Meta, obligat a posar límits als adolescents: n’hi haurà prou per a frenar l’addicció a les xarxes?

Meta ha pactat de pagar fins a 18.000 milions de dòlars per tancar nombroses demandes presentades als Estats Units en què l’acusaven d’haver dissenyat Facebook i Instagram de manera addictiva i perjudicial per als menors. L’acord inclou mesures com ara limitar a dues hores diàries l’ús de les plataformes, restringir-ne l’accés durant la nit, silenciar les notificacions en horari escolar i reforçar els mecanismes de verificació de l’edat per a tots els menors dels Estats Units. Però què vol dir, exactament, que un adolescent és addicte a les xarxes socials? I, per una altra banda, amb aquest acord n’hi haurà prou per a frenar l’addicció? Són preguntes sense una resposta clínica tan clara com podria semblar. L’addicció al mòbil o a les xarxes socials no és actualment un diagnòstic reconegut per la classificació internacional de malalties de l’Organització Mundial de la Salut, com sí que ho és, en canvi, el trastorn per ús de videojocs.

Quan l’ús deixa de ser normal

“La línia entre l’ús i l’abús és molt complicada d’establir”, explica Marc Masip, psicòleg especialitzat en addiccions a les tecnologies i fundador de Desconect@. El criteri que considera més important és l’afectació que aquest ús té en la vida quotidiana. Problemes familiars, una baixada del rendiment acadèmic, aïllament social o canvis de conducta poden ser senyals d’alerta: “Quan hi ha una afectació en la vida social, en la vida familiar o en la vida acadèmica –explica– és quan comencen els motius per a preocupar-se.”

Daniel Ilzarbe, psiquiatre infantil i de l’adolescència del programa de conductes addictives en adolescents de l’Hospital Clínic de Barcelona, hi afegeix un matís fonamental: un ús problemàtic no equival necessàriament a una addicció diagnosticada. “Ara mateix no hi ha un diagnòstic d’addicció al mòbil o a les xarxes socials”, explica. Tanmateix, els professionals sí que tracten adolescents amb conductes addictives relacionades amb aquestes tecnologies, encara que no compleixin els criteris d’un diagnòstic formal. 

L’OMS estableix, en el cas del trastorn per ús de videojocs, que allò que determina la importància clínica és una pèrdua de control sobre el comportament, que el joc passi a tenir prioritat sobre unes altres activitats i que es mantingui malgrat les conseqüències negatives, fins al punt de causar una afectació significativa en la vida personal, familiar, social o educativa. Quant a l’addicció a les xarxes socials, aquesta simptomatologia s’ha d’adaptar a la problemàtica. 

Un problema que s’alimenta a si mateix

Una de les principals dificultats per a estudiar el fenomen, explica Ilzarbe, és saber què va primer. Les xarxes socials poden tenir relació amb l’ansietat, la depressió, la soledat, la baixa autoestima o els trastorns de la conducta alimentària. Però que dues coses apareguin associades no vol dir necessàriament que l’una sigui la causa de l’altra. Un adolescent pot sentir-se sol i refugiar-se en les pantalles, però també pot passar que un ús molt intensiu de les xarxes faci que es trobi menys amb els amics, deixi de fer activitats i s’aïlli més. Tot plegat sol abocar a un cercle que es retroalimenta, en què no es veu on comença. 

Masip descriu l’addicció a les xarxes com un efecte amplificador a les problemàtiques de salut mental dels joves. “Les xarxes socials són un gran potenciador de malestar”, diu. Si un adolescent té determinades vulnerabilitats, les xarxes poden contribuir a intensificar-les: més comparació corporal en algú preocupat per la seva imatge, més aïllament en algú que ja se sent sol o més dificultats d’atenció en algú amb TDAH.

Dues hores i prou: les mesures de Meta són suficients?

