“És allò que Francesc hauria fet”: a la terra del seu predecessor, el papa Lleó ataca l’austeritat del govern Milei

Buenos Aires, Argentina. El papa Lleó XIV va criticar indirectament l’austeritat polaritzadora i el to provocador del president de l’Argentina, Javier Milei, i va prendre partit en el debat polític al país del seu predecessor.

Tant si ho volia com si no, les paraules amb què Lleó es va adreçar abans-d’ahir, diumenge, als polítics i diplomàtics argentins concentrats al Palacio Libertad de Buenos Aires van tenir el to d’un discurs polític. Els adversaris de Milei van aplaudir amb força els passatges que es podien interpretar com a crítiques a les polítiques del president argentí. Potser l’aplaudiment més fort va arribar quan Lleó va dir: “L’economia ha d’estar al servei de les persones, i no les persones al servei de l’economia.”

Lleó va arribar diumenge a un país on el papa Francesc no havia tornat després d’ascendir al tron de Sant Pere. Francesc havia insinuat sovint el motiu de la seva absència: la política, enverinada de temps ençà, d’un país que ara governa Milei, un ultraliberal que va arribar a dir del primer papa llatinoamericà que era un “imbècil”, un “esquerrà” i un servidor del diable.

El papa, que ha dedicat a l’Argentina quatre dies dels dotze del seu viatge per l’Amèrica del Sud, s’ha trobat un Milei més contingut. Diumenge Milei va donar-li la benvinguda i fins i tot va lloar el llegat del seu predecessor. Alhora, va dir que la visita era “veritablement aclaparadora”.

En un país acostumat al llenguatge agressiu i sense filtres de Milei, Lleó va parlar de la necessitat de fer “un ús acurat de les paraules” en una democràcia.

Sense fer cap referència explícita a l’època de la guerra bruta a l’Argentina, Lleó XIV va al·ludir a la necessitat d’afrontar les injustícies del passat. Les seves paraules arriben en un context en què Milei ha adoptat una visió revisionista de les desaparicions forçades perpetrades per la junta militar durant els anys setanta i vuitanta. “Correspon a cada generació de discernir què cal preservar del passat, i quan afrontar-ne les injustícies”, va dir el papa.

En privat, nombrosos analistes de l’actualitat vaticana i alts càrrecs de l’Església argentina interpreten la decisió de Lleó de visitar un centre per a discapacitats com un gest contra les retallades del govern argentí a les ajudes socials. Així mateix, Lleó té previst de reunir-se amb activistes sindicals contraris a la política antisindical de Milei i amb els principals dirigents empresarials.

Després del discurs de diumenge, Milei va dir a la televisió LN+ que era partidari de la crida de Lleó al diàleg polític i a construir ponts. “No vaig pas contra cap d’aquestes coses. Aquesta és la caricatura malintencionada que fa de mi una part del sistema polític, amb la complicitat de la premsa. Crec que els debats haurien de ser intel·lectualment honests, i a l’Argentina no ho són”, va dir.

La moderació discursiva de Milei posa de manifest fins a quin punt les visites papals poden ser un camp de mines polític. També palesa una tensió de fons entre Lleó i alguns sectors de la dreta dura argentina, que, segons que ha dit el pontífex alguna vegada, xoquen amb el tema central del seu pontificat: la dignitat humana.

“Que el papa Lleó hi vagi [al centre per a discapacitats] és tot un maldecap per al govern, perquè, en el fons, evidencia una crítica subjacent a les seves polítiques”, diu Diego Mauro, historiador de l’església argentina a la Universitat Nacional de Rosario. “També és un senyal clar de continuïtat amb el pontificat de Francesc, perquè és allò que Francesc hauria fet. En molts aspectes, en el papa Lleó hi veiem el papa Francesc.” I continua: “Però també crec que Milei entén que hi té més a perdre que no a guanyar si s’hi enfronta.”

Multituds d’argentins han sortit als carrers del país a rebre el pontífex. Molts veuen en ell un ressò del papa que no va tornar mai a casa. El tercer dia de la ronda, Lleó semblava relativament fort, menys d’un mes després de l’operació en què li extirparen un nòdul maligne i part del pulmó. Durant tota la visita, ha mantingut un ritme frenètic –fins i tot s’ha sentit cantar a missa– i ha anat a actes de primera hora del matí fins ben entrada la nit.

Quan li van demanar –a l’avió que el duia de Roma a l’Uruguai, la primera parada de la ronda– si la visita a l’Argentina giraria entorn de la figura de Francesc, Lleó va respondre: “Estic segur que hi haurà moltes connexions importants, però no és la qüestió principal.” L’objectiu central del viatge, va dir, era difondre la paraula de l’Església.

Diumenge al vespre, Lleó va dir als càrrecs públics reunits al Palacio Libertad que, en certa manera, refeia el camí del seu predecessor, que “guardava com un tresor, a la memòria i al cor, els llocs, la gent i la fe que n’havia rebut”.

Però el viatge ja s’havia polititzat. En una entrevista a The Washington Post, Cristina Fernández de Kirchner –l’ex-presidenta peronista sota arrest domiciliari que es va enfrontar amb Francesc, abans de fer-hi les paus– va voler presentar la visita de Lleó a l’Argentina com una estocada contra el seu enemic polític: Milei. “El papa havia organitzat un seguit d’activitats, com ara visites a discapacitats i a presos –va dir–. La seva sola presència, allò que representa l’Església i allò que pensa sobre els vulnerables i els més febles de la nostra societat, contradiuen el govern de Milei.”

Però per a molta gent d’aquí, el viatge de Lleó ha estat una oportunitat per a recordar un dels fills més famosos del país: Jorge Mario Bergoglio, el jove amant de la milonga i del futbol que va arribar a ser el primer papa llatinoamericà.

Pels carrers plens de balcons de ferro forjat per on Francesc havia passejat com a arquebisbe i cardenal, Myrna Florentin, de cinquanta anys, n’espera el successor. Florentin, que presideix una organització de voluntaris que cuina menjar de franc per a la població més pobra, lloa el missatge de Lleó en defensa dels vulnerables, que considera semblant al de Francesc.

Lleó va néixer a Xicago, però també té la nacionalitat peruana, que va obtenir com a missioner i bisbe. El castellà fluid i la doble nacionalitat li han fet guanyar l’afecte de molta gent d’aquí. “Veiem Lleó com el germà de Francesc –diu–. És més llatinoamericà que no pas nord-americà. Francesc va deixar el llistó molt alt, i Lleó no té més remei que abraçar la doctrina social de l’Església Catòlica.”

Però Francesc era conegut pel fet de parlar sense embuts. Lleó, en canvi, té un estil més moderat i menys combatiu que no ha acabat de convèncer tots els argentins. “Francesc era més directe, més humà”, diu Stella Maris, una jubilada de setanta-tres anys, feligresa de la basílica de San José de Flores, a Buenos Aires, precisament on Francesc va sentir per primera volta la vocació religiosa. I afegeix: “M’agradaria que digués obertament què pensa del govern actual, d’allò que fa als pobres. Perquè la veritat és que Milei no protegeix els pobres. Al contrari.”

Alts càrrecs de l’Església i observadors de l’actualitat vaticana veuen una continuïtat àmplia entre Francesc i Lleó en les qüestions clau del seu papat, però també apunten a certs matisos de diferència, sobretot quant a l’estil. Curiosament, Lleó ha explicat que, durant un temps, va pensar que no queia bé a Francesc, i que potser no el faria mai bisbe, per una discrepància entre ambdós sobre uns canvis de personal quan Lleó dirigia l’orde dels agustins i Francesc era cardenal a Buenos Aires.

“Quan Francesc va ser elegit [papa], Lleó va pensar que aquell home no el faria mai bisbe, perquè sabia que no tenia cap impediment a dir-li que no”, explica Elise Ann Allen, biògrafa de Lleó. “Però va ser ben al contrari.”

Francesc va nomenar ben aviat Lleó bisbe de Chiclayo, al Perú, on Lleó tornarà triomfalment aquesta setmana com a fill pròdig. El 2023, Francesc va cridar Lleó, que aleshores era Robert Prevost, a la Ciutat del Vaticà, el va fer cardenal i li va confiar un dels càrrecs més importants de l’Església: prefecte del poderós Dicasteri per als Bisbes.

Vist en perspectiva, molts han interpretat aquell nomenament com una manera de preparar Lleó per a un possible papat.

“Naturalment, són dues persones diferents, però el papa Lleó és un gran deixeble del papa Francesc”, diu Rodrigo Guerra López, secretari de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina. “Això no es pot posar en dubte de cap manera.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb