’estratègia respecte de l’Iran i l’Hesbol·là. El govern de Netanyahu, segons que ha explicat, tradicionalment ha partit d’una premissa: “Si disparem contra l’Hesbol·là, l’Iran dispararà contra nosaltres.” Si és elegit primer ministre, Bennett ha promès d’invertir aquesta lògica: “Si l’Hesbol·là dispara contra nosaltres primer, nosaltres dispararem contra l’Iran.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb