Pau Vidal: “Per guanyar la batalla de la llengua, hem de passar pel conflicte”

El filòleg Pau Vidal (Barcelona, 1967) acaba de publicar el llibre Sortir a guanyar. Guia per al combat lingüístic de cada dia, editat en la col·lecció Llibres de VilaWeb. El text, escrit amb el to habitual de Vidal, provocador i de deix satíric, és pensat perquè serveixi de manual per a canviar la mentalitat dels catalanoparlants. “Està bé que hàgim passat de sortir a perdre a sortir a empatar, però hem d’entendre que es pot sortir a guanyar”, afirma en un moment d’aquesta entrevista. Diu que mantenir el català hauria de ser una cosa ben normal, i que ara cal assumir que, sense travessar el conflicte i pressionar els castellanoparlants perquè es passin al català, no es resoldrà res.

—Per què cal sortir a guanyar?
—Hem de fer alguna cosa que no hem fet fins ara. Canviar les dinàmiques. Durant molt de temps, vam sortir a perdre perquè havíem perdut. A mesura que hem reviscolat, s’ha estès la sensació que sortir a empatar posant deu defenses davant la porteria ja era una bona manera de sobreviure. No estem avesats a llegir l’època, a nivell global, i ara no entenem que la batalla ja fa temps que ha començat i que també ens afecta a nosaltres. Si hi ha batalla, has de sortir a guanyar. I fa massa temps que no ho practiquem. Per això m’ha sorprès l’èxit del moviment “Mantinc el català”.

—Per què?
—Perquè ha estat com descobrir la sopa d’all. Aquella cosa tan catalana de descobrir els mínims i pensar: “Uf, ja ho tenim fet.” La versió lingüística del “ni un paper a terra”. Estem tan cofois que, encara que ens atonyinin, no hem llençat ni un paper a terra i això ja ens satisfà. És mentalitat de perdedor. 

—Tot i això, fa la sensació que en algun moment s’ha mogut alguna cosa. Hi ha molta gent que es comença a despertar, amb la qüestió de la llengua.
—És una cosa una mica reactiva. Segur que el procés hi té alguna cosa a veure. És reactiu: finalment hem entès que de l’altra banda ens arribaven pedres. Durant unes quantes generacions, ens en disparaven igualment, però fèiem veure que no en rebíem. Aquests dies hi he pensat, amb això que ha passat amb el Barça després de l’agressió a Elx. És com si l’espanyolisme s’hagués adonat que el Barça és un front que encara no ha conquerit, i hi ha una ofensiva per a conquerir-lo. És curiós amb quina potència i amb quina tenacitat ho fan, i amb quina ingenuïtat hi responem nosaltres. Ara mateix hi ha una operació per a prendre’ns el Barça, per a dir-ho col·loquialment. Amb el país i amb la llengua ha passat igual. Després de la declaració d’independència aturada, la gent ha vist que ens disparaven les pedres.

—Però el llibre no neix d’aquí. D’on neix?
—En l’aspecte sociolingüístic del català, durant molt de temps hi ha hagut la idea que la llengua no l’havien de defensar els parlants, sinó l’autoritat, que per això hi és. Molta gent, i no ho vull dir, perquè són bona gent, s’han excusat en la idea que havia de ser l’autoritat, qui treballés per la llengua. A mi em sembla evident que no. És veritat que el poder ha descarregat la seva responsabilitat en la gent, ja d’ençà del temps d’Aina Moll, amb campanyes com el “Depèn de tu”. Et deien que depenia de tu però no et proporcionaven les eines per a anar a la trinxera. Entenc que la gent que no vol afrontar aquesta batalla particular ho fa, en bona part, perquè no se sent preparada per a una cosa que la supera. I això ha de canviar. Es tracta que la gent tingui eines. Avui, dir que la llengua l’ha de salvar l’administració vol dir que l’ha de salvar l’enemic, perquè hi tenim l’enemic. 

