El conflicte de la llengua. I del coneixement, és clar

Permeteu-me que comenci per unes dades que no tenen res a veure amb el tema d’aquest article. A casa reciclem tot allò que podem. Però no som curts de gambals, si més no els que viuen amb mi. Sabem que, per més que totes les cases reciclin, la salvació del món no és a les nostres mans. Un exemple: de tots els plàstics que posem al contenidor groc, es recicla menys de la meitat del material que hi introduïm, alguns diuen que no arriba ni al 20%. Una cosa és l’esforç de l’individu i una altra que el sistema (l’econòmic, el polític) ens entabani.

Tinc la impressió –i ara sí que vaig al moll de l’os sobre el que volia escriure avui– que en el futur de la llengua catalana cadascú de nosaltres podem –hem de– tenir una actitud activa. Podem contribuir a l’ús del català, com molts dels nostres pares van fer durant la dictadura feixista. (I fixeu-vos que la comparació ja parla ben clarament del fracàs de la presumpta democràcia espanyola; i de la catalana, també.) Però que, com en el cas dels reciclatges, no pot caure tota la responsabilitat en els ciutadans, mentre el sistema polític se’n desentén (o perjudica la salut d’una llengua en favor d’una altra, o entrebanca el sistema educatiu amb plans elaborats per funcionaris) i el sistema econòmic privilegia la difusió de productes de tota mena (pel·lícules, sèries, publicitat…) en les llengües de més alta densitat d’usuaris.

Fins aquí les impressions. Però aquest escrit no sorgeix d’impressions, sempre procuro d’evitar-ho. Aquests darrers dies he llegit dos llibres acabats d’arribar a les llibreries i que amplifiquen la qüestió de la llengua i, immediatament –o paral·lelament–, la del coneixement. N’he fet algunes interpretacions que em pertanyen; tot i que provinguin dels seus autors, jo en subratllo unes coses i no en subratllo unes altres. Ho assenyalo perquè els dos llibres em semblen molt interessants, en la llarga tradició de l’assaig que no busca el consens, que furga en problemes que solen arraconar-se en el debat públic.

El primer llibre és Les llengües del demà (Edicions Bromera), del valencià Toni Mollà. Porta un subtítol que anuncia alguna de les perspectives originals del seu autor: Entre el negoci i els algoritmes. El segon llibre és Un incís. Sobre educació i llenguatge (Raig Verd), d’Oriol González Tura. El primer és sociòleg; el segon és mestre. La qual cosa vol dir que són això i moltes més coses. Primer de tot, bons escriptors, com els seus llibres demostren.

Toni Mollà és de la meva quinta, setmanes amunt, setmanes avall. Ell, valencià; jo, català. I, incomprensiblement (o potser no?), no ens vam conèixer fins que el filòleg Enric Bou no ens va reunir a les seves classes de la Universitat de Venècia. Ja sé que és una anècdota, però em fa créixer la impressió que, en la meva joventut, les corretges de transmissió entre el País Valencià i Catalunya estaven més greixades que ara, en el món universitari sobretot. El llibre de Mollà és una obertura constant de finestres per a repensar el futur de la llengua catalana. Són finestres que de vegades porten aires incòmodes, que són els millors. 

Per exemple, Mollà posa en dubte que el futur del català depengui exclusivament de l’escola. I diu que els debats sobre la normalització lingüística acaben sent erms en una societat de comunicació de masses que crea uns públics que consumeixen; uns consums que també són lingüístics. Deixeu-me dir, com si fos entre parèntesis, que sobre la normalització lingüística hi ha coses que no es diuen mai. Per exemple, quan els alumnes passen a la secundària, hi ha instituts que deixen de normalitzar el català. Tinc estadístiques? No. Però, com a pare de dos estudiants que van passar per un institut de Cornellà de Llobregat, puc assegurar que el català es feia servir en molt poques assignatures, molt menys de la meitat. No sé si la cosa ha canviat, però em fa por preguntar-ho. Tanco el suposat parèntesi.

En Toni fa uns dies va concedir una entrevista que porta un titular que ve a resumir alguns dels seus diagnòstics: “Netflix o Gemini són més importants que l’escola per al futur de la llengua”. Potser ja heu llegit l’entrevista, també magnífica, que Esperança Camps li va fer al nostre diari. Si no us voleu llegir el llibre, acosteu-vos a les entrevistes, són per a sucar-hi pa, tant si t’agraden les seves visions com si no, que són fetes a partir de l’estudi i la comparació amb altres països amb menys parlants que nosaltres, però que han construït unes indústries audiovisuals amb capacitat de mantenir les llengües respectives.

El seu llibre és un continu posar en qüestió afirmacions sobre la llengua que es donen per veritats. Per exemple, ell afirma que els al·lòctons –els immigrants que tant maleeixen alguns catalans de mirada curta– són imprescindibles per a la creació d’una comunitat crítica. La llengua forma part d’un mercat i, en el capitalisme, els mercats es conquereixen, no hi ha almoines. Per exemple, a l’Idescat he trobat una dada del 2023 que diu que el 49,6% de les persones de 16 a 74 anys a Catalunya tenien el mòbil configurat en català. Si això fos cert –perdoneu la meva suspicàcia–, seria una bona dada des de la perspectiva industrial, igual que si els usuaris de les plataformes digitals fessin servir la subtitulació o, posats a fer, el doblatge en català. Perquè això voldria dir demanda.

El llibre de Toni Mollà ens interpel·la fins a registres incandescents. Un dia que em trobi amb ell li faré aquesta pregunta que ara formulo aquí. Tot i la raó de les seves diagnosis, quan vaig acabar de llegir el llibre, ple d’anotacions, em preguntava: de què serveix tenir jocs i sèries en català, i fer que el mercat tingui consciència de la nostra comunitat lingüística, si els alumnes que surten de les escoles –i, ep!, dels instituts– no tenen competència idiomàtica i no fan servir el català com a llengua d’ús?

I això em porta al segon llibre que he anunciat. Un incís. Sobre educació i llenguatge no és als antípodes de tot el que he après en les pàgines escrites de Toni Mollà, encara que ho sembli. Es complementen des del seu origen epistemològic. Perquè Oriol González Tura ha escrit un apassionant manifest en favor de l’educació. De la possibilitat de l’aula com a camí de perfecció. M’hi he sentit molt identificat, encara que jo agafés els alumnes més crescuts.

M’he proposat d’enumerar algunes de les idees que l’autor desplega a les pàgines del seu llibre, i que allà podreu trobar en tota la complexitat: transformar la visió ordinària de les coses (perquè els alumnes no arribin a pensar, afegeixo de collita pròpia, que el món és com als debats televisius o parlamentaris); preservar les institucions educatives com a espais de pensament, de pensament complex, perquè el pensament simple és el que volen els ignorants que ens governen; el perill de rebutjar l’error és que es renuncia al coneixement; la informació que arriba a través de la tecnologia no és res en si mateix (penso en els reels que tant ens sedueixen) si no va acompanyada de la paraula per transformar-la en coneixement; només amb un bon domini del llenguatge es pot ser rebel, potser per això els poders volen que els alumnes deixin de llegir; i aquest llenguatge només es pot aprehendre per mitjà de la literatura; el silenci és fonamental perquè pressuposa atenció, i sense atenció no es pot accedir als estadis d’aprenentatge que Oriol González Tura va desgranant, l’un rere l’altre, i va fascinant el lector que ha llegit, ell també, en silenci.

Perdoneu la llista. Totes aquestes idees em captiven, i en el llibre hi trobareu una allau de pensaments correlatius que acaben convencent-nos que no podem donar per perduda l’escola, la feina del mestre que creu en la transmissió de coneixement que es produeix –que s’ha produït sempre– en totes les aules del món, i no sempre en un sentit unívoc.

Com en el cas del llibre de Toni Mollà, també Un incís, aquest manifest educatiu de cent i escaig pàgines, suscita dubtes. Un llibre que no suscita dubtes és una operació cosmètica, es publica perquè els seus lectors es refocil·lin en allò que pensaven abans de llegir-lo, i per això el van comprar. A Oriol González Tura, quan me’l trobi, també li faré una pregunta: com ho farem per portar el seu inspirador reglament antireglamentari de l’educació als plans d’educació del nostre país, dels nostres països?

M’he allargat massa, perdoneu-me. Però ja sabeu que, sense llengua, no som i no pensem. I si no pensem, ens acabaran tornant brètols. El dimoni no ho vulgui!