Els quinze dies vinents decidiran l’indult de Pedro Sánchez

La sentència de mort política de Pedro Sánchez és escrita, però hi falta la signatura, i sense signatura hi ha temps per a l’indult. Als seus votants, els el demana pels casos de corrupció que l’han acorralat, per la llei d’amnistia i les concessions a l’independentisme, o per la gestió erràtica que ha trobat en l’accident d’Urda un símbol infaust. Als votants dels seus socis, els demana l’indult pels incompliments flagrants dels pactes, per no haver anat més enllà o per haver protegit els interessos del règim, amb la boca petita, quan ha calgut. La campanya electoral que ha començat aquesta mitjanit s’assembla molt a una campanya urgent amb què es vol recollir suports per a salvar-se. 

És una campanya insòlita per la velocitat amb què van canviant els marcs. Hi va haver un temps que semblava que el president espanyol no podria desfer-se del llast del cas Ábalos o del cas Zapatero. Després va semblar que no es podria desfer de la crisi de Ceuta, ni, més recentment, de l’accident ferroviari d’Urda, que va caure com un meteorit sobre una societat ja amb molta tensió. Abans, amb el cas Maricarmen i el cop d’efecte de l’avançament electoral, hi va haver uns dies que va arribar a semblar que Sánchez havia capgirat àgilment la narrativa política, una altra vegada, i que el vent li tornava a bufar a favor. L’efecte de la vaga general d’abans-d’ahir encara és incert.

Aquests canvis de ritme i la volatilitat dels temes són determinants perquè, segons la majoria d’enquestes, els votants decideixen com més va més tard qui votaran. Segons l’últim CIS, un 12,6% dels votants diuen que es decidiran al començament de la campanya; un 15,8%, durant l’última setmana; i un 9,9%, entre la jornada de reflexió i el mateix dia de les eleccions, al col·legi. L’any 2023, les majories es van decantar per un marge molt estret –al PP i Vox els van faltar sis diputats per a obtenir l’absoluta–, de manera que aquesta porció indecisa dels electors, que estarà a mercè de les notícies més recents, pot ben tenir la clau del resultat final. Les sorpreses dels dies vinents seran importants. 

L’altra dinàmica que acrediten les enquestes és que hi ha poc transvasament de vot entre el bloc que va investir Sánchez fa tres anys, per una banda, i el PP i Vox, per una altra. Una de les missions principals dels partits durant la campanya serà de mobilitzar les seves bases. En aquesta batalla concreta, els socialistes tenen mala peça al teler, perquè no tan sols arrosseguen el desgast de vuit anys de govern: la carta de presentar-se com el dic de contenció de l’extrema dreta va perdent eficàcia i els errors no forçats de Sánchez n’han desmobilitzat una part de l’electorat. Atemorit de repetir la derrota, el candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha optat de moment per intervencions més discretes.

El problema que té Sánchez amb l’abstenció l’hauria pogut compensar una candidatura forta de l’esquerra alternativa, però la desintegració de Sumar i la manca d’una reconciliació entre les restes de la coalició i Podem ho fan, a hores d’ara, molt complicat. La candidatura d’Ada Colau incorpora un component de novetat formal que, de moment, no s’ha transferit en els nivells d’energia de la campanya del Front Ampli. En aquests tres anys, amb qüestions com Gaza o l’habitatge, Sánchez ha desplaçat posicions cap a l’esquerra, a fi de concentrar el vot. Si perd amb un bon resultat, forjat a còpia de debilitar els seus socis de govern, podria ser el primer president que es manté com a cap de l’oposició. 

Una altra de les grans incògnites de les eleccions serà el resultat de l’extrema dreta, que podria accedir al govern per primera vegada. Els càlculs dels socialistes també tenen en compte que una pujada de Vox tan significativa com preveuen certes enquestes allunyaria el PP de la centralitat i ajudaria a mantenir la dinàmica dels blocs actuals. La competició entre el PP i Vox serà cabdal en la campanya. Al Principat, la tria del batlle de Badalona, Xavier García Albiol, aspira a guanyar la pugna. En aquest sentit, els votants que declaren intenció de votar Aliança a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya són un dels perfils protagonistes. Quants es mouran entre Junts i l’abstenció i quants prioritzaran l’eix ideològic i seran capaços de votar el PP o Vox?

Quant a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, un dels eixos que se sotmet a plebiscit en aquestes eleccions és la seva estratègia de negociació amb el PSOE. La d’Esquerra, reconeguda de fa més temps; la de Junts, practicada obertament d’ençà d’aquesta legislatura; i totes dues, amb resultats molt minsos. La legislatura de la llei d’amnistia ha acabat sense la reforma del finançament i el traspàs integral de Rodalia que es van prometre, sense l’oficialitat del català a la Unió Europea i sense la transferència de les competències en immigració. De la negociació a Ginebra, no se’n sap res. L’aritmètica del 2023 els va servir per a maquillar una pèrdua de vots molt dura, i aquesta vegada ho tornen a tenir complicat. 

Arran de la decisió de la CUP de no presentar-se, el votant de l’esquerra independentista es troba en un dilema difícil de mastegar. La decepció amb Junts per haver tombat els anomenats decrets Maricarmen i la cotització a la baixa de l’eix nacional en la tria del vot l’allunyen de Míriam Nogueras. El fet que Gabriel Rufián hagi pactat amb Podem, un partit de matriu molt madrilenya, que en aquesta mateixa legislatura ha votat en contra de transferir competències a Catalunya, també és per a bona part d’aquest votant un desincentiu. El partit Alhora, liderat per Jordi Graupera i Júlia Ojeda, concorre a les eleccions per a impugnar l’estratègia de Junts i d’Esquerra, amb la promesa de blocar el congrés espanyol si la investidura en depèn. 

El País Valencià i les Illes són els dos únics territoris en què el conjunt de l’esquerra ha aconseguit un acord per a presentar-se unit a les eleccions. Compromís va tancar un acord amb Podem, Esquerra Unida i Esquerra Republicana per a fer-ho amb la marca Compromís-Front Valencià, que reforça el pes de la formació respecte de la legislatura anterior. Àgueda Micó i Alberto Ibáñez s’hauran d’esforçar per recuperar una personalitat política pròpia després de l’aventura agredolça de Sumar. En el cas de les Illes, Vicenç Vidal cedeix el relleu a Carme Gomila, presidenta d’Esquerra Republicana de les Illes Balears, que encapçalarà la llista d’Ara Més-Front Ampli. La presidenta Francina Armengol mesurarà la seva força després d’haver presidit el congrés espanyol.