—Més enllà de la manca d’eines, d’on ve la falta de combativitat lingüística que diagnostiqueu en els vostres compatriotes?
—Crec que és la por. La panòplia d’excuses que fa molt de temps que sentim per a fer el canvi lingüístic al castellà és tota per a dissimular la por. Ho faig per educació, és bo practicar llengües, aquí som bilingües… Beneitures heretades, sovint dites de bona fe, però que totes amaguen la por. Com que fa dos o tres segles que rebem, som un gos apallissat. Sabem que, si hi ha conflicte, ens tocarà el rebre, i per tant l’intentem desactivar. Passa que lògicament es dissimula, perquè és millor inventar-te qualsevol cosa que et fa quedar bé que no pas dir que tens por. 

—Potser hi ha lectors que ho pensen. “Doncs, sí: jo tinc por que el conflicte s’intensifiqui. No estic segur que em surti a compte l’hostilitat.”
—Segur, i penso que seria bo. Qualsevol psicòleg diria que és el primer pas, reconèixer que tens por. És el punt de partida. En canvi, si recorres a qualsevol excusa, allò que dius és: “No vull lluitar.” En bona part, els mantenidors del català ja han fet aquest pas, perquè han vist que la por era més injustificada que no semblava. Tant de bo que hi sigui, el conflicte: per a resoldre això necessitem conflicte. Per a guanyar, hi hem de passar tant sí com no. 

—Veníem de molts anys de cofoisme. Ara potser hi ha molta gent que peca d’un derrotisme igualment paralitzador.
—És un problema, però és normal que hi sigui. Aquests cicles hi són i no els podem negar. És lògic. Entre el 2015 i el 2017 semblava que tots anéssim col·locats. Hi havia una eufòria que ens feia pensar que tot seria fàcil. Estic segur que la psicologia clínica té un nom per a descriure-ho. El pessimisme és desactivador, però també serveix per a conscienciar. Sempre hi serà, és gairebé intrínsec al caràcter català. Hi hem de comptar. Causa moltes menys baixes de les que podria causar.

—Retrateu onze perfils de catalanoparlants. Amb quina intenció són fets, aquests retrats? Què ens diuen?
—Pretenien retratar-nos a tots nosaltres. Ha sortit, de casualitat, un equip de futbol. Fa molt de temps que faig treball de camp a les xarxes socials i ha estat molt fàcil. Fotem molt de riure, els catalans, analitzats com a parlants. Tinc un cert animus provocandi, i això ha fet que sortissin perfils més llampants. Els he posat per ordre de més espanyol a més català, per a dir-ho així. El primer és el català que voldria ser castellà. És el cas del president Illa o del conseller Dalmau. No és un model gaire majoritari, però és molt clar. El tenim al nostre equip, però xuta contra la nostra pròpia porteria. A l’altre extrem hi ha un unicorn gairebé inexistent: va més enllà de mantenir i mira de catalanitzar els altres.

—I entremig…
—El bilingüista feliç, el pessimista, el policia de la llengua, molt propi del país… N’hi ha un al qual tinc molt d’afecte, i alhora por, perquè em tocarà el rebre: el caçador de pixapins. El català de fora de Barcelona que veu tots els mals a la ciutat, i diu que a Barcelona tothom hi parla castellà, de manera que, quan hi van, ells també hi parlen, en castellà, i es dóna la paradoxa que el de Guissona es troba parlant a Barcelona en castellà amb el de Palamós. Són caricatures: segur que ningú no s’hi reconeixerà del tot, però és una manera de pintar el paisatge sociolingüístic de Catalunya. 

—Dieu que el perfil que decantarà la balança els anys vinents és el bon jan.
—Sí, perquè és majoria. El bon jan diu: “Escolta, jo no vull problemes.” És un perfil català i segurament de tot arreu. M’agradaria que la gent que ho llegeixi, per dins, pensi: “És veritat, jo faig això.” I que es proposi de canviar de posició al camp: que passi de fer de lateral a atacar més endavant. L’altre perfil importantíssim l’he anomenat “anostrat”: l’espanyol que s’ha catalanitzat. Ens haurien de servir per a entendre que els pròxims anostrats haurien de ser els immigrants que hem rebut ara. La batalla ara mateix es juga aquí. Els pares dels futurs catalans haurien d’estar en condicions de transmetre el català als seus fills.

