Pots recordar només fins aquí

Hi ha una dona en màniga curta, malles a mitja cama i xancletes que avui tot el dia que fa viatges als contenidors. Va despentinada i plena de pols, coberta d’aquells borrissols que es fan rere els mobles que no s’han bellugat des de fa anys. Pel carrer tothom duu jaqueta i espatlles encongides, el sol s’ha anat amagant i fa creure que el vespre ja és aquí, passos accelerats per arribar a casa. La dona acalorada i descabellada s’atura un moment al portal, s’encén una cigarreta i encara que sembli un contrasentit, respira fondo i s’asserena tota plena de fum. El pis que buida és el de sa mare i tot el que vol conservar ja ho té en caixes, o tot el que pot conservar, més aviat. S’ha hagut de posar límits, com qui se’n posa a la memòria: pots recordar només fins aquí. 

Hi ha un home amb una bata rosa estampada d’unicorns, pantalons de xandall fúcsia, vambes blanques amb cordons rosa fluorescent. Empeny un carro de supermercat ple fins dalt de totes les seves pertinences, té un munt de roba. Tècnicament no es pot dir que sigui un sense-sostre perquè cada vespre es munta una mena de tenda que el protegeix del fred i de les mirades, i dorm a cobert. Veïns i passavolants admiren cada dia les seves construccions amb condescendència. 

La dona en màniga curta se’l mira i es pregunta si alguna de les coses que no es pot quedar i no vol llençar li podrien fer servei. Pensa en sa mare, senyora de l’Eixample, vetlladora de les formes, patidora pel què-diran, dignitat per davant de salut. Tu imagina’t que la butaca on la Consol pesava figues a l’hora de la novel·la ara la té un pobre-home del carrer que cada dia vesteix d’un color diferent. D’on treu tots aquests modelets, es pregunten alguns amb malícia. Com si viure al carrer tingués un sol codi de conducta. 

Hi ha una dona ben abrigada que s’espera just a la cantonada, ara davant d’un portal, ara davant de l’altre. Si no ets del barri, et penses que ha quedat amb algú que fa tard. Si ets veí del carrer, saps quina és la seva espera i com en depèn la seva economia. Mata el temps amb el mòbil, badant amb les vides ficcionades dels altres i jugant a eliminar fruites o fer créixer serps. A vegades s’acosta fins a l’home del carro i xerren una estona, en un castellà malparlat; són converses breus que a tots dos els fan sentir menys aïllats. 

Un senyor gran s’atansa a la dona que espera i li diu alguna cosa a cau d’orella, just després ell riu i ella el mig renya com de broma; fa l’efecte d’una seqüència que es repeteix cada dia. La mirada del senyor és incòmoda, no per a ell, sinó per a qui veu l’escena des de fora. Si t’atures i escodrinyes els gestos de la dona que espera, però, veus que ella no s’ha alterat ni gota.

Hi ha un home que demana diners perquè té gana. Tothom sap quina gana té, per això duu sempre màniga llarga, i ho-sento-no-tinc-monedes dit sense reduir el pas és la consigna per fugir d’escena. En diem home i és un noi. Té una veu llastimosa, aguda, torça el cap, allarga les vocals, parla en català, accent ponentí, diria. Sempre va sol. Està molt prim, cara xuclada, ulls enfonsats, ungles negres, duu anorac estiu i hivern, va molt brut. 

La dona que buida el pis de sa mare se’l mira i pensa que potser és l’últim cop que el veurà. No creu que torni pel barri, ara que ha buidat el pis. Potser el dia que el vengui hi farà una última visita, o potser no s’hi veurà amb cor. Podria ser avui el dia que se n’acomiadés, sense cerimònia. Repassar totes les habitacions amb una ullada ràpida, carregar les caixes al cotxe i tancar amb clau. Dues voltes i és un punt final. 

Una jove encaputxada enganxa adhesius als fanals: 11N, VAGA GENERAL. Fins fa poc ho feia acompanyada, però viu en aquest tram de carrer, i tornant cap a casa acaba la feina, tot i que no s’imagina la majoria dels seus veïns fent vaga, tot i que se li desinflen els ideals quan s’acosta a casa. 

L’home del carro li demana un adhesiu, ella dubta, què en farà, es pot fer vaga si es viu al carrer i no es té ofici ni benefici, a qui pot convèncer aquest senyor rosa amb un carro ple de draps. Té un munt de preguntes que perden gas a mesura que se les formula i passen al rang d’afirmacions difuminades. Vol acabar l’enganxada de cartells i adhesius, ha d’estudiar, té son, avui es vol rentar el cap, fa estona que té pipí. Li dóna un parell d’adhesius i els tres que li queden els enganxa al banc de davant del portal de casa seva. 

La dona que espera, enganxada a la pantalla del mòbil, s’està arrepenjada a la porta i no la deixa passar. La noia encaputxada s’escura la gola i sacseja les claus. Mentre obre, li ve una olor de tabac i no es gira però ja sap qui entra darrere seu i pujarà amb ella a l’ascensor, la filla de la senyora Consol. Va fer el treball de recerca sobre la feina de llevadora al segle XX i va passar moltes tardes amb ella, fent-li preguntes i escoltant les seves batalletes. El pis ja deu ser buit, i si tingués valor li demanaria què en farà, de la butaca, aquella relíquia que té la forma en negatiu de la vella Consol. Però pugen en silenci, van al mateix replà i ni això les uneix prou per dir-se res. 

La dona que va d’estiu s’enduu a la bossa un dossier que ha trobat en un dels calaixos de la sala d’estar: Les llevadores, es titula, i després té un subtítol descriptiu i llarguíssim que fa intuir que és un treball acadèmic. En un racó de la pàgina, una dedicatòria: “Per a la senyora Consol, veïna i referent. R”. 

La butaca és l’últim que s’enduu. La deixa al replà, tanca amb clau fingint que no és l’últim cop que ho fa. Un cop a baix, s’acosta a la pila de mobles que ha anat fent durant tot el dia, al matí amb l’ajuda d’un nebot, i hi col·loca la butaca amb cura, com si encara formés part d’una sala d’estar. A mesura que se n’allunya, es va girant i veu com el noi que demana regira els calaixos de la còmoda buscant-hi monedes, la senyora que espera s’asseu a la butaca i l’home del carro obre un dels armaris i en regira les poques peces de roba que hi queden. 

Una brusa beix de la senyora Consol va a parar al carro de l’home de rosa. Des del balcó, la noia del treball de recerca arreplega valor per baixar i endur-se la butaca de la Consol de tornada al tercer pis de la finca on ha estat sempre, encara que sigui a l’altra porta. Veu que la filla puja a un cotxe i desapareixerà carrer enllà. Veu que la dona que espera torna a caminar amunt i avall. Veu que l’home del carro ja ha agafat tot el que volia. Veu que el noi que demana ha acabat la inspecció de la calaixera. 

Un passavolant veu una noia encaputxada, o potser és un noi?, que s’enduu una butaca del carrer tota atrotinada i llardosa. Fa un moment que el que devia ser el seu company li ha demanat si tenia monedes en un català preciós i li ha donat un bitllet de cinc euros. Un home de rosa, grillat, se l’ha mirat escandalitzat, i la dona que espera a la cantonada també. Té pressa, el passavolant, i no té bitllets per a tothom qui en necessiti, pensa. Al semàfor, veu una dona en màniga curta plorant al volant i es diu que n’hi ha més a fora que a dins.