Oriol Canals, una rebolcada interrompuda i cinc cors en dansa

Un dels grans objectius que tenim com a país està directament vinculat a la lectura. Els índexs de lectura cauen –especialment entre la població més jove– i també preocupa la quantitat de lectors habituals en català. Ateses aquestes dues constatacions que ens arriben des de molts llocs diferents (tots vosaltres podeu comprovar a simple vista la disminució de llibres als vagons de metro, autobusos i trens en comparació de fa vint anys), fins i tot de l’acadèmia, ens hem de felicitar cada vegada que apareix un autor o una mena de literatura que, precisament, ajuda a crear lectors. Aquest és un dels objectius de les novel·les d’enjòlit, molt habituals en l’àmbit de la novel·la negra. Els puristes del gènere tot sovint ens posem les mans al cap per aquests productes, però quan estan ben fets són un mecanisme literari perfecte, envejable i molt difícil d’aconseguir. Després hi ha tota una sèrie d’imitacions, de fórmules recurrents i d’espuris interessos editorials que proven de fer passar bou per bèstia grossa. Però no oblidem que estem parlant d’una indústria i que, darrere d’una editorial, la majoria de vegades hi ha empresaris que, a més a més, volen guanyar diners. O no perdre’n.

Per això cal saludar amb efusió la nova obra d’Oriol Canals (1978). Els llibres que ens ha ofert darrerament han partit sempre de dues premisses importants: entretenir el lector i, en cap cas, renunciar a la qualitat literària. El darrer exemple d’aquesta quadratura del cercle és El cinquè cor, que acaba de publicar Rosa dels Vents i que arriba després de l’èxit de No dormiràs, amb què Canals va aconseguir enfilar-se sorprenentment a la llista de llibres més venuts en català un Sant Jordi –normalment, no sabem per què, la novel·la de gènere no sol entrar en aquesta llista–, i de la reedició de Diví, novel·la que prenia com a punt de partida un assassí que imita quadres de Dalí en la seva activitat criminal.

A El cinquè cor ens trobem amb una arrencada espectacular. Un eminent cardiòleg de Barcelona rep, el dia del seu aniversari, una caixa amb cinc compartiments. En tres hi ha tres cors humans. La resta d’espais són buits, a l’espera de nous òrgans. Precisament a ell li acaben de diagnosticar una cardiopatia que fa imprescindible un trasplantament per a sobreviure, i, evidentment, cap dels tres cors rebuts, en diferents estats de deteriorament, no serveix. A partir d’aquí la cursa comença en diferents direccions: d’una banda, cal esbrinar de qui eren els cors extrets i quina relació podien tenir amb el cardiòleg; de l’altra, cal saber qui els està enviant i per què i, sobretot, evitar que continuï fent de les seves i ompli els dos compartiments buits. En tercer lloc, hi ha una cursa per la vida: la del doctor. Perquè ell se salvi algú ha de morir, aquesta és la crua realitat dels trasplantaments.

A tots aquests elements, hi hem d’afegir dos personatges més, imprescindibles perquè la trama avanci convenientment: un mosso de la policia científica que té un trastorn obsessiu-compulsiu de primera magnitud i que manté una relació ben curiosa amb una periodista d’investigació d’un diari, amb grans ambicions professionals. I un pacte entre tots dos: quedar una sola vegada a l’any per cardar. Una sola vegada que, en aquest cas, queda interrompuda en plena rebolcada perquè el policia rep al telèfon l’avís que s’ha produït un fet extraordinari: l’aparició del macabre regal d’aniversari que li han fet al doctor i que engega tots els mecanismes. També, és clar, s’activa la investigació periodística, que avança en paral·lel a la policíaca.

Podríeu dir que amb tots aquests ingredients és fàcil de bastir una novel·la d’enjòlit que resulti prou atractiva per al lector i de fer que se senti atret fins al punt de no poder-ne abandonar la lectura. Doncs no, amb tots aquests ingredients es té la base del plat, però l’art de cuinar-lo és tota una altra cosa. Es necessita mestratge, saviesa, tècnica.

Perquè una de les característiques que cal destacar dels llibres de Canals en general –i d’El cinquè cor en particular– és que domina tots els mecanismes de la narració d’enjòlit. Els capítols són curts i acaben gairebé sempre en alt, les trames s’entremesclen i se n’obren de noves de tant en tant. I, a més a més, la narració va de cara a barraca, sense renunciar a la descripció necessària i precisa quan cal. Els personatges no estan amb prou feines dibuixats, sinó que són construïts amb tota la seva complexitat, però sempre al servei de la trama. A més, Canals ens ofereix uns comentaris mordaços, punyents, del narrador, que constitueixen un dels grans encerts del text. Funcionen com a picades d’ullet, com un valor afegit. De vegades són una subversió del gran patrimoni paremiològic de la nostra llengua, de vegades provenen de la saviesa de la cultura popular d’ençà del 1980 fins avui. Totes aquestes intromissions del narrador que posen de manifest la mala llet de l’autor, el seu posicionament. I, és clar, hi ha els girs de guió, ben sovint inesperats i marca de la casa, allò que tots estem esperant i que sempre ens sorprèn en el cas de Canals. El resultat, una novel·la que ens fa oblidar de la molla trencada del sofà, de la incomoditat de la cadira o del retard de l’enèsim tren que no va a l’hora en aquest país. Tot això tant se val si tens un Oriol Canals a les mans perquè el gaudi literari de qualitat està assegurat. Si, a més a més de la intriga criminal, hi afegeixes la mèdica i uns tocs d’emblanquiment de capitals i corrupció, oli en un llum. I que tremolin els professors universitaris que algun dia s’hauran de reciclar i explicar com i per què existeixen màquines de crear lectors com aquesta.