—Entre les eines reeixides que vam fer servir durant els anys cinquanta i seixanta per a integrar les onades migratòries espanyoles, quines hem perdut i hauríem de recuperar?
—Hi havia el prestigi, que va ser la clau màgica fins fa poc. Si aprendre la llengua et donava una oportunitat de millora social, l’aprenies. És en bona part allò que va passar. Era un prestigi simbòlic: era millor ser catalanoparlant a Catalunya que no pas no ser-ho. Aquesta idea comença a no ser-hi. Per a molta gent, ja no hi és. Tot s’ha fet tan volàtil que el prestigi va menys relacionat amb l’espai físic. Mireu l’arrogància dels expats, que tenen prestigi laboralment sense haver d’aprendre la llengua.

—I com ho recuperem, això?
—Les realitats socials i culturals depenen cada vegada menys dels grups concrets i cada vegada més d’aquesta cosa vaporosa que, per a fer-ne caricatura, en podem dir la vida moderna. No sé com anirà, però d’entrada podem donar exemple amb una identitat forta. Les identitats toves, que s’adapten sempre, que no tenen atractiu, no funcionen enlloc. I aquí el factor lingüístic és molt important. M’ho planteges com una batalla? D’acord, doncs et planto cara. O fins i tot vaig a cercar la brega.

—Dieu que la campanya per a “mantenir el català” us suscita unes quantes reserves. Quines?
—Una és purament formal. Mantenir la llengua pròpia és l’actitud normal per a bona part del planeta. Convertir-ho en una etiqueta té el perill evident de la caducitat. Quan passi de moda, s’apuntaran a una altra. Que un alemany parli alemany no hauria d’entrar en la roda d’una moda estilosa. Quan l’etiqueta es cremi, què faran, els qui s’hi han apuntat? Per això afegeixo al llibre la piulada d’una noia que em va impressionar molt. Parlaven d’un centre comercial i ella va escriure: “Ah, sí, aquest centre comercial! Allà hi vaig fer un ‘mantinc el català’!” Com pot ser que te’n recordis? Només que mantinguis el català cada dia és impossible que recordis on ho has fet. Hauria de ser a tot arreu.

—Entenc què voleu dir, però a molta gent li serveix per a designar una actitud nova, que malauradament era poc comuna, i així normalitzar-la.
—Efectivament, perquè molta gent ha obert els ulls. Em fa una mica de riure, però avui la vida funciona així, sí. El mantenidor és el parlant que tenim més sort de tenir. Però hi ha un altre perill: que sembli que mantenir la llengua és el màxim que podem fer. Està molt bé que deixem de sortir a perdre i sortim a empatar, però hem d’entendre que també podem sortir a guanyar. Per què no has de demanar a ningú que canviï de llengua i et parli en català? Si jo vaig a una botiga i vull que m’atenguin en català, per descomptat que ho puc demanar. Una altra cosa és la manera com, perquè no sempre estem combatius ni tenim temps per a perdre, però que ens sembli immoral demanar que ens parlin en català és mentalitat de derrota. No és immoral, és un patró de supervivència. 

—També dieu que si hi ha castellanoparlants que fa tant de temps que ens diuen “no te entiendo”, potser nosaltres els hauríem de començar a etzibar “no t’entenc”.
—És curiós perquè ho tenim davant dels ulls i no ho volem veure. El “no te entiendo” l’hem tingut davant del nas tres generacions, i com que som superiors, nosaltres no el fem servir. I a ells els ha anat de conya, tu. És veritat que tenen l’àrbitre a favor, però com a estratègia funciona.