L’acord amb Meta preveu que els menors de divuit anys dels Estats Units tinguin un límit predeterminat de dues hores diàries a Facebook i Instagram, que l’accés es restringeixi entre les dotze de la nit i les sis del matí sense consentiment parental i que la majoria de les notificacions es desactivin durant l’horari escolar. També reforça els mecanismes per a detectar els comptes de menors de tretze anys. A més, obren la negociació perquè xarxes socials com X o TikTok s’afegeixin al conveni. 

Masip considera que les mesures són d’entrada molt positives, però insisteix que el fet més important serà comprovar si realment s’apliquen, i, a més, quin efecte tindran a llarg termini. Del punt de vista clínic, Ilzarbe és més prudent: encara no se sap quin impacte real tindran aquestes mesures i caldrà estudiar-lo. Tanmateix, considera que és positiu que el debat estableixi una responsabilitat compartida entre adolescents, famílies, escola, institucions sanitàries i les plataformes. També cal matisar que l’acord no elimina aspectes controvertits, com ara els anuncis personalitzats o el desplaçament (scroll) infinit, i Meta no ha admès haver actuat malament. 

La protecció s’acaba a divuit anys

Hi ha una altra qüestió que les restriccions específiques per als menors deixen oberta: què passa l’endemà de fer divuit anys? Ilzarbe diu que l’objectiu hauria de ser donar eines als adolescents per a saber utilitzar el mòbil d’una manera saludable. “L’objectiu no és l’abstinència –explica–, sinó l’ensenyament i els recursos: així com s’ensenya als infants a travessar el carrer mirant si vénen cotxes, també s’hauria d’ensenyar què clicar, què no, quina informació compartir a internet.”

En alguns casos, diu, pot ser adient un període sense pantalles. Però si un adolescent fa servir el mòbil per fugir d’un malestar, per relacionar-se o per cobrir una necessitat concreta, prendre-l’hi sense oferir alternatives pot deixar intacte el problema que hi havia al darrere. “No hi ha una fórmula que serveixi per a tothom, sinó que és un vestit que s’ha de fer a mida”, diu.

L’acompanyament, una eina primordial

Ilzarbe explica que a la consulta treballen amb les famílies, perquè els pares són els qui passen més hores amb els menors. També considera important la coordinació amb l’escola i amb els altres professionals que coneguin l’adolescent, per exemple, a les activitats extraescolars. A casa, alguns dels consells són senzills: dinar i sopar sense pantalles, tant els fills com els pares, i ensenyar hàbits saludables amb l’ús de les pantalles per prendre consciència de l’exemple que donen els adults. Quan hi ha sospita d’un ús problemàtic, recomana de parlar-ne amb l’adolescent, amb els professors i, si cal, amb el pediatre o els professionals de salut mental. 

Europa ja mou fitxa

Tot i que l’acord amb Meta afecta els Estats Units i prou, la Comissió Europea va anunciar al juliol que Instagram i Facebook incomplien la llei de serveis digitals pel seu disseny potencialment addictiu. La investigació europea assenyala precisament el desplaçament infinit, la reproducció automàtica, l’algorisme personalitzat, les notificacions i els sistemes de recomanació i de recompensa com el començament de l’addicció, i considera que Meta no ha avaluat adequadament els riscs que aquests mecanismes poden tenir sobre el benestar dels usuaris, inclosos els menors.

La responsabilitat, sigui com sigui, no pot recaure sobre l’adolescent o els adults que té al voltant. Tot i que Masip afirma que els pares hi tenen una gran responsabilitat, afegeix que no s’ha de traduir en culpa. Ilzarbe ho exposa com una qüestió de corresponsabilitat: els adolescents han de rebre eines per a regular-se, les famílies els han d’acompanyar, l’escola i els serveis sanitaris hi han de poder intervenir quan calgui i les institucions han d’establir unes regles per a les empreses que dissenyen aquestes plataformes. 

Ilzarbe, malgrat tot, és optimista. Explica que ha conegut joves que són molt crítics amb l’exposició a les xarxes durant l’adolescència i que decideixen voluntàriament de passar períodes sense utilitzar-les.