La pacificació de Sánchez només ha estat un ajornament

Si demà se n’hagués d’anar de la Moncloa, potser el llegat més transcendent que deixaria Pedro Sánchez seria la pacificació de Catalunya. Va arribar al poder perquè la ferida nacional era oberta, i coïa, i ningú no sabia com tancar-la, i l’independentisme institucional, amb dirigents a la presó i a l’exili, hi va confiar. D’ençà del 2009, el conflicte nacional havia esclatat amb tanta força, i el canvi de mentalitat era tan profund, que impedia una participació de Catalunya en l’estabilització de la política espanyola. Per més errors que cometés l’independentisme, el conflicte nacional erosionava massa l’estat i calia adreçar-lo amb una recepta diferent de la de Mariano Rajoy. Heus ací la funció històrica de Pedro Sánchez. 

El balanç és demolidor. Sánchez presumeix d’haver anul·lat el procés i, fora dels indults i de l’amnistia, no ha hagut de fer cap concessió de primer ordre, cap gran reforma, cap “compromís històric”. No hi ha hagut ni una sola competència nova per a Catalunya, cap, ni una, més enllà d’una empresa mixta de Rodalia que continua dins del Grup RENFE; el dèficit fiscal continua i la legislatura s’acaba sense ni la recaptació de l’IRPF que s’havia promès; el control poder judicial s’ha renovat amb l’enèsim pacte d’estat entre el PSOE i el PP; s’ha deixat la vehicularitat del català a les aules a mercè del futur Ministeri d’Educació espanyol; ha rentat la cara de la infame democràcia espanyola i ha tornat a posar de moda l’espanyolisme banal entre els joves. 

És un balanç demolidor, que vol dir dues coses aparentment contradictòries. La primera és que l’estratègia de Sánchez ha assolit l’objectiu a curt termini: ha deixat l’independentisme fora de joc, a redós de batalles culturals mig ianquis que fan oblidar el problema nacional. La segona és que ho ha fet sense solucionar res de debò. Si Sánchez ha pogut anar imposant l’estat actual de les coses ha estat, per una banda, perquè la repressió que el mateix PSOE va impulsar ha trucat les regles de la partida, i per una altra, perquè la connivència de Junts i Esquerra, que han participat de la comèdia per treure’s les castanyes del foc, ha contribuït a desmantellar la base del moviment independentista. Però Catalunya continua governada amb un estatut tombat pels jutges espanyols, sense suport dels ciutadans.  

El signe de l’època és que el conflicte nacional ha passat a sota de la catifa, però la catifa és ben plena de bonys. La majoria de candidats pensen que els convé més parlar d’una altra cosa, però saben que el problema no ha desaparegut. Per això Gabriel Rufián no deixa de repetir que “no hi ha una manera correcta de ser català”; per això Míriam Nogueras parla de situar “Catalunya al centre”; per això Jordi Graupera mira d’entrar al congrés espanyol amb el programa únic de blocar-lo; per això els Comuns i fins i tot els socialistes atien la por que el PP i Vox facin amb el català allò que han fet al País Valencià i a les Illes; per això Santiago Abascal acaba mítings tot cridant “visca Catalunya” i defensa “la identitat catalana”; i per això Xavier García Albiol diu que està preocupat per l’ús de la llengua, mentre a Madrid el seu partit la posa a la diana. 

És el trist resum de l’era Sánchez: el conflicte nacional fa nosa, però no s’ha resolt i ningú no en pot prescindir. Les eleccions del 29 de novembre són un plebiscit sobre el futur de Sánchez, però la pregunta subterrània és com mutarà el conflicte nacional l’endemà. Gairebé per definició, la pacificació és una fase. Sobretot, si no va acompanyada de canvis que la consolidin. I a l’estat espanyol, durant els vuit anys de presidència de Sánchez, no hi ha hagut canvis en la distribució de la sobirania i del poder, ni Catalunya ha guanyat de debò més protecció ni més autogovern. Sánchez ha pacificat a còpia d’ajornar, i tard o d’hora el conflicte nacional tornarà a tustar a la porta. Guanyi qui guanyi.