—D’acord, però què en pensem nosaltres d’algú que ens diu “no te entiendo”? Penso que és un llondro. Potser és por o al·lèrgia al conflicte, però a molta gent li semblarà que fer aquest pas implica ser desagradable amb l’altre.
—No: implica veure una part de tu que no t’agrada. Desagradable, no. Jo fa temps que practico el “no t’entenc” i, tot i que no sóc una persona simpàtica, no he tingut mai cap conflicte perquè ho faig amb normalitat. En el fons, els dic: “Senyor d’Amazon que em portes un paquet, vull que siguis dels meus i per tant et tracto com un dels meus.” Quan veig algú que es queixa que no li volen entendre el carnet d’identitat, flipo. A mi me l’entenen sempre. No faig concessions. Només dic els números amb naturalitat. No volem ser com els qui ens agredeixen dient que no ens entenen, però volem sobreviure, però per a guanyar la batalla, de vegades t’has de sentir malament. La guerra té això. La resolució del conflicte és incompatible amb l’actitud de “ni un paper a terra”. Així no guanyarem. Hem d’aprendre a trepitjar l’altre, de vegades, i a imposar-nos. Intentem-ho i mirem com ens sentim després. Passa una cosa: t’adones que no és tan tràgic com semblava.

—Hi ha molta gent que li fa angúnia pensar que l’altre és un enemic o que s’hi ha de relacionar en clau de combat. Potser pel camí de normalitzar la reacció contra l’altre perdem l’aspiració d’incorporar-lo al bàndol propi.
—És curiós: acabeu de descriure allò que ens passa amb el debat sobre la immigració. Entre mirar el paisatge o mirar l’individu, se’ns crea una esquerda. Crec que és inevitable, ens passa a tots. Jo mateix em trobo que en el meu tracte sóc ferm, però inclusiu. Ara m’han canviat el metge de capçalera, i tant amb aquest com amb l’anterior tinc la mateixa situació: em parlen en castellà. En cap moment no he sortit de la consulta enfadat. Al contrari. N’he sortit amb la sensació de ser-hi una mica més amic: ell està més a prop meu perquè ha vist que li he manifestat una actitud. Ara, si no ho fas mai és difícil d’experimentar.

—I com ho feu?
—Posem qualsevol situació de les quotidianes. [Entretanca una mica els ulls, teatralment] “Hosti, perdona, és que parles el castellà tan ràpid que no…” I llavors l’altre veu que ha de fer un esforç. Et mantens en el paper, però l’ajudes una mica. I si no canvia fas: “Com?” has de fabricar un personatge que no tens, com quan parles un altre idioma. Al principi hi ha una mica de teatralització, i acabes trobant la teva manera. Al final no et sents malament: preval el sentiment de goig per haver ajudat algú. Passa com amb el voluntariat lingüístic, que t’hi apuntes per ajudar l’altre i t’acabes ajudant a tu mateix.

—Segurament et surt més fúria si només esclates quan no pots més, que no pas si canvies l’actitud de manera estable.
—Correcte. És un hàbit que es fa tan natural… Recordo un amic que, molts anys abans que traguessin els peatges de les autopistes, va decidir que no els pagava. I un dia que en parlàvem li vaig dir: “I si un dia les barreres no funcionessin i haguessis de pagar?” Per a ell era inimaginable, se sentia molt malament. És una mala comparació, però es tracta d’adquirir hàbits. La gràcia no és enfadar-se. A ningú no li agrada. Però cal dir a l’altre: “D’acord, jugarem el partit, però les condicions no les posaràs només tu. La meva és que parlem en català.” No cal dir-ho així, simplement és qüestió de trobar la manera adequada en cada situació.

—Expliqueu-me més tècniques de fer múscul lingüístic.
—N’hi ha una que crec que el poble català no hi està preparat, però a mi em surt molt bé [riu]. En dic la tècnica de l’Albert Serra. Si te l’escoltes parlant en castellà, fa gràcia perquè és el que parlaven els meus besavis. Un castellà molt dolent. En realitat no és dolent: és el castellà d’algú que sempre parla català. Hem de fugir d’aquesta idea que no podem parlar castellà malament perquè es pensaran que no en sabem. I què? Tira milles i que l’accent et surti com vulguis. No ho sembla, però empodera molt, perquè fa que t’adonis que no hi ha unes normes lingüístiques rígides i que sempre les dicten ells. També les pots dictar tu, les teves normes lingüístiques, i funcionen igualment. Dicta-les tu!