Companys de viatge

El retorn de Canals fa que ens hàgim de parar, necessàriament, en algunes bones obres d’enjòlit aparegudes darrerament. Com que això dels retards al transport públic no sembla que s’hagi de solucionar immediatament, repassem alguns dels títols que poden fer-nos companyia.

Acabada de sortir del forn, la Campana ens presenta La berlinesa, la nova novel·la d’Àngel Burgas que, en aquest cas, es mou entre la novel·la d’enjòlit i la de formació. La sinopsi argumental que ens presenta l’editorial és d’aquelles que fan venir ganes de llegir: “1991, Osnabrück, Alemanya. L’Ivan, fill de l’Uwe i l’Edna, tenia quatre anys quan un dissabte qualsevol els pares el van deixar a càrrec d’una veïna durant unes hores. No van tornar mai més. L’Ivan va marxar a Berlín per viure amb la seva tieta Úrsula, que es va convertir en la seva mare. Aquell va ser el primer d’un seguit d’hiverns en què va començar a fer-se preguntes: ‘Què havia passat realment aquell dia? La desaparició dels seus pares biològics tenia alguna relació amb la tasca de l’Uwe com a facilitador d’emigrants de l’Alemanya de l’Est?’ I allò que més el capficava: ‘On era l’Edna?’ En un viatge ple d’obstacles que el portarà d’unes quantes ciutats alemanyes al Priorat, de Madrid a Barcelona, la història s’endinsa en les vides creuades de mare i fill, on conflueixen espies de la Stasi, psicòpates i feixistes de l’extrema dreta. Una novel·la trepidant amb un protagonista que ha d’exercir de detectiu mentre construeix la seva identitat.” Burgas és un mestre a l’hora de construir històries, trames i personatges i presenta una de les trajectòries més sòlides de la novel·la catalana. S’ha bregat entre la literatura d’adults i la difícil tasca d’escriure per a infants i joves.

També, a la mateixa editorial, a final de setembre es va publicar Nostra senyora de l’abisme, de Xus González. Com bé sabeu, en aquests darrers deu anys han proliferat les novel·les de gènere ambientades en diferents espais no urbans de la nostra geografia. És una tendència global i, en el cas de les novel·les més negres en què l’enjòlit no és un dels principals objectius dels autors, es coneix com a rural noir o country noir. Nostra senyora de l’abisme entra en aquesta categoria: “El santuari de la vall de Miranda és un paisatge idíl·lic, entre majestuoses muntanyes i fonts naturals, on acudeixen pelegrins i turistes durant tot l’any. Un veritable oasi al cor del Pirineu català. No obstant això, ningú vol esmentar que, durant tres anys seguits, hi ha hagut inexplicables desaparicions. Com tants altres que hi treballen, Víctor Trafalgar fuig del seu passat. Ha acceptat una feina d’estiu al complex hoteler de la vall, una simple tapadora per a investigar en secret què va passar amb la Noa, l’última desapareguda. Però quan, per quart any consecutiu, una de les treballadores de l’hotel s’esvaeix a la nit, tot es torna a remoure. Els Mossos d’Esquadra que porten el cas, dirigits per un sergent inexpert nouvingut de l’àrea metropolitana, han de trobar el patró que uneix les poques pistes que tenen… Si volen evitar que hi hagi més víctimes. Mentrestant, un ambient incendiari s’ha instal·lat entre els veïns de Quintana de Ter, la ciutat al peu de les muntanyes.” Res: 432 pàgines per a mantenir-vos ben intrigats i per a mirar de descobrir quins espais s’amaguen darrere aquests indrets ficticis.

I, per acabar, una traducció. Són pocs els autors nòrdics que realment mereixen destacar. Arran de l’èxit de Stieg Larsson, ens hem hagut d’empassar una colla de vikings de qualitat més que dubtosa, entre els quals sobresurt Jo Nesbo, del qual fins i tot ens llegiríem la llista de la compra sofrint per saber quan començaran els crims. L’islandès Arnaldur Indridasson també seria a la llista d’excepcions. I ara, a Columna, comença la publicació d’una nova saga de Ragnar Jónason, també islandès. És la saga dedicada al comissari Reykdal i el primer volum és Crims al sanatori. La sinopsi ens diu això del llibre: “A dalt de les muntanyes s’alça el sanatori d’Akureyri. Antigament dedicat a tractar la tuberculosi, avui els seus murs sostenen les ombres d’un passat inquietant. Només en queda oberta una de les ales, amb sis empleats. Els passadissos gelats, els corrents d’aire que s’escolen per les finestres i l’eco de les habitacions buides mantenen viu el record de tot el que va passar entre aquelles parets. Quan l’Yrsa, una infermera, apareix assassinada, el sanatori torna a revelar la seva cara més fosca. Amb només cinc sospitosos, el crim s’hauria de poder resoldre ràpidament. Però vint anys més tard el cas continua sense respostes. Fins que en Helgi Reykdal, un jove estudiant de criminologia islandès acabat de tornar de Londres, decideix reobrir la investigació i enfrontar-se, finalment, a la veritat amagada darrere els murs de l’antic hospital.”

L’haurem de llegir per poder-ne opinar amb calma, però de moment segur que el llibre us costa menys que un bitllet fins al país del bacallà. Ara, potser hi arribaríeu abans que no pas en tren a la vostra destinació, encara que siguin menys de cent quilòmetres.